Propostes

​Tres propostes i una mascareta

Els Espais Volart de la Fundació Vila Casas acullen noves exposicions

| 21/09/2020 a les 00:17h
Arxivat a: Passadís, propostes, Espais Volart, Vicenç Altaió, Ada Castells, Fundació Vila Casas

Cavall blau, Jesús de Vilallonga, 1973. Tremp d’ou sobre planxa, 64 x 81 cm.


"Reconec que és molt pràctic el sistema de fitxers que avui es fa servir per ordenar-ho tot, però no és cosa meva emprar-lo. Si se'm classifiqués, jo seguiria volant a la meva manera, com a dípter o com a lepidòpter, però sense gens de curiositat per saber què soc", diu Àngel Ferrant. I, apa, espavila't a explicar l'exposició que li dedica la Fundació Vila Casas a la sala de baix dels Espais Volart. Ferrant renunciava a saber qui era, però nosaltres ho intentarem a través de les cartes que es va escriure amb el col·leccionista Xavier Vidal Llobatera, un dels fundadors del Club 49. Si més no, aquesta és la proposta de Susanna Portell i Glòria Bosch, curadores de la mostra L'amistat infinita, que es pot veure fins al 20 de desembre.




L'actitud per encarar-s'hi ha de ser de pura tafaneria. Sí, ens hem d'apropar a les vitrines i llegir què es deien aquest parell d'amics, també llegir els plafons amb les cites seleccionades. Són petites joies que ens parlen d'unes èpoques –del 1946 al 1961– i dels entrebancs i èxits dels seus artistes. L'any 1958, arran d'una exposició, Ferrant escriu: "El triunfo de Cuixart ha sido de órdago y quisiera tenerle delante con sus pinturas y contigo para dar unos cuantos saltos de alegría cogiéndonos de la mano como en las sardanas". En una altra missiva a Joan Josep Tharrats llegim sobre els preparatius de La Bienal Hispanoamericana de Arte del 1955. Ferrant no hi va poder assistir a causa d'un greu accident automobilístic, així que els seus amics Víctor M. d'Imbert, Eudald Serra i Xavier Vidal de Llobatera, La santíssima trinitat, tal com ell els anomenava, van ajudar-lo. Ferrant suggereix: "Creo que si antes de la palabra Romanços se pusieran unos puntos suspensivos, se conseguiría un picorcillo más sabroso". El redactat definitiu va dir: "Està carregat de....... romanços" (exactament amb 8 punts suspensius ben picants). Més enigmàtica és una carta del 1961, una de les últimes, en què l'escultor escriu a l'amic: "Queridísimo Xavier: Estoy pensando en l'ou com balla. ¿Te das cuenta de todo lo que te quiero decir?".
 

Àngel Ferrant, Carta de l'Ou com balla de la Catedral de Barcelona, 1961 Foto: Fundació Vila Casas


A través de totes aquestes cartes, de fotografies i d'algunes peces i esbossos ens apropem, no només a aquesta pregunta de qui era Àngel Ferrant, sinó a qüestions fonamentals: Què és una amistat fructífera? Com es combinen l'ego i la generositat? Quin és el camí per arribar a la gent? I no cal que Ferrant es converteixi en un........(sí, 8) lepidòpter. Continua ben inclassificable.

L'altra proposta que ens brinden aquesta temporada els Espais Volart és la dedicada a Jesús de Vilallonga, un artista que va fer carrera al Canadà. És allò de roda el món i torna al born, però en aquest cas, ha trigat força a tornar a casa i ho fa tres anys després de la seva mort, de la mà de la seva filla Marta, comissària de l'exposició Vilallonga, l'ull interior. Hi haurem d'obrir els arxius del surrealisme, el simbolisme i el manierisme, perquè és a partir d'aquests corrents que l'artista "reelabora una figuració lírica de matriu onírica i s'oposa al predomini de l'abstracció i l'informalisme a escala internacional", es diu al catàleg. Si abans anàvem de tafaners, ara ens hem de deixar endur per unes figures ben enigmàtiques, construïdes a pedaços, algunes ben provocatives, altres angoixants. "Al final ens queda la bellesa de la vida viscuda i imaginada", escriu l'artista. Calcem-nos perquè el viatge és llarg, molt més llarg que la distància que separa Catalunya del Quebec.



La tercera aposta de la temporada és la que fa Vicenç Altaió per presentar-nos les anades d'olla –permeteu-me l'expressió– de Pere Noguera. El mateix Noguera se m'excusa amb sornegueria: "Això que jo faig no és res. Si veiessis les coses que té la gent a casa". Sí, però la gràcia és aturar-s'hi i traduir-les en art, naturalment, tal com diu Altaió "reciclar les restes del món". I la gràcia és penjar un rellotge de paret que en lloc de pèndol té un munt de pedres perquè el temps pesa i la gràcia és menjar-se un plat en lloc del que hi hauria a dins i la gràcia és exposar el trepant que s'hauria de fer servir per penjar les obres........ (altre cop 8, és clar). Ja es veu, tot molt conceptual, per generar noves idees i, sobretot, per no anquilosar-se.



I per acabar, una pregunta latent, que segur que us estàveu fent o........ potser no: Com era la mascareta de Vicenç Altaió? Doncs, mireu, per ser ell, me la imaginava més vistosa. Se'ns ha limitat a un vermell, això sí, ben elegant. Us en deixem una foto com a prova i excuseu-me'n la qualitat. Està feta després de visitar les tres mostres: l'una, amb la tafaneria a flor de pell; l'altra, deixant-me endur pels somnis i, la tercera, amb el cervell ben disparat. Què voleu? Són coses que passen quan ens alimentem........ d'art.
 

Vicenç Altaió amb mascareta Foto: Ada Castells

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa estimula la creativitat en tallers virtuals i presencials
Imatge il·lustrativa
El Museu de L'Hospitalet acull una exposició que explora el nu masculí
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum projecta un cicle de curtmetratges animats per a infants
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Poesia arriba a la 23a edició
Imatge il·lustrativa
La Sala Beckett estrena el muntatge de Denise Duncan, la seva autora resident
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com s'ha de dur a terme una autoexploració mamària i denuncia la censura
Imatge il·lustrativa
L'actriu comparteix pista amb Fred Astaire en una escena de «Ballant neix l'amor»
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum projecta un cicle de curtmetratges animats per a infants