Tast editorial

Diari de Florència

Quan viatjàvem juntes ens sentíem tan còmodes com amb un parell de sabatilles velles

| 28/05/2020 a les 01:47h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Diana Athill, Univers llibres, Tast editorial

El primer viatge a l'estranger és un dels records difícils d'oblidar. El de l'escriptora i editora Diana Athill (Londres, 1917-2019) va ser a Florència, l'agost de 1947, i va novel·lar-lo a Diari de Florència (Univers). L'art, la cultura, la cuina i també les noves amistats teixeixen una descoberta de la ciutat que va escriure quan tenia trenta anys, però que no va veure la llum fins que l'autora n'estava a punt de complir cent. Entrem als seus records del temps viscut en una ciutat extraordinària llegint-ne un fragment, en la traducció que n'ha fet Mar Vidal.
 

Foto: Giuseppe Mondì


«L'estranger» era més emocionant que el Regne Unit perquè, després de la cruel repressió de sis anys de guerra, tenia més poder de representar una fugida. Aquí, enlloc no era possible despertar-te dins d'un tren que s'havia aturat a mitja nit, retirar la cortina i veure un fanal transportat al llarg d'una andana desconeguda per un home que parlava amb un altre en una llengua desconeguda —aquelles veus, la petita escena de quotidianitat estrangera que et provocaven una esgarrifança d'emoció—. I l'endemà al matí, si et dirigies cap a Itàlia, amb les muntanyes navegant rere la finestra i, tot d'una, mira! Una veta blanca... una cascada! Els viatges en tren eren més emocionants del que serien els vols, i més còmodes si et podies permetre una llitera (només rarament em vaig poder permetre el luxe d'un vagó llit com Déu mana; el més habitual era viatjar asseguda, com vam fer en aquest primer viatge). Una sola vegada vaig experimentar la manera ideal de viatjar; arribar conduint el teu cotxe i embarcar-lo primer en un vaixell, després al tren, i allà (ja eres a França) gaudir d'un sopar sorprenentment bo al bufet de l'estació abans d'anar a trobar, tot passejant, el teu vagó llit. L'endemà al matí, ja molt més al sud, et servien l'esmorzar al tren, i esperaves tranquil·lament mentre et baixaven el cotxe, i després t'allunyaves cap a on volies. Això també es podia fer per anar a Escòcia, però no va durar gaire temps: suposo que era massa car.

Arribar a un lloc significava identificar-ne les olors. Cada país té les seves (les de França van ser durant molt de temps de tabac Gauloises, canonades i cafè), agradables simplement pel fet de ser les seves. (Per ser sincers, Escòcia és on fa la millor olor, i cal arribar- hi per aire per copsar-ho..., però quan feia les meves primeres vacances encara no ho sabia.)

Vaig aprendre a gaudir del viatge en solitari perquè és la millor manera de conèixer persones noves, però al principi sempre acostumava a viatjar ambuna cosina. Els cosins són la mida justa d'intimitat. Els germans i les germanes són massa propers, i els amics... teníem molt bons amics, però cap —i em demano si això és una cosa molt anglesa— amb qui poguéssim parlar de les coses realment importants. Mentre que amb els meus estimats cosins, cap problema! La Pen, la cosina amb qui vaig compartir el viatge a Florència d'aquest diari, era la que tenia una edat més propera a la meva. Per a tota la resta no podíem ser més diferents l'una de l'altra, però quan viatjàvem juntes ens sentíem tan còmodes com amb un parell de sabatilles velles.

La Pen estava equipada amb una ingenuïtat entendridora que en molts aspectes la feia més valenta que jo. No oblidaré mai l'expressió de sorpresa a les cares d'una sala plena d'empresaris italians quan, després d'haver caminat al llarg d'un carrer preguntant a tothom «Dov’è il Signor Amico?» (i jo al seu darrere però molt concentrada fent veure que no la coneixia de res) finalment va aconseguir trobar el seu despatx i li va exigir que li fes millors condicions de les que un banc li hauria ofert a canvi de les seves lliures esterlines. L’home la va acabar obeint. (No recordo qui n’hi havia donat les dades, a la Pen.) També va aconseguir que la portessin a veure la meravellosa casa de Bernard Berenson[1] Villa I Tatti, una aventura que jo ni tan sols gosava intentar. (Uns quants anys més tard, la Pen va viure una intensa experiència espiritual a Assís i es va convertir al catolicisme, i finalment va esdevenir una monja molt feliç.)


[1]Bernard Berenson (Vílnius, 1865 - Florència, 1959) va ser un important historiador i crític d’art especialista en el Renaixement. La seva obra Drawings of the Florentine Painters (1907) va esdevenir una guia de referència sobre el Renaixement italià. (N. de la t.)

 
 Diari de Florència
 
 © 2016 Diana Athill.
 © 2020 Mar Vidal (traducció).
 © 2020 Univers (edició).

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat acull un cicle d'espectacles que es poden gaudir presencialment i en línia
Imatge il·lustrativa
L'Altra Editorial i la llibreria de Josep Cots convoquen una nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona reprèn el cicle Debats UB
Imatge il·lustrativa
L'Ajuntament de Sant Cugat programa activitats per celebrar la Festa Major
Imatge il·lustrativa
Una animació relata amb tendresa els aprenentatges que neixen dels vincles familiars
Imatge il·lustrativa
Un anunci contra la manipulació a què ens sotmet la indústria de la bellesa
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra el contrast entre l'amant desitjat i la realitat
Imatge il·lustrativa
Un anunci sobre la rivalitat entre dos germans enlluernats per un cos espectacular