Carrer de Barcelona (1918), de Rafael Barradas. Asociación Colección Arte Contemporáneo/Museo Patio Herreriano Valladolid
En el panorama de la pintura d’avantguarda catalana hi ha un triangle d’artistes obvi i imprescindible format per Pablo Picasso, Joan Miró i Salvador Dalí. Però el moviment d’avantguarda a Catalunya, el que més normes va trencar en menys temps, en el període que va des de principis del segle XX fins a la data fatídica de finals de la Guerra Civil, va ser molt complex i divers i no es pot limitar de cap manera a aquestes tres personalitats extraordinàries.
Amb la voluntat de crear una mena de cànon que tingui en compte l’extraordinària complexitat de l’avantguarda, l’historiador de l’art Joan M. Minguet ha seleccionat 150 obres cabdals d’aquest moment fascinant de l’art català en el llibre de luxe Pintura catalana. Les avantguardes, que forma part de la sèrie que Enciclopèdia Catalana dedica a la història de la pintura al nostre país i que ja compta amb volums dedicats al romànic, al gòtic i al modernisme, per exemple. Són volums, molt cuidats en l’edició i amb un límit de 2.000 exemplars.
El Sagrat Cor (1929) de Dalí, Centre Pompidou París
En aquest cas, l’avantguarda és un moviment gens ortodox i que a més no va comptar, en el seu moment, ni amb l’aprovació del mercat de l’art ni amb la comprensió del públic majoritari ni dels col·leccionistes del moment, explica Minguet, que a més de fer la tria d’obres, és autor de l’estudi introductori del volum. La selecció, doncs, intenta reflectir tota aquesta complexitat i reivindicar i fins i tot descobrir obres i artistes poc coneguts o no massa estudiats encara. “L’avantguarda a Catalunya va ser un moment d’esplendor i molt ric. Va conviure amb el noucentisme i amb les restes del modernisme i es va nodrir dels artistes que havien anat a París i del moment de la Primera Guerra Mundial, quan artistes de fora es van refugiar aquí, i de les exposicions d’art internacional que van arribar a Barcelona, sobretot a les galeries Dalmau, com, per exemple, l’exposició d’art cubista que va portar gairebé en primícia obres de Mondrian, Duchamp o Gleizes”, explica.
L’avantguarda, doncs, s’introdueix a Catalunya en un moviment d’anada i tornada entre fora i a dins, com succeeix clarament en els tres artistes insígnia del moviment. Picasso ja s’havia establert a París el 1904 i és el 1906, quan fa una estada a Gósol, el moment en què s’inicia aquest recorregut, que ben bé podria ser “com una exposició ideal de la pintura avantguardista catalana”. “El Picasso de Gósol és la llavor de Les senyoretes d’Avinyó, de la mateixa manera que Picasso a Horta de Sant Joan el 1909 desplega el cubisme analític”, justifica Minguet que el malagueny obri la selecció. Picasso torna a estar representat quan passa aquí uns mesos el 1917 i ja és rebut com un artista consagrat.
Retrat d’una ballarina (1928), de Joan Miró. Centre Pompidou, París
En el cas de Miró –el quadre La masia és l’escollit per la sobrecoberta del volum–, es pot veure perfectament com evoluciona la seva obra i com es va formant el llenguatge propi que el caracteritza. Però és significatiu constatar com les obres que es van exposar en la seva primera mostra individual el 1918, a les galeries Dalmau, malgrat no ser encara totalment rupturistes, van ser un fracàs. “Eren obres amb influències de Cézanne i del fauvisme. Miró podria haver estat un nou Sunyer, però tant se val, la crítica es va carregar l’exposició i no es va vendre ni un sol quadre –explica Minguet–. Deia Miró que finalment havia estat una sort no haver tingut la facilitat tècnica de Picasso perquè sinó potser no hauria explorat nous llenguatges”.
El fracàs comercial i de crítica de la primera exposició de Miró exemplifica un dels missatges que es desprèn de la selecció d’aquestes 150 peces. “Són 150 obres meravelloses que expliquen un dels grans problemes del país. Perquè una gran part de les obres no es troben en col·leccions catalanes. Ni els col·leccionistes van tenir olfacte artístic ni tampoc especulatiu. Ni tan sols quan van passar per aquí grans artistes internacionals, com en el cas de l’exposició de cubisme del 1912, ningú va comprar res. Una gran oportunitat perduda. I és que fins ben bé el 1917, a la sala Parés continuaven venent-se les obres de Rusiñol i de Casas”, lamenta Minguet, que afegeix que no fa tant de temps també s’han deixat escapar per a les col·leccions catalanes obres d’avantguarda catalanes que ara omplen les parets de museus com el Reina Sofia de Madrid o el Patio Herreriano de Valladolid.
Autoretrat (1928) d’Ángeles Santos. Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, Madrid
D’entre els artistes clarament reivindicats en el volum destaca Rafael Barradas, uruguaià com Torres-Garcia, que arriba a Barcelona el 1914 després d’una estada a Florència i exporta a Catalunya les noves tendències de la pintura italiana. Barradas, amb les seves pintures vibracionistes, és un pintor molt urbà, però no és només un gran artista, segons Minguet, sinó que, gràcies al seu carisma, és un personatge aglutinant i impulsor de moltes iniciatives, sobretot des de les tertúlies de l’Ateneíllo de l’Hospitalet, frequentades per personatges com Sebastià Gasch, García Lorca o Dalí. En la tria hi ha també les dones del moviment, sempre més oblidades, com Ángeles Santos, més enllà de la seva obra emblemàtica, Un món, i Remedios Varo. Però també han entrat en la selecció artistes amb un llenguatge tan personal i únic com Ramon Calsina i altres autors molt poc difosos com Celso Lagar, Joan Sandalinas, Manuel Cano de Castro o Esteve Francès. Minguet també ha decidit incloure en el llibre manifestacions no purament pictòriques però que participen de la mateixa estètica de l’avantguarda com la poesia visual de Salvat-Papasseit i Josep Maria Junoy, el mateix text original del Manifest Groc de Dalí, Lluís Muntanyà i Sebastià Gasch, i els fotomuntatges de Pere Català Pic i Carles Fontserè.
La diversitat de tendències i estils de l’avantguarda catalana és evident en la tria però, segons Minguet, el moment “més autòcton” són els anys 30 amb la força de grups com ADLAN, la consagració de Dalí i Miró, la modernitat de les revistes de l’època com D’Ací D’Allà i el cartellisme de la Guerra Civil. Si en altres països, l’avantguarda era sinònim d’escàndol moral, sexual i religiós, a Catalunya tot va ser més moderat. L’excepció és Salvador Dalí, sobretot amb l’obra El Sagrat Cor (1929), que va provocar la seva expulsió del nucli familiar per la inscripció “De vegades escupo per plaer sobre el retrat de la meva mare”. “Aquesta és l’obra més escandalosa de totes les avantguardes. El pare de Dalí va pensar que el pintor es referia a ell i a la seva mare morta, quan la frase representa que la diu Jesucrist parlant de la Verge. La blasfèmia, de tota manera, és tan grossa que André Breton, que va comprar l’obra, la va mantenir oculta fins a la seva mort”, assegura Minguet.
A més del text de Minguet, les obres són analitzades individualment pels autors Robert Bogoni, Josep Casamartina, Muriel Gómez, Jèssica Jaques, Quim Módenes, Jesús Navarro, Núria F. Rius, Txema Romero, David Santaeulàlia, Anna del Valle i Mercè Vila.
El Vallès optimista (1932), de Ramon Calsina, MNAC
