Converses de camerino

Josep Montero: «Estar content amb la vida que tens és revolucionari»

El cantant d'Oques Grasses diu que «no estàs preparat perquè tanta gent esperi coses de tu»

| 17/06/2019 a les 16:43h
Especial: Converses de camerino
Arxivat a: El piano, Oques Grasses, Josep Montero, converses de camerino

Foto: Gemma Ventura


Ser fans del sol en el fons vol dir ser fans de la vida. El nou disc d'Oques Grasses irradia això: esperança, el tornar a començar, a creure-hi. Però ja se sap: per tocar llum abans s'ha de tocar fons, i d'això anirà una mica la conversa que tinc amb Josep Montero (1985) a l'Antiga Fàbrica d'Estrella Damm. Hi quedo amb la curiositat de conèixer un cantant que no va de líder –que el protagonisme més aviat li ve gros–, un lletrista que escriu allò que li passa tal com li passa, i un noi que va deixar de treballar d'electricista per intentar fer, encara que el prenguessin per boig, el que més volia: les seves cançons.


Com has aconseguit tornar a ser tu?

M'he adonat que no estàs preparat perquè hi hagi més de cent persones que esperin coses de tu. 

Quina pressió.

No cal pensar-hi cada dia quan et lleves, però abans em coneixien cent persones de la meva comarca i ara em coneixen gairebé cent mil persones. Això et genera una pressió que desconeixies. I passes quatre o cinc anys en què entres dins d'una rentadora en què passen moltes coses cada dia, però no tens gaire temps de pensar si t'han agradat o no. 

No ho pots pair?

No saps si allò que estàs vivint t'ha anat bé o no. I si de cop no t'agrada, et pots arribar a preguntar si és perquè estàs sent desagraït. Entres en un bucle estrany en què representa que has d'estar molt content perquè el que més t'estimes t'està anant molt bé, però no acabes d'estar-ne i no saps per què. Parar després de cinc anys i tenir temps per a mi, per preparar aquest nou disc, em va servir molt per dir-me: és normal que allò no em fes content, perquè no m'agradava, però allò altre, sí. Un cop ho ordenes tot i saps què t'agrada i què no, tens una mica més clar qui ets tu. A nivell personal també estava en una relació des de feia quatre anys i feia un any i mig que no acabava d'anar bé, però m'esforçava perquè sí. A vegades passa, quan estàs en una relació, que de cop ho deixes i t'adones que estaves fent moltes coses que no anaven amb tu. 

Passa molt: per una banda fem veure que no passa res quan sí que passa, i per l'altra, estem obligats a ser feliços. 

Allò que diuen: "No et pots queixar!", o: "Home, tens una parella, t'està anant bé amb la música, ja pots estar content! Si no, és que ets un desagraït!". I per molt que ho reflexionis quan vas a dormir, i per molt clar que ho tinguis, a vegades et trobes amb la gent i et sembla que ets estrany, que les reflexions que fas als altres no els semblen gaire normals. Els que vivim més temps amb nosaltres mateixos som nosaltres, els altres pensen en les nostres coses com a molt dos o tres minuts al dia, i nosaltres hi pensem sempre. I sí, hi ha relacions que no funcionen i que estan capficant-s'hi deu anys, quinze, o tota una vida. 

El canvi fa por. 

Sí, i també hi ha la comoditat: ara tinc això i estic més o menys bé, però si ets capaç de sortir-ne, t'adones que aquell temps no estaves sent tu. Tampoc hi ha una definició superclara de ser tu. 

Potser és sentir-se viu. 

Sí: avui aprendrem unes coses i demà ens llevarem i n'aprendrem unes altres. Sí que hi ha una essència que és la teva, però quan dius "ara ja sé com soc", l'endemà fas el contrari. Ho he après després d'aquestes petites decepcions que m'he emportat de mi mateix. 

Decepcions de què?

Em semblava que tenia superclar com era i com havia d'actuar davant de certes coses, i et trobes que en fas d'altres que també et fan feliç. Als humans ens agrada molt ordenar-nos per sentir-nos més segurs, però les emocions no es poden endreçar. 

Cantes "no puc ser el que no soc". Ho has intentat?

Sí: perquè això m'anés més bé, hauria de ser més així. Però quan una persona, una feina o el que sigui no encaixa amb mi, no em funciona fer veure el contrari. Una de les coses dolentes que tinc, bé, dolentes no, però a vegades sí que ho són, és que no sé fer veure que alguna cosa m'agrada quan no m'agrada. A vegades veig gent que sí que ho sap fer. 

Però això és bo.

Moltes vegades sí, perquè veus què t'agrada. Però veus gent que sap posar-s'hi bé i això els beneficia per altres coses. I penso hosti, aquesta tarda m'hauria anat bé posar bona cara a tal persona perquè estigués contenta amb mi. A vegades penso que molaria ser una mica més fals per quan m'interessés, però no ho sé fer.

Amb què has d'anar amb compte en el món de la música? 

Quan estàs dins de tot això has de vigilar, perquè s'hi van afegint un pilot de coses: molta gent que representa que pot fer que això teu pugui funcionar més, que et donen opinions... 

I si els fas cas, tot es va desdibuixant?

Sí i et pots arribar a oblidar que el que et fa estar allà és fer cançons. A vegades em venia gent i em deia és que amb Oques no us queixeu, no feu crítica social!

Sí que en feu: què més revolucionari hi ha que dir que siguis tu mateix?

Estar content amb la vida que tens és revolucionari, però hi ha gent que necessita que parlis sempre de temes polítics i de tot això. Alguns dels que s'avorreixen més del compte i estan tot el dia queixant-se venien i m'ho deien. Però també feia temps que quan em posava així profund deia que tots ens hem de fer horts i sudar de donar tant de poder al poder. Vaig veure que d'això sí que me'n podia queixar, i vaig fer la cançó Bancals. Però si no hagués parat, mai hauria sabut que dins meu necessitava dir a la gent: tu, fes-te un hort i a prendre pel sac tot plegat.


Si no t'atures, comences a fer i a fer i no saps ni per què estàs en un escenari o, en el meu cas, fent una entrevista. 

M'havia trobat d'estar en un escenari i pensar: hosti, com he arribat aquí? Supercansat, sense ganes de tocar. Aquesta gent està cantant i no m'importa. Havia arribat a aquest extrem de dir-me: merda, merda, què m'està passant? Si la música és el que em fa més feliç, com és que ara no estic content? 

Creus que viure accelerat fa que et desganis?

Totalment, quan tens temps per a tu pots pensar i saber si el que fas et fa feliç o no. Inclús amb les relacions amoroses. El sistema ens obliga a anar ràpid perquè no tinguem temps per pensar. Estic convençut que si agafes qualsevol persona i la fots en un bosc un mes, els primers dies s'estirarà dels cabells perquè creurà que està perdent el temps, que s'està fent gran i que si allò no ho fa ara, no ho podrà fer mai, però quan en surti, canviarà la seva vida. A vegades veig gent de 22 anys que estan superpreocupats o preocupades perquè han d'aconseguir les coses ja, i això és il·lògic, perquè tenen tota la vida. 

Animes molt que cadascú cregui en el que és. Has arribat a no creure en tu?

Sí, durant els vuit anys que havia treballat d'electricista em va passar. 
 
D'electricista?

Sí, primer treballava amb ferro i després vaig estar fent cadires de dentista. Cada dia era el mateix. I quan vaig començar a tocar la guitarra i a explicar coses i vaig veure que a la gent li arribava una mica, vaig agafar una mica de confiança i vaig plegar de treballar. Vaig dir que faria cançons meves i que, al cap de dos anys, faria concerts i estudiaria per ser mestre de música. Tots reien. 

Quina determinació. 

Sí, els meus pares em deien: "Però si tu toques la bateria, no pots cantar!". Els meus amics també m'ho deien. 

Has fet magisteri musical de primària?

Sí, vaig arribar fins a tercer, però després va passar això del grup i no atrapava cap de les dues coses i vaig dir: tu, això passa ara, i a la carrera sempre hi puc tornar. Però vaig agafar la confiança per dir: ara sí. Fins aquell moment havia acceptat que jo sol no podia decidir la meva vida i que, per tant, havia de treballar per a algú que després em donés els diners per la feina que havia fet. Des que vaig néixer a l'escola també m'ho van ensenyar així, et deien: "Ara fes aquest exercici". "L'has fet molt bé": marxaves ben content. "L'has fet molt malament": marxaves ben ratllat.

Depens de l'aprovació. 

Quan de cop dius: hòstia, ara estic fent coses sense que m'ho mani ningú i m'estan agradant. Hi ha molt poques escoles que t'ensenyin això. Al final la gent que fa de mestre també ha crescut amb això. Quan vaig estudiar la carrera ens deien que hem de fer que els nens siguin autònoms, que prenguin les seves pròpies decisions, però després anaves a fer pràctiques i era una altra cosa. I llavors pensaves: per fer de mestre necessites un 5,5: la gent que no pot fer altres coses ve aquí. A la meva classe érem 45 i només n'hi havia tres que ho volien ser de debò. I d'aquests 3 potser un serveix i l'altre, no. Vaig haver d'arribar als 25 anys per adonar-me que podia fer coses per mi sol. 

Hi ha qui al teu lloc pensaria: "Txarango són molt bons i jo no arribaré mai al seu nivell perquè soc electricista". És a dir, que veuen una distància enorme entre el que són i el que volen.

I tant, que es veuen superlluny d'aconseguir viure del que els agrada. De vegades quan parlo amb alguns amics em diuen: "Què, com et va?" Els explico la meva vida, que és molt emocionat. I els dic: "I tu, què tal?". "Bé, com sempre." Ho diuen tristos, però els dic: "Hosti, està molt bé, has anat mantenint la teva feina, i amb aquella noia encara hi vas?". "Sí, ja fa deu anys". "Doncs que envejable! Deveu tenir alguns mecanismes que us equilibren, que estan molt bé". Intento buscar alguna cosa de què n'estiguin orgullosos. A la penya de cop els pot semblar que tu ets millor, però simplement és que te l'has jugat i potser has estat més valent a l'hora de prendre una decisió. Hi ha molta gent que és l'hòstia i no ho sap. Els sents parlar i penses: aquest està aquí queixant-se de tot i pensant que no podrà fer mai res, però si fes alguna cosa, li aniria molt bé. La gent que és propera a mi o que me l'estimo l'animo tant com puc, però fins a un límit, perquè tampoc els puc dir: "Tu has de fer això!" 

Quan vas deixar la feina et devies dir no tinc calés, a veure com ho faig. 

Clar, clar, va ser el moment en què va començar la crisi. Hi havia molta gent que estava al paro buscant feina, i jo plegava d'una en què cobrava bé. La majoria de gent va estar en contra meva: els meus pares, els meus amics. Em miraven amb aquella cara de pena, com dient: s'està desviant. Vaig anar a viure en una casa enmig del bosc amb dos amics, ells treballaven i jo estava allà tot el dia. 

És de desgraciat absolut: no feies res!

Sí sí, d'hòstia, aquest tio s'està tornant un penjat, està tot el dia aquí anar fumant porros, no es mou. Segur que estàs bé? Els meus pares em deien: "Has de treballar", i jo els deia "és que ja treballo: faig cançons". I em deien "fer cançons no és treballar". Allò que fas un dinar d'amics, tots amb la seva parelleta i la seva feina i jo arribava una mica tard, amb ressaca, veies que et miraven amb cara d'ui, no li està anant bé. Aquí és on vaig ser més valent. Durant aquest any i mig, que és quan vaig fer el primer disc i els primers passos una mica importants a l'hora d'escriure lletres, que és on treia tota l'angoixa. I recordo dies de rotllo malaltís: és que no tinc res més a dir, però segueixo. 

Necessitaves expulsar-ho?

Sí. I deia: si vull anar a dormir content del dia d'avui, he d'aconseguir tenir una frase que m'ompli. La pressió que rebia de fora m'obligava a aconseguir algo escrivint o tocant, però tampoc ho aconseguia perquè encara no feia concerts.


Però ja estaves enfocat.

Sí, estava enfocant-ho i penso que vaig ser valent perquè posava molta energia en una cosa en què ningú creia.

Anar contra corrent per no anar en contra de tu.

Sí, va ser molt complicat, però va valdre la pena. 

Estàs orgullós d'aquell Josep. 

Sí, això m'ha fet treure moltes conclusions a la vida. I algunes no sé fins a quin punt són sanes, perquè aquí vaig veure que la majoria de la gent que m'envoltava estava en contra de la decisió més important que he pres mai. Per tant, quan en prengui d'altres, els he d'escoltar o no? Sí que mola escoltar-los i a vegades en pots treure coses. Vaig tenir un temps, un cop em va començar a funcionar, de veure els meus pares o els meus amics dient-me: "Oh, tio, ja t'ho deia!". I per dins tenia una ràbia estranya, que ara ja no hi és. Al final em vaig adonar que els havia d'agrair que no m'haguessin donat suport, perquè va ser la manera de dir: ara els demostraré que sí que puc. 

Si aquest va ser el moment que vas ser més valent, què em diries que et fa por, ara?

A vegades penso: i si un dia això que em surt tan fàcil i natural no agrada? No podré obligar-me a fer-ho d'una altra manera. Hi ha gent que ho fa per vendre i si no ven una cosa en fa una altra i no passa res. Però com que la meva manera és aquesta, després no sé com ho faria. Espero que vagi agradant sempre. A vegades he tingut la por de dir si això un dia s'acaba, hauré de tornar a allò d'abans? M'ho imagino de cop: rebobinant, tornant enrere i treballant d'electricista una altra vegada. No pot ser, però tenia aquesta por i ara m'adono que no seria així. M'enganxes en un moment en què tinc menys pors que abans. 


En les cançons apareixen els corcons. Què en fas, de les persones negatives? 

Soc molt raro, jo. Tinc poca necessitat de conèixer gent nova, tot i que quan conec algú que sento que m'aporta coses bones o em diu idees que no m'havia parat a pensar, m'encanta. Però la gent més tòxica m'esforço per detectar-la ràpid i allunyar-me'n. El que faig quan no conec algú és callar bastant i a vegades amb dues o tres frases en tinc prou. Per exemple, hi ha gent que t'agafa confiança superràpid. En un primer moment me n'aparto, perquè penso que els qui volen demostrar molt massa ràpid és perquè amaguen alguna cosa. En canvi, els qui no tenen pressa per demostrar són els qui no volen amagar-te tantes coses. Tothom et pot fer bé i mal, hi ha gent que et pot fer més bé que mal, i hi ha qui et pot fer més mal que bé. I si d'entrada noto que em fan més mal que bé, me n'aparto. Que potser en un futur em podrien fer molt bé? Sí, però faig el que sento en aquell moment. El que et deia de ser transparent, que no puc dissimular res, m'acaba passant amb tothom. Si algú no m'agrada, ja m'ho veu a la cara i ja no em parla. Els del grup i els meus amics m'ho han dit, que no vaig per la vida sent súpersimpàtic. A vegades em preocupa que puguin pensar que vaig de guais, però en realitat no és això, és que m'agrada anar a poc a poc perquè així tinc temps de veure si la persona m'agrada. 

No ets pretensiós ni t'agrada la gent pretensiosa. 

No, i penso que hi ha moltes persones que s'han cregut la història del sistema fins al més profund i aquesta penya em costa, i n'hi ha molta, per desgràcia. Quan et diuen: "Ostres, tu això ho tens molt fàcil". Penso: si a aquest li funcionés, seria fatal. Quan et funciona algo que fas tot es magnifica. I quan la gent et ve a parlar, els veus una part que abans no els hi veies, perquè hi ha qui et diu: "Tu sí que tens sort, que pots fer el que t'agrada, no et pots queixar", o hi ha qui et diu: "Què tal, com et va?" 

Així com normalment el cantant és qui està al capdavant d'un grup, tu no fas de líder. 

No, és que a mi se m'ha fet una mica gros tot això, abans que em posés a cantar sempre era el típic que estava allà calladet.

Ets tímid o reservat?

Sempre he sigut reservat, no soc el de la colla que diu: "Ei, gent, avui anirem a no sé on!". Sempre era el que estava calladet i si algú s'asseia al meu costat i em parlava, li fotia el rotllo de la meva vida, però no he sigut mai el que he dit mireu-me tots, que ara farem això. Amb la música m'hi he trobat i cada vegada se'm demana més: "Fes un vídeo dient a la gent que vingui al festival no sé què, mireu la revista no sé què...". Em costa moltíssim. Al grup hi ha algunes persones que veus que els fa feliços fer vídeos, parlar, sortir a la tele, i llavors ho fan ells. Jo tinc la meva funció: quan sortim a l'escenari canto, la gent em mira i ja m'hi he acostumat, que he de dir algunes coses, encara que en alguns concerts no digui res. 

I els que es volen fer fotos amb tu, què?

He après a somriure. Abans no ho sabia fer i ara, sí. Hi ha hagut una evolució: al principi era: "Eh, el d'Oques!" T'agafaven com si fossis un nino, et fotien una empenta i se n'anaven. I ara: "Hosti, et sap greu si ens fem una foto?" Perquè la gent pensa: està fins als ous que l'hi demanin. Hi ha una mica més de feina perquè els hi has de dir: "No no, no passa res, fem-nos una foto!" I contestar-los: "Moltes gràcies a tu!" He après a somriure, perquè penso que s'ho mereixen, que és el mínim que els puc donar per sentir-me satisfet de dir: a aquesta persona li agrada molt el que faig, al final això funciona perquè hi ha moltes persones com ella, per tant, he d'estar agraït i, per tant, per sentir-me satisfet quan me'n vagi a dormir li he de posar bona cara i ha de marxar pensant que soc guai, que he set simpàtic. M'he adonat que quan em diuen: "Que ens podem fer una foto?" Sempre els dic el mateix: "Home, és clar". Tinc aquest mecanisme. Abans em feia bastant infeliç perquè em venia gent a dir-me coses i se m'arronsava una mica el nas, mirava cap a una altra banda perquè marxessin i després arribava a casa i me'n penedia.

Això es pot confondre amb prepotència. 

Sí, quan en realitat no ho és. Havia baixat a comprar una mica d'enciam i vinc de casa que estava en una altra onda i de cop estic parlant amb una persona que no conec. He trobat uns mecanismes perquè em faci feliç i perquè la gent marxi contenta. Tot i que allò de posar bona cara a les fotos encara no, el que faig és tancar els ulls. 


Què és l'èxit?

Aconseguir fer el que més feliç et faci tantes hores com puguis a la vida. El que et faci més feliç poder-ho fer molt molt, sense demanar permís. Això passa per viure del que t'omple, i així ho pots fer moltes hores. Sense censurar-te, sense que hi hagi res que et posi límits. En un temps pots sentir que estàs tenint èxit fent una cosa i després en pots fer una altra i una altra i una altra. No penso que sigui èxit fer que una cosa que et més i més i més, i t'hagis de quedar allà instal·lat per sempre més. Mentre et faci feliç és èxit i el dia que no saps per què ho estàs fent, encara que hi hagi molta gent que et digui que ho fas molt bé, ja no ho és.

Això seria un fracàs?

Sí. Té molt més èxit una persona que està a casa seva menjant pollastres que ha cuidat, que planta enciams, que té la mateixa roba tot l'any, que no té cotxe i que amb això viu supertranquil i súpersa, encara que ningú no en tingui ni idea del que fa, que no pas la Billie Eilish, que ara mateix està triomfant a nivell internacional i crec que no és feliç.

Darrere d'aquest èxit a vegades hi ha angoixa i depressió. 

La Billie Eilish és una nena de 19 anys que de cop es troba amb un pilot de gent que espera coses d'ella. La fama, que es relaciona molt amb l'èxit, no és sana. Si t'escoltes la gent quan acabes un concert, pots arribar a casa i pensar que ets el puto amo, i després et deceps perquè veus que no ho ets. 

T'ho has arribat a creure?

Com que em deien: "Ets el rei", "Joder, ets l'amo", "Ets deu", "Vull ser com tu", "Soc molt fan teu"; tot això, durant un temps vaig tenir la sensació que ningú m'havia d'explicar com havia de fer les coses, que jo era el millor per saber-ho. 

Hi ha haver algú que et fes baixar de peus a terra?

Sí, quan es va començar a deteriorar la relació amb la parella que tenia. Vaig estar amb una noia que pensava molt i que era molt interessant, i em vaig adonar que això de la música m'afectava la relació: sense jo mai dir-ho, sentia que les meves decisions eren millors. Després em vaig adonar de moltes coses i vaig pensar: com he set tan burro d'entendre-ho tan malament? I vaig veure que venia d'aquí. També em vaig adonar que em feia mandra quedar amb la gent perquè pensava que tampoc m'aportaven res bo. I pensar això és com que dius merda. No era feliç. Sobretot va ser quan vaig treure el segon disc, fins arribar al tercer. Va ser en aquest transcurs que m'ho vaig creure massa, fins que vaig adonar-me que pensar-me que era millor em feia infeliç perquè feia que no tingués gaire interès per ningú. Estic molt content d'haver sortit d'allò, que tampoc va ser molt profund, però ara quan hi penso m'adono que em va afectar. Quan veig gent que la fama els està fent infeliços, els puc entendre, perquè ho vaig viure. L'altre dia veia una entrevista amb la Billie Eilish un any abans que li passés tot el boom i pensava: hosti, a aquesta tia li passava una cosa semblant al que em va passar: estava desganada. I li deien: "Trobes a faltar la Billie Eilish d'abans?" I ella deia: "Sí, tant de bo tornés a ser ella un altre cop". 

Però tu no enyores el Josep d'abans. 

No, vaig estar temps pensant-hi: vull fer un disc com el primer perquè estava alliberat de tot, havia sortit d'aquella feina, vull tornar a aquell estat. I ara m'he adonat que he tornat a allò després d'haver passat això. Estic molt més alliberat de pressions, aquest any ha estat el millor que hem tingut amb Oques Grasses, he pogut valorar tot el que ha passat i passa i també sé que ho he de viure d'una altra manera, sense capficar-me tant a voler fer feliç tothom, ni a pensar que la gent espera molt de mi.

Tampoc som tan importants. 

Exacte. A vegades et pot donar la sensació que ets tope important per a la gent i, pensant això, només t'estàs fent mal a tu. Ho ets per als qui tens més a prop i per als altres són les cançons el que són importants. I les cançons se les poden posar cada dia, i tu, mentrestant, estàs a l'hort.
 

Foto: Adam Riudaura

COMENTARIS

ets un crac josep
factotum, 18/06/2019 a les 16:31
+6
-0
I sempre ho seràs. Des que et vaig sentir en el mòbil d,un company rere una barra a bcn i ja va ser un no parar anar buscant-vos i escoltant-vos. Hi ha una autenticitat i tendresa somrient en les teves lletres, que de senzilles i sinceres, enamores i enamoreu. A més, tu saps què és ser al pou indescriptible, i això no ho saben precisament tots els que canten o li escriuen al sol. Hi ha qui canta a l,alegria per costum, però que no ha tastat mai la part xunga.

També jo he passat cables com tu i canviat canonades i clapat de ressaca sobre un water mentre l,estava instal.lant en plena crisi. He endegat a prendre pel sac tres feines fixes per la necessitat d'aturar-me, jugar una mica a fer l,artista amb sense ni cinc a la butxaca i de cirereta del pastís, a més, que els que més t,estimes no ho comprenguin.
Qui de debò ha necessitat aturar-se, endegar-ho tot al carai encara i q no li hagi rutllat, no ho canviaria per res. Jo no me,n penedeixo gens. Tornes amb la mirada nova.

Fuig de l'èxit i segueix, seguiu emplenant-vos els pulmons de vida, amb amor i humilitat. Felicitats tio!

Molt i molt fan teu
i
'(....) d,aquell sol
funcionant a tot drap
allà enlaire i
caient
fins al fons
d,aquesta fosca...'
Buk
.
., 19/06/2019 a les 13:15
+1
-0
Infinites gràcies per expressar en forma de cançó tot l'amor que sento cap a la vida
Gràcies
Vert, 19/06/2019 a les 15:39
+1
-0
Quan vaig escoltar x primer "torno a ser jo" no vaig poder evitar plorar com un nen petit, em va fer reviure records que havia enterrat i creia que ja havien desaparegut, em va inspirar x canviar coses de la meva vida d'una vegada x totes. Hi ha poques cançons tan sinceres com les vostres.
Segueix així !
Proposta, 21/06/2019 a les 13:55
+0
-0
Per quan alguna versió o col·laboració amb Ja t'ho diré o Umpah-Pah... amb el vostre rollo...no estaria mal ;)

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Els Cinemes Girona ofereixen abonaments anuals amb un preu especial
Imatge il·lustrativa
El museu del pintor acull una exposició d'instantànies que ens endinsen en el seu món
Imatge il·lustrativa
El Palau Solterra de la Fundació Vila Casas mostra com es van influenciar mútuament dos artistes
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
Així ballaven Fred Astaire i Ginger Rogers
Imatge il·lustrativa
Lucas Hnath posa en dubte el sentit del matrimoni al Teatre Romea
Imatge il·lustrativa
Un vídeo acara escenes de cinema amb les pintures que les han inspirades
Imatge il·lustrativa
Un espot denuncia en un minut i mig una realitat que a l'estiu es multiplica