Foto: Kiku Piñol
Què passa quan es barreja la joventut, la utopia, l’amistat, i s’hi afegeix un polsim de dificultats emocionals, de problemes de salut mental, de bullying, i fins i tot el suïcidi? Què passa quan tot això es posa en mans d’un dramaturg jove que es diu Oriol Puig i escriu la seva primera obra? Doncs que apareix Karaoke Elusia a la Sala Beckett, un obra que aprofundeix en tot aquest garbuix, i que encara es permet anar una mica més enllà.
Karaoke Elusia es mostra com un diàleg entre tres joves de segon de batxillerat. Com tots, pressionats per la selectivitat, pels pares, pels mestres, pel futur, per saber què fer. Ja sabeu, allò que, quan acabes el batxillerat, l’any vinent has de triar alguna cosa. Però sobretot, pressionats pels companys, per les mirades i pels instants quotidians. Qui parla amb qui, qui parla de qui, amb qui estàs al pati, com et veuen els altres al col·le. Són algunes de les preocupacions no només dels protagonistes de l’obra, sinó de molts dels qui tenen disset anys avui en dia. El que fa Karaoke Elusia és fer-ne un retrat per després disseccionar-lo, peça a peça, anant traient una capa darrera l’altra per posar al descobert què s’amaga en cada plec.
Quan posem els joves al centre i els fem els protagonistes, com passa en aquesta obra, resulta que, en el diàleg del Sam, l’Anita i el Cristian, les paraules valen tant com els gestos. No hi ha res més important que l’amistat. L’amistat és l’espai de llibertat. Ja sigui cara a cara, al pati, a la festa de graduació, o amb emoticones com a coloms missatgers. “Facebook és vintage”. “No pots ser que no tinguis Instagram”, diu el Cristian. “L’he deixat, però hi tornaré”, respon en Sam.
Foto: Kiku Piñol
En un meravellós llibre que porta per títol Sobre l’art de perdre’s, que acaba de publicar Angle Editorial, Rebecca Solnit cita el filòsof presocràtic Menó: “Com et posaràs a buscar allò que desconeixes i sense saber res de la seva naturalesa”. Una resposta possible podria ser: tenint disset anys. Perquè els disset anys són un territori per descobrir. Un camí de formes indefinides que s’obre a un món encara més imprecís on els referents es difuminen, desapareixen o són directament destruïts pels mateixos joves. I substituïts per altres, a l’instant. Potser en aquest instant precís, n’hi ha que cauen, que es perden o, encara pitjor, que són apartats pel grup. I, si això passa, estan preparats per gestionar-ho? En saben? Quin impacte té el rebuig en el jove que el pateix? Fins on pot arribar? I què fan els altres? Què fem cadascú de nosaltres?
“Allò que desconeixem del tot acostuma a ser el que necessitem trobar, i per trobar-ho cal perdre’s”, diu Rebecca Solnit. I en aquesta edat, l’institut o el col·le són el terreny de joc de les pèrdues i també de les troballes. Alguns s’adapten bé a les normes, però a altres no els serveixen de gaire. Ben al contrari, les pateixen. “Estem aquí per ensenyar, o per ajudar-los a sortir-se’n?” es pregunta un del mestres davant la constància d’un assetjament. Però no tots pensen igual. Com tampoc totes les famílies creuen que els seus fills puguin ser els causants d’una agressió, i menys encara d’una violència brutal. Tothom pensa que el mal sempre arriba d’altres que no coneixem. Però el dolor no ve mai sol, té protagonistes. I en molts casos d’assetjament a les escoles o instituts els actors solen ser col·lectius. En els fets s’hi barregen les persones, els temps, les mirades, les expectatives del grup. Com en la vida mateixa i en les diverses maneres de relacionar-nos que tenim avui en dia. L’Insta no és només un aparador, ni tan sols un mirall. Com altres xarxes socials. Etiquetar és compartir, relacionar-nos, però a Karaoke Elusia es mostra com una forma d’atacar, de destruir, i fins i tot de posar fi a la vida. Del suïcidi. Dit així sona molt dur, però està bé que se’n parli, sobretot amb els joves, perquè forma part de la realitat en què vivim.
Karaoke Elusia, d’Oriol Puig.
A la Sala Beckett fins al 3 de gener de 2021.
Autoria i direcció: Oriol Puig.
Repartiment: Lluís Arruga, Biel Montoro i Valèria Sorolla.
Foto: Kiku Piñol
