Tast editorial

Les herbes i plantes de Joana Santamans

14 dibuixos de l'herbari il·lustrat «Vida»

Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, il·lustració, Vida, Enric Ballesteros, Joana Santamans, Tast editorial
La il·lustradora i pintora Joana Santamans (Barcelona, 1977) homenatja la natura i els paisatges que l'han acompanyada a Vida. Herbari il·lustrat (Bridge), un llibre en què amb diferents tècniques documenta en 200 il·lustracions les herbes, plantes, arbustos i arbres que li són més propers. A més, cada il·lustració s'acompanya d'un text del científic i investigador Enric Ballesteros, que en fa una breu descripció i a més, recupera la tradició popular citant-ne les propietats remeieres. Ens apropem a la natura a través d'aquestes 14.
 

Foto: Catorze


1. Polipodi (Polypodium vulgare)
Tot i vulgar, com ens recorda el seu epítet específic, el pilopodi o herba pigotera és una planta que necessita certa humitat. Habita els relleixos de les roques ombrejades però també la trobem en boscos de vegades sobre els troncs de vells roures i alzines, allà on s'acumula la fullaraca i hi creix la molsa. Les fulles neixen d'un rizoma allargat i poden assecar-se i desaparèixer a l'estiu, per rebrotar en l'estació humida. El rizoma té propietats suaument purgants i s'administra en tisanes.

Joana Santamans



2. Botó d'or (Ranunculus bulbosus)
«Una flor groga» seria la descripció que molta gent faria de la flor d'aquesta planta, tan comuna als llocs herbosos de tot Europa. Però si l'estudiem amb més deteniment observarem petits detalls diferencials com un petit bulb a la base de la tija –responsable de la seva persistència plurianual– i uns sèpals que es corben cap a baix. Els seus pètals són de color groc, sí, però d'una lluentor rabiosa, que contrasta amb el verd intens, tendre, de les seves fulles dividides. Planta d'aparença fràgil però molt resistent, és invasora a Amèrica el Nord. Tòxica i evitada pel bestiar, és comestible un cop assecada.

Joana Santamans



3. Cascall (Papaver somniferum)
Amb flors de color generalment violaci, de tonalitats atrevides, i més grans que les de la seva parenta, la rosella, el cascall és probablement originari de l'Àsia Menor, on es recol·lecta i cultiva des de temps immemorials per obtenir opi. Aquest s'extreu del làtex que segrega la planta en fer-li qualsevol tall. L'any 1804 el farmacèutic alemany Friedrich Sertürner obtenia el primer alcaloide conegut, la morfina, a partir de l'opi, que es va començar a utilitzar en medicina a partir de l'any 1860. Present a les contrades mediterrànies i fàcil de trobar als nostres camps, desaconsellem totalment la recol·lecció del cascall i la producció d'opi casolà, ja que és un producte altament tòxic.

Joana Santamans



4. Genciana alpina (Gentiana acaulis ssp. alpina)
«Joia del prat alpí, considerada juntament amb la flor de neu com un poètic símbol de l'alta muntanya.» Amb aquestes paraules, Josep Vigo –botànic de renom especialitzat en flora pirinenca– qualifica la genciana alpina. Les seves flors acampanades, solitàries, de dimensions espectaculars si les comparem amb les seves fulles i tija, tenyeixen de blau els prats d'alta muntanya dels Pirineus i d'altres serralades del centre d'Europa.

Joana Santamans



5. Conillets (Antirrhinum majus)
Planta també anomenada «boca de dragó» o «boca de lleó», les seves flors purpúries s'obren talment com ho faria la boca d'un drac i s'empassen, literalment, els borinots que es posen al seu llavi inferior. Un cop a l'interior de la flor es recobreixen involuntàriament de pol·len que transporten a altres flors, i d'aquesta manera permeten la pol·linització. Planta mediterrània comuna en marges i camps, diverses varietats cromàtiques s'utilitzen en jardineria.

Joana Santamans



6. Didalera porpra (Digitalis purpurea)
Les flors amb forma i mida de didal i d'un color porpra espectacular, s'agrupen en inflorescències situades a la part de dalt de les tiges. És una espècie present en clarianes de boscos humits de faigs, roures i avets. L'extraordinària toxicitat de les fulles, flors i llavors la protegeix dels herbívors. La pols provinent de plantes seques s'utilitzava medicinalment per tractar l'arrítmia. Com que la concentració del principi actiu varia molt en funció de cada planta i de l'hora de recol·lecció, se'n desaconsella l'ús, ja que pot tenir conseqüències fatals.

Joana Santamans



7. Lliri de maig (Convallaria majalis)
Símbol de la primavera a França, on es coneix amb el nom de «muguet», es regala a les persones estimades el dia 1 de maig. És una magnífica i delicada planta amb dues fulles i un pomell de flors blanques amb forma de campaneta. Molt oloroses, les seves flors són l'emblema de la coneguda marca de perfums Christian Dior. La seva fragància s'utilitza sovint per crear perfums tant de dona com d'home. Molt apreciada per crear els rams de núvia, el lliri de maig és una planta molt tòxica, ja que el seu consum fa disminuir el ritme cardíac i augmentar la pressió arterial. En petites dosis és medicinal però en grans quantitats pot tenir conseqüències fatals. Viu en boscos ben conservats.

Joana Santamans



8. Gall (Serapias lingua)
Les discretes i gaireb´é monocromes flors d'aquesta orquídia em recorden un caparró d'on surt una llengua immensa. Més concretament semblen els caps dels pollets de diverses aus quan esperen el menjar dels seus progenitors. Hi ha d'altres espècies semblants, totes elles amb el mateix nom popular, amb una marcada preferència pels ambients mediterranis.

Joana Santamans



9. Ginebre (Juniperus communis)
Si no existís aquesta planta no beuríem gintònics. Els seus fruits violacis –anomenats gàlbuls– s'utilitzen per produir la popular ginebra i altre begudes alcohòliques. De sexes separats, només les plantes femelles produeixen gàlbuls. En medicina popular se li atribueixen propietats antiinflamatòries, cicatritzants i diürètiques, entre altres. Present arreu en àrees temperades de l'hemisferi nord, els ginebres poden tenir diverses formes, des de matolls adherits al terra a petits arbrissons.

Joana Santamans



10. Taperera (Capparis spinosa)
Mata punxent amant dels llocs secs i rocallosos, produeix grans flors que neixen de petites poncelles, les tàperes, i en madurar esdevenen fruits, els taperots. Grandiós i suculent inici i final per a unes flors de majúscula bellesa. Les tàperes són un condiment habitual de la cuina mediterrània, on es conserven en sal o salmorra i s'utilitzen en amanides, coques, pizzes i en la preparació de la tapenade, en què es barregen amb anxoves. Els taperots es conserven en vinagre i es consumeixen, sobretot, com a aperitiu.

Joana Santamans



11. Llentiscle (Pistacia lentiscus)
El llentiscle o mata és un dels arbusts més abundants a les garrigues i boscos mediterranis. El seu port arbustiu és el resultat de l'aprofitament secular que se n'ha fet per a llenya. A l'illa de Chios, Grècia, del llentiscle se n'obté una resina molt aromàtica i apreciada, el màstic, que s'utilitza en pastisseria, per fabricar xiclets i com a component del licor mastiha. Les seves propietats medicinals ja es coneixien a l'antiga Grècia, on s'utilitzava per tractar desordres de l'aparell digestiu. A més, disminueix el colesterol i té propietats bactericides i fungicides.

Joana Santamans



12. Galzeran (Ruscus aculeatus)
Planta inconfusible, probablement un relicte de quan el clima era menys eixut, es caracteritza perquè les flors apareixen al mig d'unes suposades fulles coriàcies i punxegudes que no són sinó branquillons en forma de fulles. Els fruits, unes baies de color vermell intens, són verinosos. És una planta típica dels alzinars litorals, comuna a tot el sud d'Europa. Recol·lectada a Catalunya com a ornament nadalenc, té propietats diürètiques.

Joana Santamans



13. Pi negre (Pinus mugo ssp. uncinata)
Patidor de mena, suporta condicions meteorològiques molt adverses. Exclusiu de l'alta muntanya, forma els boscos pirinencs situats a més altitud i alguns arbres solitaris s'enfilen fins a uns respectables 2700 metres. Aquests exemplars aïllats agafen sovint formes recargolades, indicatives d'una climatologia rigorosa, l'efecte de la neu i les ferides dels llamps. De creixement lent, són autèntics supervivents.

Joana Santamans



14. Ullastre (Olea europea var. sylvestris)
Versió silvestre de les oliveres, els ullastres suporten bé la sequera i la calor però no el fred intens. De distribució mediterània, tenen una longevitat extraordinària. La seva fusta és emprada per fer portes, mànecs i diversos utensilis. Les infusions de les seves fulles són febrífugues, diürètiques i rebaixen la tensió. Les olives –sobretot cultivades– són exquisides i promouen la gana; se n'extreu també l'oli, quina essència de la cuina mediterrània, utilitzat també per curar cremades i evitar el restrenyiment. Com la murtra, les corones fetes amb branques d'ullastre distingen els guanyadors olímpics de l'antiga Grècia.

Joana Santamans

 

 

 Vida, herbari il·lustrat
 
 © 2019, Joana Santamans, per les il·lustracions
 © 2019, Enric Ballesteros, pel text.
 © 2019, Bridge®, per aquesta edició.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat