Propostes

On podríem ser?

Una exposició al CaixaForum qüestiona la posició de l'espectador davant l'obra d'art

| 29/09/2020 a les 12:16h
Especial: Propostes
Arxivat a: Passadís, Andrea Jofre, CaixaForum Barcelona, propostes, exposició

Pedro G. Romero. Los trabajadores. 2012. Vídeo monocanal. 17 min 40 s. Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani. © Pedro G. Romero


"Observa. Llegeix. Recorda tot el que n'has pogut aprendre i passa a la següent obra. No toquis. No facis fotos. No alteris res. Tu, mira i calla". Si a l'entrada de qualsevol museu o sala d'exposicions hi hagués un cartellet amb aquestes paraules segurament ens sentiríem coartats o vigilats –jo me'n sentiria– però és exactament com ens comportem perquè no calen cartellets quan es carreguen dos segles d'experiència a l'esquena. Som passius, en una sala d'exposicions, i aquesta passivitat l'hem assumida, la immensa majoria, com a la manera correcta d'enfrontar-nos amb l'art. 


Això és on som. Però, on podríem ser? Quines noves relacions podríem tenir amb les obres d'art si tinguessim llicència per interactuar-hi o per passar per alt el missatge de l'artista i fixar-nos en el mateix acte de comunicació que és conèixer la creació d'algú altre? O també, com canviarien la nostra experiència i percepció d'una obra d'art si el seu context fos diferent? Si fos instal·lada en una vorera, un bosc o simplement el curador l'hagués situada en un altre lloc de la sala o amb altres obres. Totes aquestes preguntes, i unes quantes més, són les que planteja al CaixaForum l'exposició On som. On podríem ser, una mostra heterogènia d'art contemporani que es pot visitar fins a l'1 de novembre de 2020.
 

Vista de l'exposició on es veu l'entrada a la instal·lació de Mike Kelley Foto: Fundació La Caixa


Val a dir que, i és mala sort, la pandèmia d'un virus altament infecciós no és el moment ideal per animar l'espectador a subvertir aquesta passivitat apresa davant de l'art, però aquesta circumstància només afecta del tot una de les obres exposades, la instal·lació La trajectòria de la llum a la caverna de Plató (des de la caverna de Plató, la capella de Rothko, el perfil de Lincoln), de Mike Kelley, una immensa caixa on (si el Covid-19 no fos) s'hi hauria d'entrar de quatre grapes i ens duria a néixer d'una/penetrar una vulva immensa pintada en una tela i descobrir la mofa que Kelley fa sobre les faixes de color de Rothko, el poder i l'immobilisme del sistema falcat pel pensament occidental. 

Fora de la caixa conviuen escultures, vídeos, litografies i instal·lacions. Hi és present Joan Brossa, amb els seus poemes visuals i un poema objecte, Perfil (1989), obres que més enllà del seu significat més o menys obert –i això és personal– trobo belles, agradables a la vista, i que contrasten amb Love Me and Leave Me and Let Me Be Lonely (Estima’m i abandona’m i deixa’m estar sol), obra de Martin Kippenberger, un artefacte sense missatge –fet a partir de l'apropiació de la creació d'un altre artista– on un cérvol penjat de cap per avall folrat de trossos de mirall és l'antagonista –potser– d'uns corrons de pastisser, tot sobre un fons de dibuixos d'homes que dormen i altres que moren penjats pel coll. No hi ha missatge, no hi ha història, i un cop hi ets davant no pots parar d'intentar decodificar-ne els detalls amb certa molèstia i incomoditat, he de dir. 
 

Martin Kippenberger. Love Me and Leave Me and Let Me Be Lonely. [Estima’m i abandona’m i deixa’m estar sol]. 1989. Fusta, filferro, paper pintat Gober, paper maixé i mirall. Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani. © Llegat de Martin Kippenberger, Galerie Gisela Capitain, Colònia.


Un dels panys de paret l'ocupa la projecció Los trabajadores, de Pedro G. Romero, un vídeo on el bailaor Israel Galván lliga l'atenció de qui el mira a totes les parts del seu cos, la seva eina de treball, ara una ara l'altra, un mitjà que acaba sent l'obra mateixa i que, si jo no tingués la discreció d'una espectadora formal, m'hauria fet bellugar el cos molt més del que vaig moure'l. I sort, perquè amb el moviment de Mobile Home, de Mona Hatoum, ja vaig fer prou i amb aquesta instal·lació que parla de desplaçament i exili entre tanques de seguretat em va venir un mareig d'estómac com el que pot fer gronxar-se com qui té set anys tenint-ne trenta més. 

Som aquí, en la incomoditat de sortir lleugerament del pla establert, mandrosos i passius, sense estar preparats per significants buits, poc entrenats a fer res més que acumular respostes a preguntes que fa segles que s'han contestat. Potser és hora, amb mascareta i tot, d'anar cap on podríem ser, en l'art, però –això ho dic jo– també una mica en tot.
 

Cindy Sherman, Sense títol, núm. 85, 1981. Fotografia en color. Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani


FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa estimula la creativitat en tallers virtuals i presencials
Imatge il·lustrativa
El Museu de L'Hospitalet acull una exposició que explora el nu masculí
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum projecta un cicle de curtmetratges animats per a infants
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Poesia arriba a la 23a edició
Imatge il·lustrativa
La Sala Beckett estrena el muntatge de Denise Duncan, la seva autora resident
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com s'ha de dur a terme una autoexploració mamària i denuncia la censura
Imatge il·lustrativa
L'actriu comparteix pista amb Fred Astaire en una escena de «Ballant neix l'amor»
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum projecta un cicle de curtmetratges animats per a infants