Foto: Peter Tjallinks
Ella deia que havia vingut a servir, però, un moment: no. A servir era una nena de dotze anys que deixa de viure a la seva família per viure en família aliena perquè en una gasta i a l’altra cobra. L’Ani havia vingut de Benalmádena, Màlaga, quan tenia disset anys amb una germana seva més gran de molts germans que eren i s’havia buscat la vida concretament a casa meva. No ens cuidava, feia les feines de casa que inclouen tot menys cuidar els nens i arribava de bon matí i se n’anava al vespre. Si hagués vingut a servir a servir s’hauria quedat a dormir a casa i ens hauria cuidat. I tindria una habitació seva segurament amb verges.
Arribava de bon matí i la mamà es queixava que quina casualitat que cada dia quan arribava deia que a l’autobús s’havia trobat una altra noia que feia feines a casa dels tal i que li havia dit que cobrava més. O que feia menys hores pel mateix preu. O que és igual, la mamà feia allò que en anglès es diu eye-rolling i que nosaltres no sabem dir amb una sola paraula, ho hem de descriure. A la mamà, ho deia, perquè digue-ho a la baba i veuràs el pa que s’hi dóna. Comença per la planxa.
Un dia de cap de setmana ens va deixar saltar sobre el llit del papà i la mamà abans de fer-lo. Per un moment el Quim i jo li vam donar prou poder perquè es convencés que tenia prou potestat per permetre’ns fer una cosa ultraprohibida. Saltar al llit era impossible, o al sofà, i aquella tarda l’Ani ens va dir al Quim i a mi que si volíem podíem saltar sobre el llit una estona. Va ser bàrbar. La mamà se n’assabentarà ara quan li passi el text perquè miri si hi ha res que dic que sigui més que el fruit del meu record.
No era descarada, l’Ani, ni això del llit va assentar cap mena d’actitud salvatge en nosaltres. És l’únic fora de to d’ella que puc dir.
Fins als sis o set anys meus a l’estiu anàvem a un apartament a Calafell i ens hi endúiem l’Ani. Dir que venia em sembla una mica massa voluntari i sense cobrar. No recordo què hi feia, però pots comptar que el mateix que a Terrassa, i quan els grans feien la migdiada jo li ensenyava a llegir. Cap a l’any 1981 una noia de Benalmádena, Màlaga, de disset anys que era analfabeta. No fa tant. Llibrets de La Galera de la col·lecció A poc a poc –Ara no plou; El rei, la reina i el ratolí; Del cel cauen cireres; Neva neu; Pa i peix, quina hora és…–, lletra lligada i en català, i ella deia Madelmádena del poble on havia nascut, que ja hi podia haver cartells que ho diguessin que l’Ani, esclar, no llegia.
M’agradava estar amb ella i veure què feia i com. M’agradava com es movia per planxar, feia moviments ràpids però sempre molt encertats i quan somreia se li feien els ulls molt xinesos, com a milions de persones més.
Un dia li vaig preguntar per què esquivava els botons d’una camisa blau cel. I és que els esquivava amb una cura que semblava terror. Jo tenia previstes respostes que em digués com ara si els toco amb la planxa es desfaran, s’incendiaran, explotaran, m’electrocutaré, el nacre calent és molt perillós, gasos i et mors, però la resposta va ser que lo botone no s’arrugan. Esclar. Potser el meu primer capbussó en la realitat més òbvia i com de present el tinc.
Va estar amb nosaltres quatre anys, fins que als vint-i-un es va casar amb un noi també andalús que va conèixer a Terrassa i ens va desaparèixer. Jo hi he pensat milers de vegades, en l’Ani, però no faria ni mig esforç per tornar-la a veure, no sé si m’explico. Fet que té tot a veure amb mi i res amb ella, que en tinc un record molt càlid de quan la feia llegir en català i del casament, que quan el nòvio es va treure la corbata i la va tallar a trossos perquè la gent se’n quedés porcions a canvi de diners la mamà va dir que que tronat.
@esierraserra
1
0
