A la Marató de TV3 Gemma Humet va cantar el Núvol blanc de Lluís Llach. I ho va fer al recinte modernista de Sant Pau, envoltada de l’escultura efímera que l’artista MUMA va construir amb milers d’espelmes que simbolitzen la fragilitat humana.
Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
I som actors que a voltes,
espectadors que a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dona i pren paper.
Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser en el deixar-se vèncer comença.
La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.
Així et deixo que tu em deixis;
així, només et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc penjat d’alguna branca.
Molt blanc…
Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que…
Només així, et deixo que tu em deixis;
així només et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc…
Un niu en el meu arbre
i un núvol blanc penjat d’alguna branca.
Molt blanc.
La vida ve serenament.
5
0
