Qui integrava La Mancomunitat?

La Mancomunitat de Catalunya va ser la primera institució política autòctona amb voluntat d’autogovern d’ençà del final de la Guerra de Successió a la Corona Hispànica (1701-1715). Els darrers anys, i sobretot arran de la commemoració del seu centenari, ha captat l’interès dels historiadors, però només se’n coneixien una part dels diputats integrants. La Diputació de Barcelona publica el Diccionari biogràfic dels diputats de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), on aplega la biografia de cadascun d’ells i dona a conèixer el seu paper polític en la institució i en la vida política catalana del seu temps.

Però, com funcionava aquesta institució que van presidir personalitats com Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch? Ho explica l’historiador Albert Balcells, que participa en aquesta publicació amb un dels textos introductoris.

Els presidents de les Diputacions catalanes, que van formar la ponència que va redactar les bases de la Mancomunitat Foto: Wikimedia Commons

L’estructura política i el sistema electoral de la Mancomunitat de Catalunya

El catalanisme havia considerat, des de bon principi, que les diputacions responien a la divisió del país en quatre províncies inconnexes per tal de mantenir els catalans en una condició subordinada. Des d’aquest punt de vista, un hipotètic autogovern havia de començar per implantar una nova divisió territorial, tal com preveia la Unió Catalanista a les Bases de Manresa de 1892. Però el catalanisme possibilista de principis del segle xx decidí emprar les diputacions en lloc d’abolir-les (cosa que, naturalment, l’Estat no hauria permès). La creació de la Mancomunitat (1914-1925) va significar la conversió de les diputacions en les peces bàsiques per recuperar la identitat nacional per mitjà d’una reunificació administrativa de Catalunya, pas previ a la consecució de l’autonomia política. Aquesta estratègia permeté sumar els monàrquics dinàstics catalans a la campanya promancomunitats regionals i la reivindicació esdevingué, així, majoritària. Només tingué en contra els republicans lerrouxistes; però fins i tot aquests acabaren integrant-se a la Mancomunitat. Convé no oblidar que el decret de desembre de 1913 que permetia la constitució de mancomunitats provincials tenia caràcter general per a tot l’Estat espanyol, encara que responia a una demanda catalana. Cap altra mancomunitat regional es va formar durant els deu anys que va existir la de Catalunya, de manera que, tot i que no va arribar a superar les competències dels organismes provincials, la Mancomunitat de Catalunya fou vista com un organisme preautonòmic sense ser-ho legalment.

L’Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya estava formada pels diputats de les quatre diputacions catalanes, que eren elegits directament pels votants el mateix dia que tenien lloc aquests comicis arreu de l’Estat espanyol. Els districtes electorals provincials eren més grans que els emprats per escollir els diputats a Corts, atès que aquests darrers corresponien a un partit judicial —amb excepció de les circumscripcions plurinominals de la ciutat de Barcelona i de la de Tarragona, Reus i Falset— i, en canvi, un districte electoral provincial es formava amb la suma de dos partits judicials, amb alguna excepció. A la ciutat de Barcelona li corresponien tres districtes provincials, que no s’ajustaven als districtes municipals. Una altra diferència era que els districtes provincials eren plurinominals —per a cada districte s’elegien quatre diputats amb llistes obertes— mentre que eren uninominals els districtes electorals a les legislatives (amb l’excepció de les circumscripcions plurinominals de la ciutat de Barcelona i la de Tarragona, Reus i Falset). A les provincials, els electors podien votar tres candidats i restava un lloc per a la minoria. Era un sistema majoritari a una volta. Les províncies de Girona, Lleida i Tarragona tenien cinc districtes cadascuna i la de Barcelona, nou. Els diputats de cada província eren vint, llevat de la de Barcelona, que en tenia trenta-sis. En total, l’Assemblea de la Mancomunitat estava formada per noranta-sis membres, que elegien el president, el vicepresident i la mesa. També, entre els diputats, votaven directament els vuit membres del Consell Permanent, que feia d’instància de govern de l’organisme regional, amb carteres concretes assignades a cada conseller.

Les diputacions es renovaven per meitats cada dos anys. El càrrec de diputat provincial durava quatre anys, sense dissolucions avançades com les que es produïen sovint a les cambres legislatives. Cada dos anys, l’Assemblea de la Mancomunitat, així renovada, havia d’elegir o reelegir el president i el Consell Permanent. Dos canvis tingueren lloc a partir de 1917, després de la desaparició de Prat de la Riba, que havia conservat la presidència de la Diputació de Barcelona mentre ocupava també la de la Mancomunitat. La tardor de 1917, el president de la Mancomunitat deixà de ser alhora president de la Diputació de Barcelona i el president d’aquesta fou un altre regionalista, el terrassenc Joan Vallès i Pujals. Així mateix, la presidència de la Mancomunitat deixà de ser també la de l’Assemblea i el vicepresident primer electe fou qui tingué aquesta autoritat.

El caràcter plurinominal dels districtes provincials permetia un ventall de pactes sense aliança electoral formal. Els partits podien optar per presentar candidatura plena de tres noms, candidatura per minories de dos noms o un sol candidat, en combinació implícita amb altres dos de partits considerats els més propers, i d’aquesta manera no rivalitzaven entre ells frontalment. Els votants podien optar per totes aquestes possibilitats i les diferències de vots entre candidats indiquen que en feien ús. La mitjana de la provisió de llocs que es cobrien sense votació, per haver-se presentat només un candidat per a cada plaça que calia elegir, resulta similar tant en les eleccions provincials com en les generals legislatives. Així, doncs, les eleccions provincials no semblen haver desvetllat entre l’electorat un interès més gran pel fet de proveir de diputats un organisme com la Mancomunitat, per més que tingués un impuls renovador i reformador evident.

El Consell Permanent, com indica el seu nom, participava de la condició de comissió permanent de l’Assemblea (que es reunia de forma ordinària dos cops l’any) i de la condició executiva o de govern de la Mancomunitat. Per això, els consellers no eren designats pel president de la Mancomunitat, sinó elegits directament per l’Assemblea amb un mandat de dos anys, amb la possibilitat de reelecció (que fou efectiva en alguns casos). De la manera de ser elegits els consellers es derivava que el president de la Mancomunitat no en podia destituir cap.

Era obligatori que a cada Consell Permanent hi hagués un conseller, com a mínim, de cada província. Els diputats votaven cinc noms i deixaven tres llocs per als primers de les minories. Amb aquesta transposició del sistema electoral de base al de l’elecció del govern, s’aconseguia que els republicans —l’esquerra— estiguessin representats en minoria i integrats en el Consell Permanent sense un programa pactat prèviament i sense preveure la possibilitat de trencar el govern. Com digué el president Puig i Cadafalch el 1923 a l’Assemblea, sempre les decisions s’havien pres al Consell Permanent per consens i no per votació.

En una assemblea de composició majoritàriament conservadora, amb els monàrquics dinàstics sense possibilitat d’erigir-se en alternativa de la Lliga Regionalista (a causa de la seva divisió en fraccions liberals i conservadores), era aquesta darrera formació política la destinada a tenir la presidència sense candidat rival, per més que mai no assolí la majoria absoluta de l’Assemblea. L’elecció del president de la Mancomunitat sense rival fou una constant, llevat del cas excepcional de l’elecció de 1917, quan, després de la mort prematura d’Enric Prat de la Riba, que en fou el president fundador, Josep Puig i Cadafalch, el seu successor, s’hagué d’enfrontar per primera i única vegada a un altre candidat, el liberal Joan Rovira i Agelet, president de la Diputació de Lleida i membre del partit liberal dinàstic. Puig i Cadafalch sortí elegit per quaranta-vuit vots davant dels trenta-nou de Rovira i Agelet, tot i que la Lliga Regionalista només tenia vint-i-set diputats. Això s’explica perquè una part dels monàrquics i dels republicans votaren per Puig i no per Rovira. A les successives tres renovacions parcials fins a 1923, Puig i Cadafalch sortí sense rival i amb un nombre de vots comparable o superior al de la reelecció de Prat de la Riba la primavera de 1917. Amb el sistema que s’acaba de descriure, els governs pluripartidistes de la Mancomunitat tingueren una estabilitat completa en contrast amb les múltiples i repetides crisis del govern central de la monarquia a la mateixa època. Podien semblar, sense ser-ho, governs d’unitat nacional catalana, els més adients per aconseguir l’autonomia i desplegar-la, encara que aleshores no s’arribés a conquerir.

Cal tenir present que la Mancomunitat mai no superà les competències de les diputacions que la formaven. Encara que políticament resultava el primer pas vers l’autogovern, pel que fa als recursos i les capacitats, era només una superdiputació, perquè mai l’Estat espanyol no li traspassà cap competència ni tribut en els deu anys que funcionà. La gran campanya autonomista de novembre de 1918 a febrer de 1919 acabà en fracàs davant la negativa tancada de totes les fraccions monàrquiques dinàstiques al Congrés de Madrid. I això que, en aquella ocasió, fins i tot els republicans lerrouxistes, que havien estat tradicionalment anticatalanistes, donaren suport a la demanda d’autonomia política per a Catalunya. El traspàs per part de les quatre diputacions catalanes de tots els seus recursos a la Mancomunitat, efectuat el 1920, reforçà l’organisme regional, però no modificà el seu estatut ni, per tant, les seves competències.

Qualsevol oposició política al sí de la Mancomunitat, ateses les seves limitacions, equivalia a atacar la mateixa Mancomunitat, ja prou limitada. Ningú no volia assumir aquest paper, fora de la Unión Monárquica Nacional (UMN), formada el 1919 en un intent de fer pinya al voltant d’una opció dretana i anticatalanista, que tingué ben poc èxit. Prova d’això és que el 1923 la UMN només tenia sis diputats a l’Assemblea mancomunal. Si la resta dels partits monàrquics dinàstics haguessin volgut crear dificultats al predomini de la Lliga Regionalista, aquesta hauria pogut recórrer als republicans catalanistes. Un front catalanista era una possibilitat no desitjada pels dinàstics, que recordaven l’amarga experiència de la Solidaritat Catalana de 1906, que els havia arraconat temporalment. La formació de la UMN no sols no aglutinà tots els polítics monàrquics catalans, sinó que provocà la constitució d’una formació antagònica: la Federació Monàrquica Autonomista (FMA), fidel suport de la Lliga. L’FMA volia desautoritzar la tesi de la UMN segons la qual el manteniment de la monarquia era incompatible amb la reclamació de l’autonomia catalana. Una possibilitat que l’FMA declarava defensar en tant que monàrquica i en tant que partidària de l’adopció de l’autonomisme. L’FMN tenia quatre diputats a l’Assemblea mancomunal de l’any 1923.

L’existència de pactes locals no impedí la competició electoral, de manera que la Lliga, que l’any 1914 tenia vint diputats a l’Assemblea de la Mancomunitat, acabà tenint-ne trenta-nou el 1921 i vint-i-vuit el 1923. Aquesta davallada final va venir motivada per l’escissió d’Acció Catalana, creada l’any 1922. Si se sumen els quatre diputats de l’FMA als de la Lliga, el total és de trenta-dos vots propis el 1923. Com que, en defensa de la Mancomunitat, podia comptar amb els deu diputats d’Acció Catalana i amb la major part dels republicans, declaradament catalanistes, la Lliga era la primera minoria i portava la batuta sense majoria absoluta. Monàrquics i republicans havien anat perdent posicions en benefici de la Lliga. En aquest sentit, és significativa la composició del darrer Consell Permanent de la Mancomunitat, elegit després de les darreres eleccions provincials del 10 de juny de 1923. A més del president Puig i Cadafalch, pertanyien a la Lliga Regionalista tres consellers: Joan Vallès i Pujals, Agustí Riera i Romà Sol, tots tres presidents respectivament de les diputacions de Barcelona, de Girona i de Lleida. Un sol conseller era dinàstic: el liberal Anselm Guasch, president de la Diputació de Tarragona. Els altres tres eren republicans catalanistes: el lleidatà Pere Mias, el tarragoní Pere Lloret i el figuerenc Ramon Noguer. El vicepresident Antoni Jansana també era de la Lliga. En canvi, el 1914, al primer Consell Permanent de Prat de la Riba, aquest no comptava més que amb dos correligionaris: Agustí Riera (l’únic president de diputació que pertanyia a la Lliga) i Lluís Duran i Ventosa (vicepresident de la Mancomunitat). Puig i Cadafalch sortí elegit sense rival el 1923 amb setanta-un vots, mentre que Prat de la Riba, en ser reelegit —també sense rival— el 1917, n’havia tret seixanta-sis.

Aquest predomini de la dreta catalanista no ha de fer oblidar la crisi de fons generada per la lluita violenta de classes que fracturà la societat catalana entre 1919 i 1923, i per la impossibilitat d’assolir una autonomia política (després del fracàs de la campanya autonomista de 1918-1919), dos fets que tendiren a bloquejar Catalunya com a comunitat política abans del cop del general Primo de Rivera a Barcelona el setembre de 1923. Tots dos fets expliquen la manca de resposta inicial a la dictadura militar, un nou règim que tothom sabia que liquidaria la Mancomunitat, com efectivament feu el 1925, després d’haver-la desnaturalitzat d’ençà del mateix 1923.