Foto: Laia Sabaté
“A sota meu hi ha la terra, a sobre meu, el cel i aquí al centre, jo”. Amb aquesta frase i col·locats en cercle comencen el dia els nanos que participen al casal d’estiu de la Fundació de l’Esperança. Avui les activitats es fan enmig de la calma del parc de Collserola. L’entitat, impulsada per la Fundació ”la Caixa”, ha augmentat les setmanes d’activitat del casal, que està adreçat a infants i joves de 6 a 16 anys en situació de vulnerabilitat. Emmarcat en el programa CaixaProinfància, es fa a través de la pedagogia d’emergència, una intervenció educativa que els ajudarà a superar el trauma de la pandèmia i amb la qual els nois i noies aprenen a salvar-se a si mateixos.
Divendres al matí, parc de Collserola. Arriben dos grups de deu nens i nenes i dos més de deu adolescents. Cadascun té una monitora de referència. La Marina i la Noemí s’encarreguen dels grans; l’Èlia i la Sandra, dels petits, i tal com mana el protocol sanitari, els grups no es poden barrejar. Mentrestant, la Sandra Vericat, especialista en pedagogia d’emergència, ho supervisa tot discretament, tot i que, sempre que la veuen, la canalla deixa de fer el que sigui que fa i la criden a l’uníson i amb un somriure: “Sandra, Sandra!” Li tenen confiança.
“La pedagogia d’emergència és com els primers auxilis en unes cures mèdiques”, explica la Sandra. És una metodologia creada pel pedagog alemany Bernd Ruf que s’aplica poc després d’experimentar un trauma: aproximadament, després de dos o tres dies del xoc i fins als tres mesos següents. La pandèmia que hem viscut ha fet que molts nens hagin desenvolupat manies com posar-se gel hidroalcohòlic de manera compulsiva, ja que repeteixen el que veuen: “Jo els limito, els faig anar al lavabo per rentar-se les mans en comptes de dir-los que facin servir gel cada dos per tres”.
Foto: Laia Sabaté
Les mesures que aplica la pedagogia d’emergència són tenir accés a la naturalesa i a un adult de referència equilibrat a prop, així com seguir ritmes i rutines adequats. “Llevar-se o menjar a qualsevol hora són senyals que la situació és estressant. També ho és deixar de projectar-se en el futur”, diu Sandra Vericat. “Durant el confinament, les carències econòmiques, socials i educatives s’han agreujat”, assegura Eva Gómez, coordinadora del casal. “Enguany la prioritat és la recuperació emocional i el reforç de competències bàsiques a través de jocs i activitats perquè no es quedin enrere en l’àmbit escolar”.
El grup de la Danna, la Wassima, la Lina, la Salma, la Basma, la Marwa, la Safae i l’Adnan, d’entre set i deu anys, es diu Els Mortals. “Ells van triar el nom. Han descobert que són mortals”, diu Vericat. A l’altre grup de petits, van decidir dir-se Salvadors, perquè com diuen l’Alison, el Kholoud i la Dina: “Estem salvant el món del plàstic, del coronavirus i del racisme”. I mentre l’Adnan gaudeix pujant a la muntanya, la petita Marwa observa les plantes i les flors i les troba molt boniques: “Els colors formen l’arc de Sant Martí”, diu. Una mica més enllà, la Lina i la Wassima estan entusiasmades amb la cabana que el grup ha construït.
Mentrestant, la Sandra els observa. La monitora està molt contenta que estiguin a la natura i assegura que és un espai lliure on poden explorar les seves necessitats i expressar les seves emocions: «Poden plorar, cridar i riure. L’altre dia, estant a la muntanya, una noia va petar i se’n va anar una estona per desfogar-se al seu aire. Abans de la pandèmia teníem moltes activitats a fer, però què necessiten aquests infants realment? És el moment de parar i repensar-ho».
Foto: Laia Sabaté
La pedagogia d’emergència afronta el temps lliure estructurat: els monitors i monitores els donen el material i els joves s’autogestionen. Per exemple, amb una pilota i tres pals poden treballar la psicomotricitat. A més, tenen material gràfic proporcionat pels responsables del parc perquè els joves puguin, per exemple, detectar les petjades dels animals. “Ens han donat l’entorn que no tenim al barri Gòtic”.
No obstant, al començament, alguns joves no volien pujar a la muntanya. «Són urbans, no coneixen el bosc, com a molt van a la platja de la Barceloneta. Però per a la majoria és una autèntica necessitat. La Lina, de 15 anys i veïna del Poblenou, ens va explicar en un recés del joc que el que més li agrada de Collserola és poder tenir un moment de tranquil·litat, ens va dir: “M’encanta l’aire que s’hi respira i el paisatge; a la ciutat hi ha massa cotxes, sorolls, edificis i persones”».
Aleshores arriba el menjar. “Qui m’ajuda a portar-lo als menuts?”, “Jo! Quina pregunta!”, respon en Christian, un jove que té un mocador al cap força llampant. Ell i un altre noi s’aixequen i cadascun agafa una caixa plena d’amanides. Durant el confinament, el Christian no ha portat gaire bé el fet de no poder sortir amb els amics i de no jugar a futbol. Gràcies a aquestes sortides, com la resta dels companys, ha pogut deixar enrere els mals records i recuperar la sensació de llibertat en plena natura, jugant amb altres nens. Això sí, en un espai obert i segur.
Foto: Laia Sabaté
