Tast editorial

La Liang dins el quadre

Llegim el primer capítol del llibre amb què Núria Franquet ha guanyat el Premi Folch i Torres

| 03/04/2019 a les 00:52h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, grumets, Núria Franquet, tast editorial, Editorial La Galera, La Liang dins el quadre
"La Liang dins el quadre és la història d'una nena xinesa que és òrfena i viu a Barcelona. Un dia va amb la seva escola al Museu Nacional i li passa una cosa extraordinària: el quadre de la conquesta de Mallorca, on surt el Rei Jaume I, la xucla. Es veu en un món medieval, convertida en part d'una pintura. Però resulta que les pintures tenen vida i que allà dins viurà aventures". Ho explica Núria Franquet (Premià de Mar, 1972), que, amb aquest llibre, no només ha guanyat el Premi Folch i Torres del 2018, sinó que ja forma part –en companyia de títols com El zoo d'en Pitus o La colla dels deu– de la mítica col·lecció Els Grumets que La Galera ha rellançat amb força. Llegim el primer capítol d'un llibre que també és "una història de solidaritat entre uns nens que necessiten ser més ajudats que els altres, perquè les seves circumstàncies vitals –viuen en un país que no és el seu d'origen– fan que hagin de lluitar el doble que els altres".
 

Foto: Catorze

CHIPANGU!


La Liang es va quedar l’última, tota sola, com sempre, badant davant les Pintures de la Conquesta de Mallorca. Els seus companys de classe anaven passant a l’altra sala. Els sentia marxar intentant no fer gaire xivarri darrere la mestra.

Era curiosa, la pintura. En faltaven pedaços i tota ella era de colors càlids, terrosos. Les persones hi apareixien molt rígides i les muralles es veien massa petites per a la gent que s’hi enfilava; guerrers cristians que lluitaven contra els sarraïns. Li va semblar una pintura divertida. No sabia ben bé per què, però li va agradar molt. Va trobar especialment bonica la part del campament dels soldats de Jaume l el Conqueridor. S’hi reconeixia perfectament el rei per la corona.

De sobte, li va semblar que alguna cosa s’hi bellugava. No. Impossible. Res a les pintures no belluga. Però també li va semblar sentir un murmuri que en venia i li arribava cada vegada més fort. La Liang va fer una passa enrere i es va girar, espantada, buscant companyia amb la mirada, però no hi havia ningú amb ella; ni la vigilant de la sala. Va marxar d’allà esverada, cames ajudeu-me i amb l’ensurt pintat a la cara.

Volia trobar el seu grup, però no el veia. «Sí que s’han afanyat», va pensar la Liang, mentre travessava les sales de pintura medieval, del tot desertes. «Els he perdut. Ara la mestra em renyarà». Pensava això mentre caminava amb les celles arrufades, però no podia evitar girar el cap, de tant en tant, per fixar-se en alguna pintura.

De sobte, va sentir:

—Ep, tu!

La Liang es va aturar en sec.

—Sí, tu!

—Jo? —La nena girava el cap, buscant qui la cridava.

—Sí, tu. Acosta’t. No puc parlar més fort.

La Liang va obrir tant la boca que la mandíbula va estar a punt de tocar-li a terra: la veu venia d’un quadre. Qui la cridava era un personatge pintat que es trabucava d’una finestra estant.

—J... jo? —La Liang s’acostava a la pintura sense acabar de creure-s’ho del tot.

 
Era curiosa, la pintura. En faltaven pedaços i tota ella era de colors càlids, terrosos.


—I doncs; qui vols que sigui? No hi ha pas ningú més. Acosta’t, noia. Com te dius?

—Li... Liang. —Quin nom tan estrany. Ho sento, jo no tinc nom— El noi se la mirava una mica impacient i sense tenir-les totes. Era un personatge jove, pèl-roig, i portava un vestit antic de color vermell. Treia el braç esquerre per la finestra mentre li feia amb la mà que s’hi acostés més—.

—Ara que, ben mirat, tota tu ets molt estranya. Fas una cara molt rara. D’on surts?

—Soc xinesa. —La Liang va aventurar aquesta explicació, mig ofesa, mig amb timidesa, intuint que la raresa li venia de les faccions—. Però la meva àvia sempre diu que vaig venir de la lluna.

—De la lluna? Quines bajanades! Estàs tocada del bolet. Però què hi farem. No hi ha ningú més. Ho hauràs de fer tu.

—El què?

—Veus el quadre del rei en Jaume?

—Quin? Aquell? —La nena va assenyalar una pintura.

—Sí. Ves a preguntar-li què vol. L’has d’ajudar. I no li surtis amb impertinències, o et farà tallar el cap.

La Liang es va esglaiar mentre s’agafava el coll amb totes dues mans.
 
De sobte va sentir: 

—Hi aniria jo mateix, però no puc pas sortir de la finestra.

—No pots sortir del quadre?

—I és clar que no! Au, vinga, ves-hi! I no t’oblidis de fer-li una bona reverència!

Una reverència? No en sabia, de fer reverències. La Liang va caminar cap al retrat del rei arrossegant els peus, sense poder creure’s el que li estava passant, astorada. Quan hi va ser al davant, va sentir que la mirada del rei es clavava en ella.

—Cipangu! —li va etzibar el rei.

—Com?

—Cipangu!

—Sou... sou el rei Jaume l? —Li va semblar escaient parlar-li de vós a un rei; no fos cas que li fes tallar el cap. Li va dedicar una reverència tan majestuosa com va saber. D’una mica més enllà, va sentir la rialla sorneguera i mig ofegada del jove de la pintura de la finestra.

—Som el rei en Jaume. Jaume el Conqueridor —va dir aixecant el cap amb altivesa. Parlava de si mateix en plural i referint-se a la seva persona com el rei «en Jaume»—. I tu ets...

—La Liang. Bé, em dic Yikuai Yueliang, però tothom em diu Liang. —Li va semblar que a un rei se li havia de dir el nom tot sencer. Ell l’observava amb molta atenció, aclucant els ulls. Era claríssim que no havia parlat mai amb ningú vingut de l’Orient. El rei, mentre li parlava, feia memòria de les descripcions de persones orientals que havia sentit d’històries de navegants venecians.

—Vens de l’Extrem Orient? De Cipangu, potser?

—De Cipangu? —La Liang va recordar que, molts segles enrere, el Japó era conegut amb el nom de Cipangu. Els ho havia explicat la mestra—. No, senyor. Soc xinesa. Bé, tampoc; sembla ser que vaig caure de la llu... —La Liang s’ho va repensar i, recordant el consell del noi del quadre, va concloure—: Soc xinesa, senyor.

—Xinesa...

—De Catai, senyor —La Laing sabia que antigament la Xina s’havia anomenat així.

—No m’equivocava! Vens de l’Orient! Deus conèixer la ruta fins a Cipangu. Sí! Tu m’ajudaràs!

La Liang no va voler contrariar-lo. Tampoc va ser capaç de dir que sí. Només se’l va mirar fent uns ulls com unes taronges.

—I què haig de fer, senyor? —es va aventurar a dir, finalment.

—Veuràs. Tenim un problema. Aquí on ens veus, en aquest quadre, vàrem ser pintats al segle xv, tot i que som un rei del segle xiii. Saps que nós vàrem conquerir Mallorca al segle xiii, oi? —El rei no només parlava de si mateix en plural, sinó que deia «nós» en lloc de «jo»—. Ens has vist al quadre de la conquesta, unes sales abans? —va preguntar el rei, molt entonat.

—És clar, senyor —es va afanyar a contestar la Liang.

—Doncs en aquell quadre apareixem asseguts, a la nostra tenda, xerrant amb uns nobles que ens varen acompanyar en la conquesta de Mallorca contra els sarraïns. Saps de què estem parlant, a la pintura?

—Mmm... dels combats, senyor?

—No! Del mal que ens feia el dit gros del peu. Patíem de gota!

—Tots patien de gota, senyor?

—No, beneita! Nós! Nós, patíem de mal de gota. El rei en Jaume. La gota és una malura de reis.

La Liang no entenia res, però feia cara de seguir-lo atentament. Encara no comprenia per què el rei deia «nós patíem de gota» per comptes de «jo patia de gota». Coses dels reis medievals.

—El problema és que, en aquella època, no existia un remei per a la gota. Però dos segles més tard, mentre un pintor em feia en aquest quadre fent ús de la seva imaginació, vaig sentir que Marco Polo, un navegant venecià, havia escrit un llibre on explicava que en una terra de l’Extrem Orient que ell anomenava Cipangu hi ha unes herbes que curen el mal de gota. I jo continuo patint de gota en el quadre de la conquesta de Mallorca. Pels segles dels segles. Em segueixes, petita súbdita del Khan?

—Crec que sí, senyor, però no sé en què us podria ajudar.

—Torna enrere. Ves fins a la pintura de la conquesta i porta-hi aquest missatge: cal anar a Cipangu a buscar el remei per a nós, el seu rei. A Cipangu hi ha el remei per al nostre mal! Això, o seguirem patint de gota pels segles dels segles, perquè no es pot sortir d’un quadre. I ens fa molt de mal el dit gros del peu en aquella escena del campament.

Allò era de bojos. El rei d’un quadre li ordenava anar a portar un missatge als personatges d’un altre quadre, on apareixia ell mateix.

—Però, senyor, és que no puc pas... jo me n’haig d’anar cap a casa. He perdut la mestra i els meus companys...

—Goses, petita flor de l’Orient, contravenir la voluntat d’un rei? —La mirada del rei s’havia tornat ferotge i la veu tenia el to més amenaçador que havia sentit mai.

—No, senyor, és clar que no, senyor. Ara mateix me n’hi vaig.

 
 

 La Liang dins el quadre

 
 © Núria Franquet 
 © de les il·lustracions: Miguel Gallardo
 © 2019, La Galera, SAU Editorial, per aquesta edició
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El festival d'estiu porta els millors muntatges teatrals, musicals i de dansa a Barcelona
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural proposa una jornada sobre astronomia i contaminació lumínica
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura dues mostres fetes per alumnes i professors
Imatge il·lustrativa
Els Juliols de la UB dediquen un curs a la crisi migratòria
Imatge il·lustrativa
La ciutat francesa acull un dels festivals més importants del món
Imatge il·lustrativa
Una animació representa amb traços senzills la cançó de Queen
Imatge il·lustrativa
La nova campanya d'Estrella Damm ens alerta de la contaminació que pateix el mar
Imatge il·lustrativa
Així serà l'any 2026 el temple monumental d'Antoni Gaudí