Música clàssica

Canto jo i el Palau balla

Marc Timón ha creat una obra per a orquestra i cor a partir de la novel·la d'Irene Solà

Irene Solà: «No carreguis a l'esquena ni les crítiques bones ni les dolentes»

Especial: Música clàssica
Arxivat a: El piano, música clàssica, Canto jo i la muntanya balla, Irene Solà, Editorial Anagrama, Palau de la Música

Foto: David Ruano


Marc Timón és el compositor convidat de la temporada 2020-2021 del Palau de la Música. "Un dels encàrrecs que vaig rebre era compondre una obra d’estrena per a orquestra simfònica i cor femení partint d’un text d'una novel·la d'Irene SolàCanto jo i la muntanya balla. Sempre he estat molt connectat a la natura, al món animal i també al món rural i per això vaig empatitzar-hi molt, després de llegir-la", explica Timón, que per crear l'obra s'ha basat en el capítol Les trompetes de la mort.

"En aquesta obra parlo del dolor, de la mort, de la memòria i de la mà de l’home des d’una perspectiva molt concreta, que és una dialèctica de confrontació entre col·lectivitat i individualitat, utilitzant diversos tipus d’orquestració i d’estètica, segons el moment. Des de tècniques més pròpies de la música contemporània fins a alguns passatges més cinematogràfics, propers a la fantasia. També em va venir molt de gust introduir un nou personatge musical, que és el sotabosc. El sotabosc mostra tot allò que passa per sota, a tocar de terra, per contraposició a tot allò que passa més a l’alçada del nostre cap, allò que és més transparent i evident. Per a mi, la natura i els animals són com una religió, i és per això que l’obra també és un homenatge a ells".

Us convidem a escoltar-ne l'obra interpretada pel Cor de Noies de l’Orfeó Català i per l'Orquestra Simfònica del Vallès, sota la batuta de Víctor Pablo Pérez, i en reproduïm aquest capítol, cedit per l'editorial Anagrama i per Irene Solà. 


Les trompetes 


El barret d’una és el barret de totes. La carn d’una és la carn de totes. La memòria d’una és la memòria de totes. La foscor. Sí, la foscor. Com una abraçada. Deliciosa. Protectora. Acollidora. Com una caiguda. Incipient. La terra. Com una manta, com una mare. Negra. Humida. Som totes mares, aquí. Som totes germanes. Tietes. Cosines. I aleshores ve la pluja. Recordem la pluja. La recordem sobre la pell, sobre el barret fosc de les que la rebien. Mmmmm, li deien. Mmmmmm, i se la bevien. Abans. Mmmmmmm, dèiem, mmmmm, la pluja. I ens la bevíem. Ens la bevíem amb les trompetes elàstiques que teníem llavors. Ens la bevem amb les trompetes negres d’ara. Ens la beurem amb les boques fermes, fosques, obertes, que tindrem després. La pluja fa tic, tic, tic. La terra se l’empassa. La pluja fa tic, tic, tic. Nosaltres ens l’empassem. La pluja ve de llocs i sap coses. S’hi està bé, aquí sota. S’hi està bé, en aquest bosc. En aquest tros de terra. En aquest tros de món. La pluja ens desperta, d’un despertar fresc i renovat. La pluja ens fa grans, ens fa créixer. Germanes! Amigues! Mares! Jo, que soc totes vosaltres. Bon dia. Bon viatge. Benvingudes. Ben tornades. I llavors sortim. Sortim. Sortim com hem sortit tantes vegades. Ara. Ara. A poc a poc. A poc a poc, si tenim en compte el forat petit, suau, delicat, fosc, que li fem a la terra negra, a la molsa verda. El nostre capciró primerenc. Diminut. A poc a poc, si tenim en compte el deambular del bosc, els milions de milions de pluges que ens han caigut a sobre, els milions de despertars, de caparrons, de matins, de llums, de bèsties, de dies. Benvingudes. I recordem el bosc. El nostre bosc. I recordem la llum. La nostra llum. I recordem els arbres. Nostres, cadascun. I recordem l’aire, i les fulles, i les formigues. Perquè aquí hem sigut sempre i aquí serem sempre. Perquè no hi ha principi ni final. Perquè el peu d’una és el peu de totes. El barret d’una és el barret de totes. Les espores d’una són les espores de totes. La història d’una és la història de totes. Perquè el bosc és d’aquelles que no es poden morir. Que no es volen morir. Que no es moriran perquè tot ho saben. Perquè tot ho transmeten. Tot el que s’ha de saber. Tot el que s’ha de transmetre. Tot el que és. Llavor compartida. L’eternitat, cosa lleugera. Cosa diària, cosa petita.

Va venir el senglar, la boca fosca, les dents molles, l’aire calent, la llengua grossa. Va venir el senglar i ens va arrencar. Va venir l’home i ens va arrencar. Va venir el llamp i va matar l’home. Van venir les dones i ens van collir. Van venir les dones i ens van cuinar. Van venir els nens. Van venir els conills. I els cabirols. Van venir més homes i duien cistells. Van venir homes i dones i duien bosses, duien navalles. No hi ha pena si no hi ha mort. No hi ha dolor si el dolor és compartit. No hi ha dolor si el dolor és memòria i saber i vida. No hi ha dolor si ets un bolet! Van caure pluges i ens vam fer grosses. Van marxar les pluges i va venir la set. Amagadetes, amagadetes, esperant la nit fresca. Van venir els dies secs i vam desaparèixer. Va venir la nit fresca i ens vam esperar més. Va venir la nit humida, va venir el dia humit, i vam créixer. Plenes. Plenes de totes les coses. Plenes del saber i del coneixement i de les espores. Les espores volen com marietes. Les espores són filles i mares i germanes, tot alhora. Cada espora com una caiguda. Com una mare. Com una llavor. Com una marieta. Espores que heu conegut tots els homes i tots els llamps i tots els senglars i les olles i els cistells i els conills. Les espores dormen sota la terra fosca, humida. Guarden a dintre tots els despertars. Totes les dents de senglar. Totes les mans de dona. Guarden a dintre els barrets i la carn i la memòria. Adormides, cargolades, sota la foscor, buscant l’abraçada. Fent camins i fent vida i fent fongs i records. La foscor. Sí, la foscor com una abraçada. Deliciosa, terrosa, protectora, acollidora, incipient. I la pluja. Com una font. Recordem la pluja. La recordem al fons del començament, en la foscor del principi. La recordem sobre el barret fosc de les que la rebien. Abans. Mmmmm, li deien. Mmmmmm, i se la bevien. Després. La pluja freda. Mmmmmmm, dèiem, mmmmm. La pluja tèbia. La pluja que és petita i la que és grossa.

 

 Canto jo i la muntanya balla

 Il·lustració: © The Age of Mammals, mural de Rudolph F. Zallinger.
 Copyright © 1966, 1975, 1989, 1991, 2000 Peabody Museum of Natural History, Yale University, New Haven, Connecticut, USA.
 
 Primera edició: maig 2019
 Segona edició: agost 2019
 Tercera edició: setembre 2019
 Quarta edició: gener 2020
 Cinquena edició: febrer 2020
 Sisena edició: març 2020
 Setena edició: juny 2020

 © Irene Solà Sáez, 2019
 © Editorial Anagrama, SA, 2019
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació "la Caixa" i RNE convoquen un premi de relats per a majors de 60 anys
Imatge il·lustrativa
El museu ofereix visitar gratuïtament la seva nova exposició
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa reprèn el cicle de xerrades divulgatives «Live Talks»
Imatge il·lustrativa
El festival ofereix gaudir les seves activitats de manera presencial i també virtual
Imatge il·lustrativa
Un vídeo delata com els infants creixen amb prejudicis de gènere
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'escriptor, que diu que «es pot estimar malament i també es pot llegir malament»
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra una realitat que afecta moltes persones
Imatge il·lustrativa
La dramaturga estrena l'obra «Sota la neu» al cicle #jotambé de la Sala Beckett