Cinema

Adeu a Rosa Maria Sardà

Recordem l'actriu veient-la actuar a «La Rambla de les Floristes»

| 11/06/2020 a les 00:46h
Arxivat a: La butaca, Rosa Maria Sardà, cinema
"Veu aquestes flors i aquesta Rambla? Això és la meva vida, això és el meu orgull i el meu repòs. Jo hi vaig néixer, vaig ser-hi de menuda, i venent roses he arribat a gran."

L'actriu Rosa Maria Sardà va néixer a Barcelona el 30 de juliol del 1941 i ha mort l'11 de juny de 2020 als 78 anys. La recordem veient-la interpretant un monòleg a La Rambla de les Floristes, que es va emetre a TV3 el 1986 coincidint amb el 25è aniversari de la mort de Josep Maria de Sagarra.


Veu aquestes flors
i aquesta Rambla? Això és la meva vida,
això és el meu orgull i el meu repòs.
Jo hi vaig néixer, vaig ser-hi de menuda,
i venent roses he arribat a gran,
i ara que sóc un xic galtacaiguda,
si em treuen de la Rambla em mataran.
Perquè aquí jo respiro un aire lliure,
pobra, però amb un rei a dins del cos,
i no comprenc una altra llei de viure!
Vostè sap què és la Rambla de les Flors?
Hi ha mes pelats que rics, més gent guillada
que gent amb el cervell apuntalat;
hi passa fum, neguit i terregada
i un món una miqueta estomacal.
Un fa ballar el despit, l'altre la mona,
les noies tendres fan ballar-hi el cor;
és la sala de ball de Barcelona
i el sol ve a fer-hi de catifa d'or.
La pela de taronja aquí no enganya,
tothom per relliscar-hi hi es admès,
vénen del mar i vénen de muntanya,
per entrar dins del ball no es paga res.
De vegades la cobla s'embarbussa,
i el ball s'infla de crits i crida fort,
í entre xiulets i sabres i batussa
s'engega una pistola i cau un mort.
Però és un ai! I torna la riuada
i torna el ball gronxant-se amunt i avall,
i tornen els ocells dalt la brancada
a fer entremaliadures de cristall.
I les floristes amanim les toies,
i els gossos fugen rosegant un os,
i brillen les dents blanques de les noies
davant de les parades de les flors.
Les parades vermelles, i un s'adona
que aquest vermell molsut, tibant i humit,
és el color que dura més estona
damunt del llavi fresc de Barcelona,
que no es cansa de riure dia i nit.
És tot un cel de blau i d'alegria,
aquesta Rambla meva, i em fa esglai
pensar que puc deixar-la sols un dia;
la Rambla i jo no hem d'apartar-nos mai.
I quan sigui una vella corsecada,
amb tot aquest cabell pansit i blanc,
em trobaran al peu de la parada
com si jo hi defensés la meva sang.
I els que passin i em vegin sense vista,
i tremolant-me el pom dins de la mà,
diran: «Guaiteu l'Antònia, la florista, 
ja no pot ni cridar ni caminar,
i xaruga com és, plena de noses
i de dolors, encara té prou cor,
fidel a la parada de les roses
fins que la vingui a recollir la mort.»
I si jo penso així, no cal que vingui
a temptar-me, ni em pot commoure el pit
per molta simpatia que li tingui,
per molt que li agraeixi el que m'ha dit,
i vostè hi torni amb una veu sincera,
i amb el més noble sentiment desclòs,
¿no veu que no puc ser d'altra manera,
si sóc tan de la Rambla de les Flors?
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat acull un cicle d'espectacles que es poden gaudir presencialment i en línia
Imatge il·lustrativa
L'Altra Editorial i la llibreria de Josep Cots convoquen una nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona reprèn el cicle Debats UB
Imatge il·lustrativa
L'Ajuntament de Sant Cugat programa activitats per celebrar la Festa Major
Imatge il·lustrativa
Revivim una escena clau de la pel·lícula de Giuseppe Tornatore
Imatge il·lustrativa
Una animació relata amb tendresa els aprenentatges que neixen dels vincles familiars
Imatge il·lustrativa
Un anunci contra la manipulació a què ens sotmet la indústria de la bellesa
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra el contrast entre l'amant desitjat i la realitat