Converses

Mar Bosch Oliveras: «Ser mare ho canvia tot i alhora no canvia res»

L'escriptora diu que «l'oxigen te l'has de posar a tu primer i després als altres»

| 02/06/2020 a les 10:32h
Especial: Converses
Arxivat a: General, entrevista, Mar Bosch Oliveras, conversa, La dona efervescent, Univers llibres, converses
En circumstàncies normals m'hauria trobat amb l'escriptora Mar Bosch Oliveras (Girona, 1981) en un cafè o en un racó d'una llibreria on tingués programada una presentació i sessió de signatures, però és l'enèsim matí de divendres de confinament i ens ho impedeix una força major anomenada Regió Sanitària Diferent. Em tanco en un quartet de casa per parlar amb l'autora de La dona efervescent (Univers), la novel·la amb què recupera l'Eva Botet, la protagonista de Les generacions espontànies per fer-la bregar amb la maternitat, l'absurd i una sogra robaescenes que està tant en contra de tot que no calla ni després de morta.
 

Foto: Laia Cantenys


Com és que has recuperat l'Eva Botet, la protagonista de Les generacions espontànies?

Perquè la novel·la ha tingut moltíssima vida i el personatge, molt bona acollida. Mai a la vida havia fet tants clubs de lectura, i el retorn dels lectors i les seves interpretacions t'esperonen. Algunes persones no van estar d'acord amb el final de Les generacions espontànies; un personatge que durant tota la novel·la ha intentat subvertir els rols tradicionals i reafirmar-se en la seva individualitat dient que ha nascut per generació espontània i que no deu res a ningú. Que acabi doblegant-se a la institució del matrimoni no deixa de ser una lleugera traïció cap a tot el que ha predicat al llarg de la novel·la. Clar que jo els deia, "no, no és això, mireu quin casament hi ha al final, que lloga els cosins, que lloga els parents, que és tot de mentida…" Però sembla que no els vaig convèncer del tot i que el personatge es mereixia ja no un altre final, sinó un altre començament.

L'Eva pareix bessons, se li mor la sogra i el marit l'abandona al cap de poc. Més que un començament és una putada, però en lloc d'agafar-ho per la banda solemne i dramàtica ho portes cap a l'humor. La vida és així de patètica però fa riure igualment.

Sí, i és la constant que segueix el personatge. A Les generacions espontànies tractava el món del precariat i és una realitat dura, a tall social i individual. La novel·la era la construcció d'un personatge que comença pusil·lànime, neuròtic i destrossat per les circumstàncies. Aquí li torna a passar el mateix, la vida la torna a posar en un embat i ella va trobant el seu lloc a través d'aquesta mena de pugilística amb la seva sogra, la seva antagonista, que mor però se li instal·la a dins del cap. La dona efervescent és aquest combat entre dues feminitats, 

Havia entès l'efervescència del títol en aquest sentit, que potser malgrat les circumstàncies és el relat d'un gran moment en la vida de l'Eva.

Exacte! Quan aconsegueix deslliurar-se de l'adversària comença l'Eva Botet de veritat, el seu enfrontar-se a la vida i a l'autèntica maternitat sense el fantasma d'una feminitat passada que tenim adherida com a dones: ser una bona mare, sacrificar les teves coses. Gràcies a la lluita del feminisme, que encara continua, ja sabem quin és i quin ha de ser el paper de la dona però encara convivim amb aquest imaginari retro que representa la figura de la sogra. La Remei és completament masclista, racista, patriarcal, té tot el dolent que pot tenir una persona però exagerat, grotesc. Gairebé tots els personatges són caricatures, fan risibles coses que no foten cap gràcia però fan reaccionar i tensar la corda.

La Remei és ben bé això, una veu a dins el cap, com la pressió interna de tot el que hem après sobre el que és ser una dona o ser una mare.

És això, és com un combat constant entre el que s'és i el que se sent i el que se suposa que hauríem de ser. El llibre s'ha comunicat com una novel·la sobre la maternitat: la portada, la contra, el que se n'ha dit, però en un principi la vaig concebre com una novel·la sobre feminitat segrestada. Sembla que quan tens fills tot gira al seu voltant, del seu oci, de la seva cultura, de la seva alfabetització i educació, del seu benestar, es posa la criatura al centre. No dic que no hi hagi d'estar, però fent això oblides qui és que està treballant per aquesta criatura, algú que alhora està deixant de lluitar per la seva individualitat. Com ho expliquen als avions, l'oxigen te l'has de posar a tu primer i després als altres. Fins i tot amb els paràmetres de la modernitat per ser un bon pare ho has de fer tot pel teu fill: has de ser educador, has de ser animador, mil coses, homes i dones.

I amb el confinament encara més.

I tant, penso que al llibre potser m'he quedat curta i tot! Aquests dies ho hem viscut corregit i augmentat. Hi ha algunes frases de la novel·la que ho apunten, que els nens no tenen cap culpa de com està organitzat tot al seu voltant. Dels fills de l'Eva se'n parla eminentment poc, perquè són petits i encara no han tingut el seu paper.

S'han de fer, encara, com la família, que escrius que té el seu temps de gestació i no apareix de cop en el moment de concebre.

Sí, cal trobar el paper de cadascú, els engranatges, cal anar formant-se i educant-se. Ningú neix après per ser marit, esposa, company o mare. És el que li passa a l'Eva, que viu en aquest garbuix d'emocions efervescents. En parlàvem abans, l'efervescència no és només una forma de dissolució, és una força en si mateixa. Les propietats d'una aspirina que es desfà són les mateixes en el cos sòlid que quan s'ha dissolt en aigua. L'aspirina és la mateixa però ha transmutat. Què et canvia ser mare d'una persona que creix, que s'emmiralla en tu i que després farà la seva vida? T'ho canvia tot i alhora no et canvia res. He volgut donar importància a l'efervescència, quan es parla tant de dissolució sembla que es posi el focus en la part negativa o en que la figura de la dona o de la feminitat es disgrega amb la maternitat. Això és, però no és només això.

I és una idea que es tradueix en l'estructura de la novel·la.

Sí, no és un llibre lineal, amb començament, nus i desenllaç, no és gaire previsible. Vaig intentar que la força expressiva de l'efervescència es traduís formalment en el que ha estat finalment el text, l'artefacte.

Els capítols són força curts i el ritme és àgil. Me'ls he imaginat com episodis d'una sitcom, amb colors saturats i situacions absurdes i estripades com quan l'Eva entra a una farmàcia amb una mitja al cap absolutament atabalada per unes vacunes.

He intentat anar una mica a la meva. Hi ha la concepció que la comicitat, l'humor, no poden tractar temes seriosos i que si fas una novel·la humorística, encara que no és el cas, perquè pot fer riure però no té la voluntat de ser-ne, no pots alternar amb el drama, o amb la ironia, que sembla que té un estatus intel·lectual superior que la comicitat. Són recursos estilístics, són eines que el narrador fa servir per aproximar-se a la història. El que m'ha agradat és poder fer servir moments esparracats, estripats, que ratllen el grotesc, i que convisquin amb algun capítol que et pugui rebregar, com quan apareix aquella dona rural amb les calces xopades de sang perquè acaba de parir, que s'aixeca i va a munyir les vaques mentre la criatura més gran li cuida el fill acabat de néixer i li porta perquè l'alleti. Això ma mare m'ho explicava dels nostres ancestres de pagès i és tan grotesc, tan bèstia. Si ho poses al costat de, no ho sé, l'escena de la farmàcia o de qualsevol astracanada més que passi fa aquest contrast que a la vida també hi és. Explicar-ho a través de l'Eva m'era molt còmode, amb aquest interior mental tan ric que té i amb la seva visió del món, m'era molt fàcil fer-la caminar fotent-la en el merder de la maternitat. Vaig pensar que seria molt divertit i una oportunitat per dir coses que amb una altra mena de personatge o amb una altra construcció m'hauria costat molt més.

Amb tot, l'Eva se sent abandonada i sola, que és un sentiment que han pogut tenir moltes mares.

Fa la sensació que la societat no les comprèn ni posa els mitjans perquè puguin exercir la maternitat des de la llibertat. És el que hauria de ser, de la mateixa manera que tothom ha de poder fer el seu paper des del seu gènere, des de la seva condició política. Per què no des de la seva manera d'entendre i d'exercir la maternitat? Però no he escrit una novel·la sobre males mares o una mare penedida, ni d'una neuròtica de trenta anys del tipus Bridget Jones. A més, hi ha certa tendència a confondre el protagonista o la veu narrativa amb la persona que escriu, a pensar que la protagonista és un alter ego de l'autora. No sé per què amb els homes no passa, o, si més no, no ho veig. Estic tipa de veure escriptors que escriuen novel·les sobre escriptors i ningú els demana si el protagonista és el seu alter ego o si han fet una novel·la auto-referencial. En canvi, vinc jo amb els meus quaranta anys i escric sobre una maternitat i els problemes que en principi "es reserven" a les dones i de seguida es diu "ah, aquesta noia ha escrit sobre els seus problemes" o "és una novel·la de dones". Això em repapieja. Per què hi ha encara aquesta escissió tan bèstia entre literatures? Per homes, per dones, per temàtiques… Per què als homes no se'ls pregunta "aquest d'aquí ets tu?".

O "amb qui has deixat els nens?".

Ostres, i tant. Quan vaig a fer presentacions i clubs de lectura és la primera cosa que em pregunten, o que com m'ho faig per escriure. 

T'ho facis com t'ho facis, hi haurà un nou capítol de la vida de l'Eva Botet?

Doncs m'agradaria molt, però encara no m'ho he proposat perquè tinc altres projectes. L'Eva és un personatge que dona tant i amb qui em sento tan còmoda que crec que no es pot encotillar en una sola història. Aquí és la maternitat, a Les generacions espontànies és l'aventura de buscar feina i entrar al món laboral i trobo que li queden moltes històries per viure perquè la vida és molt llarga.

 


 La dona efervescent

 © 2020 Mar Bosch Oliveras (text).
 © 2020 Univers (edició).

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La UVic-UCC i Eumo Editorial convoquen un certamen en homenatge a Ricard Torrents
Imatge il·lustrativa
Torna el cicle de concerts d'estiu de la Universitat de Barcelona
Imatge il·lustrativa
La ciutat acull un cicle d'espectacles que es poden gaudir presencialment i en línia
Imatge il·lustrativa
L'Altra Editorial i la llibreria de Josep Cots convoquen una nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Revivim una escena clau de la pel·lícula de Giuseppe Tornatore
Imatge il·lustrativa
Una animació relata amb tendresa els aprenentatges que neixen dels vincles familiars
Imatge il·lustrativa
Un anunci contra la manipulació a què ens sotmet la indústria de la bellesa
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra el contrast entre l'amant desitjat i la realitat