Crònica

Canet abans del Canet Rock

És el cap de setmana de posar matalassos a terra

Josep Montero: «Estar content amb la vida que tens és revolucionari»

| 04/07/2019 a les 12:50h
Especial: Crònica
Arxivat a: El piano, Canet Rock

Foto: Gemma Ventura

 
És un dia normal, m'he deixat la crema del sol, però no passa res. A la R1 veig una noia amb un para-sol, dos nois jugant a escacs al mòbil i un gos –que miro de reüll– estirat potser massa a prop dels meus peus. A l'altre cantó de la finestra, el mar brilla: mira, a Montgat hi ha bandera verda. Entra un home amb un carro on duu un amplificador lligat amb un cordill, i amb l'acordió recolzat a la panxa toca cançons alegres amb cara trista, i després, passa el moneder amb un somriure.
 
A Canet només hi he anat dues vegades i les dues ha estat tirant, fresca com una rosa, cap al vespre i tornant, mig grogui, cap a la matinada. O sigui que el poble que coneixeré avui no és el que de cop té 20.000 persones més, sinó el que es prepara per rebre-les.
 
Baixo del tren, i veig una papallona –és curiós perquè me n'aniré trobant. A l'estació hi ha un cartell amb els horaris especials per aquest dissabte. Paro el primer que em trobo, un home d'uns 80 anys amb una gorra que posa Spagethini –li miro més la gorra que els ulls–: "Això és per la jovenalla! El dia del concert els de la Renfe fan control de bitllets i tot. Abans, érem quatre gats, cinc mil persones. Saps que els de la Trinca són d'aquí? Ells s'ho van saber muntar, amb aquelles cançons. El dissabte els dels bars sí que fan calés sí, mira, com aquest". I assenyala el Canet Kebap. M'hi acosto i el cambrer remuga: solo vendemos aguas, la gente va a comer más arriba del pueblo. Doncs, som-hi, anem cap amunt. 
 
Al carrer de la Caldeta estic a punt de creuar-me amb una dona que fa cara de ser simpàtica, es diu Mireia, i fa 8 anys que viu aquí: "És el cap de setmana de posar matalassos a terra. Tinc fills joves i venen a casa amb les parelles, els amics. El comerç, cap a la zona del gra, ho agraeix. I el centre també, perquè els qui viuen a dalt, com que ve tanta gent, baixen a sopar per aquí". "Tinc una edat, soc de la generació Sopa de Cabra, però veure els joves que pugen per la riera el dissabte al matí et dona vitalitat. I com que a partir de les tres de la matinada, si surts del recinte, ja no hi pots entrar, això fa que no hi hagi gent fent merder pel poble". Per formació professional sempre hi apostaré". Què vols dir? "Vaig ser diputada de cultura de la Diputació de Barcelona (ah, caram, l'he encertat, parant-la a ella) i crec que Canet ha d'estar agraït a la Gemma Recoder per posar el poble al mapa. Quan a algú de fora li dius Canet, et diu, ah sí, on es fa el Canet Rock". I se'n va carrer avall.
 
Vaig a parar a una mena de passeig. Hi ha un home assegut en una terrassa, que no pren res, més aviat sembla que vegi la vida passar, i m'hi apropo. "Crec que vens a una persona que no és l'adequada". Glups. Per què? "Vaig viure el principi, des que van començar les setze hores, amb el Pau Riba, el Jaume Sisa. Vaig ser a la primera actuació, que es va fer al santuari de la Mare de Déu. Després es va portar al camp de futbol i després es va baixar al Pla d'en Sala. Era un moment d'eufòria, de febre, en què ens pensàvem que canviaríem el món, però el món es veu que ja està canviat. Era tot un espectacle –no cal que li pregunti res, perquè ell sol rebobina el passat–. Et llevaves al matí i et trobaves un munt de gent dormint a la teva escala. O al balcó o pels replans d'altres cases que tenien les portes obertes o a la platja. Dic que ha canviat, perquè ha canviat la meva edat. Pertanyia al bàsquet i vam dir: escolta, tu, que diuen que vindrà molta gent, què podem fotre per guanyar una pela per l'entitat? I se'ns va acudir muntar una parada d'ampolles d'aigua a la riera. El distribuïdor, que era de Sant Pol, va haver de fer dos viatges amb el camió ple d'ampolles". Les vau vendre totes? "Totes". "Aquí estem acostumats a la gent important. Teníem l'Odèon, un centre muntat pels hippies. Et foties un porro i un altre i un altre i venien aquesta gent que després han estat famosos: el Pi de la Serra, el Pau Riba. No tenien un caixet: vine que cantaràs i tindràs el sopar pagat, i fotien la seva juerga. Com a president del bàsquet, jo en aquest poble he portat la Rocío Jurado, no va fer bona nit i vam perdre calés". Abans que m'ho expliqui tot i més, li dic que gràcies i que on és l'ajuntament. Allà a la dreta.


L'Aitor remena el mòbil davant d'un camió. Té 30 anys: "A les primeres edicions hi anava, ara no, perquè hi ha molta criatura. Però les entrades s'esgoten molt ràpid. Està bé perquè deixen molts diners al poble: sobretot als bars i restaurants". Un home amb una nena petita em diu que té una filla de 25 anys que viu a Barcelona i que dissabte vindrà a casa per poder anar al concert. Deu ser perquè és un dimecres de juliol al migdia, però aquí encara que em parlin de joves, no n'hi ha ni rastre. Veig dos nois de lluny. E! Hi anireu? Són el Kevin i l'Àngel, de 18 i 19 anys. "És el primer any. Jo, el segon. Tenir un festival al costat de casa està molt bé, perquè normalment me'n vaig de festa bastant més lluny. Ve molta gent de tot arreu, fas amics nous. Més que la música, hi vaig per l'ambient, hi van els meus amics i és un dia diferent. Hi anirem junts".
 
Hi ha un parell de dones que venen de comprar i que fan petar la xerrada al mig de la vorera. "Visc aquí a la riera i sents el tumultu, però ja està. Hi vaig anar la primera vegada, que estava embarassada, però ara no hi puc anar perquè tinc la nena, quan sigui més gran, potser sí. Dels que toquen aquest any no en tinc ni idea, jo soc de Txarango, Manel, Jarabe de Palo". I l'altra només diu: "Jo m'ho he mirat per fora, però a dins no hi he estat, no". "Mira, aquí treuen la parada i venen de tot." Miro i l'aquí és una botiga on diu: "De la terra al paladar: queviures, productes naturals i sense gluten". Hi entro i m'atén una dona (crec que) amb més ganes de vendre que de parlar: "Fa dues setmanes que ho preparem, perquè aquesta botiga és petitona, però necessito comprar gèneru pel dissabte: begudes, entrepans, pizzes. Coincideix amb la fira d'artesania, que fem cada mes al carrer Ample". Això ho veneu també? Assenyalo les croquetes i tots els plats preparats que veig a l'aparador, però amb la seva mirada entenc que el negoci va d'una altra cosa. 
 
Són les dues del migdia, la meva pell blanca s'està posant vermella i va, entra al súper i agafa aigua, dona, i de pas, a veure qui trobes: una noia que endreça iogurts. "L'Spar és com si fossin les Rambles de Barcelona. Ho notem molt: begudes, cerveses, licors. Demanem més gèneru del compte, inclús la gent del poble o ve a comprar a primera hora del matí, o el dia abans. Perquè es munten unes cues... no tanquem al migdia i obrim fins a les 10 de la nit. Venem quatre vegades més, o més! Els joves fan la cua, no hi ha robos, es comporten bé. No tenim queixes que entrin i fotin merder. És gent sana".
 
Em truquen de l'Ajuntament que l'alcaldessa ara just surt d'una reunió i em pot rebre un moment, però afanya't que té cita al dentista. Vinga, corro cap avall. Entro al despatx –amb aire condicionat–. Com us prepareu? "Tot i que al Pla d'en Sala s'hi entra per Canet, és terme municipal d'Arenys de Mar, i cada any a les reunions hi ha seguretat de Canet, seguretat d'Arenys, enginyer de Canet, enginyer d'Arenys, per si hi ha rials, si plou, si s'han de fer ponts. Cal fer un informe perquè puguin venir tantes persones, saber com s'organitzen les evacuacions, els policies, quanta gent de seguretat hi ha d'haver, la nacional 2 es talla perquè passi el tren. Encara estem a nivell 4 de jihadisme i en aquests actes multitudinaris s'han de prendre unes mesures importants. Hi ha els antiavalots. No perquè sigui problemàtic, al contrari, és el festival més tranquil, hi van des de nens fins a avis. Sí que sempre hi ha algú que fa botellón, però poc, la gent és molt sana –sí, ja m'ho ha dit la de l'Spar–. Aquell dia donem permís als establiments que no en tenen perquè treguin una parada, i, si ho volen, venguin entrepans i begudes –ah, clar, com la botiga de les croquetes–. Sí que ens gastem molts diners, però val la pena perquè el retorn és molt més gran: els trens posen Canet Rock, sortim a tot arreu. És una inversió de publicitat per al poble, i després hi ha qui torna per visitar, per exemple, els edificis modernistes." Què en penses del missatge del Canet Rock? "Aquí no hi ha la bandera espanyola posada i l'1 d'octubre me la vaig jugar. El Canet Rock és un lloc que defensa la llibertat i encantats que sigui així".
 
Abans d'anar al final, dino al lloc que m'han anat recomanant: L'hostalet de Canet. Mentre em prenc el gaspatxo, el cambrer m'explica que aquí més que pel menjar, ho noten per l'hostal: tenen totes les reserves fetes des del gener, és a dir, mig any abans. Ara sí, tiro cap amunt, que ja en sé el camí, i pel camí, una senyora m'explica que hi va anar el primer any, no pels grups, que no els coneix, sinó per recordar el que hi va viure de jove. Gairebé hi soc quan veig el forn del Gra, i tot d'una em ve una mena de flaix –jo aquí hi he estat, em dic–, la botiguera em diu que venen pastes des del dissabte al migdia fins al diumenge a la tarda. Empalmen com tants joves, però per un altre motiu. I és en aquest flaix on recordo com arribes a agrair a tots els deus de l'univers que, tornant a les sis de festa cap a la Renfe, trobis algú que, com fos si fos una aparició, enmig de la vorera t'ofereixi un croissant.
 
Segueixo els cartells que et condueixen al Pla d'en Sala, apareix davant meu una papallona que sembla la que m'ha rebut a l'estació, i tot plegat cada vegada m'és més familiar. En aquest caminet de sorra és on d'aquí dos dies hi haurà grups d'amics cantant alegrement les cançons que volen escoltar. Hi entro. És immens i només hi ha tècnics descansant i nois desant ampolles a les barres i una grua i un sortidor d'aigua que refresca el terra. Em planto davant l'escenari. És aquí on vaig tornar a veure el Pemi Fortuny amb la Banda Impossible, on vaig veure sortir el sol amb Txarango, on em vaig tronxar de riure amb ma tieta coneixent uns argentins, on vaig perdre la Marta i després, no sé com, ens vam tornar a trobar, on vaig cantar et donaria amor, si poguessis tornar-me'n. On d'aquí a uns dies aquest sol se n'anirà sense pressa, i les cançons que t'agraden a tu, i a mi, i les que no coneix el Kevin –però hi va, amb l'Àngel, perquè vol conèixer gent nova–, i les que escolta una senyora gran per reviure el que va viure quan tot era tan diferent –però en el fons no–, i les que es ballen, i les que ens parlen de la vida, i les que es canten –amb aquella eufòria– mirant els ulls dels amics de sempre i dels d'ara mateix, seran totes les que ens retornaran, a poc a poc, la llum.
 

Foto: Gemma Ventura

 

Foto: Gemma Ventura

 

Foto: Gemma Ventura


COMENTARIS

gran descripció!
ningú, 05/07/2019 a les 17:26
+0
-0
Abans, pràcticament a tocar del carrer de la Caldeta hi havia la panificadora... darrer punt de trobada dels canetencs q tornàvem de festa necessitats d,ensaimades i croissants.

:)

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Els Cinemes Girona ofereixen abonaments anuals amb un preu especial
Imatge il·lustrativa
El museu del pintor acull una exposició d'instantànies que ens endinsen en el seu món
Imatge il·lustrativa
El Palau Solterra de la Fundació Vila Casas mostra com es van influenciar mútuament dos artistes
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
Recordem l'actor nord-americà amb dues escenes d'una de les seves pel·lícules més conegudes
Imatge il·lustrativa
Així ballaven Fred Astaire i Ginger Rogers
Imatge il·lustrativa
Lucas Hnath posa en dubte el sentit del matrimoni al Teatre Romea
Imatge il·lustrativa
Un vídeo acara escenes de cinema amb les pintures que les han inspirades