Essais d’articulation et répertoire. c. 1981-1982. Pintura i esprai sobre tela. 80×60 cm. Donació a l’Ajuntament de Salt.
“L’exposició de Jaume Xifra és un bombó que s’ha de tastar perquè és un artista que és encara tot un desconegut”, diu Pilar Parcerisas, comissària de la mostra Home natura realitat, que fins al 28 de juliol l’Espais Volart de la Fundació Vila Casas dedica a un dels artistes crucials de la generació conceptual catalana dels anys 60. I és cert perquè és el primer cop que es pot veure a Barcelona una exposició que repassa tota la trajectòria de l’artista, que va morir el 2014 a París. Inconformista, versàtil, investigador constant de nous llenguatges, crític amb la societat de consum i les estructures del poder, va ser el primer dels artistes del grup que el crític d’art Pierre Restany va batejar amb el nom “els catalans de París” que va emigrar a França, el 1959, i és allà on es va quedar tota la seva vida.
Potser pel fet de no haver tornat mai aquí definitivament, la seva obra és la menys coneguda a Catalunya de les del grup dels catalans a París, format també per Miralda, Joan Rabascall i Benet Rossell, companys amb els quals als anys 60 va realitzar sobretot grans performances, basades en un esperit ritual i cerimonial, que ha deixat petjada en l’art conceptual català. L’exposició dedica un apartat a aquest aspecte, amb les relíquies i fotografies d’espectaculars accions a l’espai lliure, en què la disfressa, la màscara, els globus i color, molt color, n’eren protagonistes. “En aquestes accions Xifra aportava color, moltes vegades el guió i els mecanismes de funcionament”, explica Parcerisas.
Implication. École des Beaux-Arts, Metz. 1976.
Però l’exposició descobreix un Xifra més enllà de les grans performances. Nascut a Salt el 1934, va emigrar a França el 1959 on va exercir molts oficis, habitualment lligats a la tecnologia i la mecànica. “Era un manetes i tenia mentalitat d’enginyer però tenia una gran capacitat creadora i molta inventiva. Mai es repetia i sempre creava des de zero. L’interessava la relació de l’ésser humà amb l’entorn i sempre va tenir en compte la idea de Duchamp que l’art l’ha de completar l’espectador”, el defineix Parcerisas.
La mostra descobreix els seus inicis com a pintor informalista, amb tres pintures que no s’havien exposat mai. També s’exposen els seus vinils estampats amb composicions coloristes, que estan entre la psicodèlia i el pop-art. Són els anys previs al Maig del 68. Amb pintures amb acumulacions d’objectes, realitzades amb l’estampació indirecta de la tècnica del pochoir o estergit, que es fa amb plantilles i esprais, critica la societat de consum.
Reliquiari blanc. 1970. Bosses de polietilè amb suvre, espelmes, escates i paper sobre planxa de PVC. 50,5×40,2 cm.
El seu esperit crític i social i el seu activisme és fonamental per entendre la seva obra. “El juny del 1968 va marxar a Xile i va dirigir amb Jean-Pierre Béranger tallers de teixit, cuir i fusta que van canviar l’economia de tota una petita comunitat. També més endavant, quan ja s’havia jubilat com a professor, va organitzar tallers per a obrers de fàbriques. Va ser, en aquest sentit, un pioner de les actuals pràctiques artístiques participatives”, assegura la comissària de l’exposició.
La revolta poètica de Jaume Xifra es plasma també en les seves obres en què l’objecte és protagonista, sempre tractat amb ironia i contundència. Una corona de flors sobre tela denunciava el 1967 el cop d’Estat militar a Grècia, una obra que la Biennal de París va rebutjar. En una altra de les seves obres objectuals emblemàtiques un fragment de totxo penja d’un filferro enmig de la tela amb el títol Fragment d’art encara no reconegut. “Xifra s’està preguntant què és o què no és art”, afirma Parcerisas. Els estris com tisores, alicates o claus angleses protagonitzen la sèrie d’obres anomenades Impossibles i Irreversibles. Les pues de filferro, sempre inquietants, són el material triat per construir una tanca, un arc de triomf o fins i tot per omplir una tela pictòrica.
Couronne pour la Grèce. 1967. Objectes sobre tela. 130x89x40 cm.
El retorn a la pintura de Jaume Xifra es va produir al tombant dels anys 80 amb una llarga sèrie de retrats. Però no podien ser gens convencionals: va crear una mena de taula sinòptica en què el personatge retratat anotava una sèrie de característiques seves, tan físiques com psicològiques. A partir d’aquestes taules, realitzava el retrat de nou amb la tècnica del pochoir. Més endavant, va substituir el mètode manual per la impressió digital. A l’exposició tampoc no hi falta la seva vessant cinematogràfica, ja que va col·laborar sovint com a actor en films de Benet Rossell i Miralda. S’hi projecta Boum! Boum! En avant la musique (1974), on ell mateix fa de militar de la Primera Guerra Mundial.
L’exposició, tan completa com és, ha estat possible perquè finalment s’ha pogut resoldre el destí del llegat de l’artista, que va morir sense testament ni hereus directes. Finalment, els seus germans van donar més de 200 obres a l’Ajuntament de Salt, “evitant així que el llegat es quedés a França”. “Aleshores, l’any passat vam poder fer una exposició a la Casa de Cultura Les Bernades de Salt per mostrar tot aquest llegat, amb una publicació monogràfica molt completa. Aquesta és una versió ampliada d’aquesta exposició, afegint obres que provenen del Macba i altres préstecs”, explica Parcerisas, que va intervenir directament en tot el procés de salvaguardar el que Xifra tenia al seu taller. De fet, després de la mort de l’artista el 2014, es va pactar amb el Macba que se’n faria una retrospectiva, “però, com de moment això no està planificat, l’hem fet ara aquí”, conclou Parcerisas.
Impossible. 1974. Metall. 76×60,9×7,5 cm. Col·lecció MACBA. Dipòsit de l’Ajuntament de Barcelona.
Exposició Jaume Xifra (1934-2014) Home natura realitat
Fins al diumenge 28 de juliol de 2019 als Espais Volart de la Fundació Vila Casas.
Un homenatge i alhora una plataforma de difusió i d’interpretació en clau antològica del treball de Xifra, un dels artistes més singulars que ha donat Catalunya en maridatge amb la cultura francesa.
