Sucre cremat

Sucre cremat és la història de l’Antara, una dona que ha viscut una infantesa inestable, marcada pels capritxos de la seva mare, una dona rebel que va abandonar el marit i les comoditats de la classe mitjana per dur una vida poc convencional lluny de les convencions socials de Pune, a l’Índia. Juntes, mare i filla, van arribar a pidolar al carrer i també van conviure amb un artista fracassat. Quan la mare, la Tara, comença a perdre el cap, la seva filla ja adulta es veu obligada a fer-se càrrec d’algú que mai s’ha ocupat d’ella. A Sucre cremat, novel·la finalista al Man Booker 2020 traduïda a més de vint-i-cinc llengües, Avni Doshi (Nova Jersey, 1982) retrata la complexitat de les relacions entre mare i filla, el matrimoni, la traïció, la malaltia, la maternitat i la lluita d’una dona per ser ella mateixa. Us convidem a llegir-ne l’inici, en la traducció al català que n’ha fet Núria Artigas.

Foto: Catorze

Mentiria si digués que no he gaudit mai amb les desgràcies de la mare. Vaig patir a les seves mans quan era petita i qualsevol dolor que la mare sofrís després sempre me’l vaig prendre com una espècie de redempció: com un reequilibri de l’univers, on s’alineaven l’ordre racional de causa i efecte. Però ara soc incapaç d’igualar el marcador entre nosaltres. La raó és ben senzilla: la mare comença a perdre la memòria i no s’hi pot fer res. No hi ha manera humana de fer-li recordar les coses que ha fet en el passat, no hi ha manera que es rebolqui en la seva culpa. Jo solia recordar-li mostres de la seva crueltat com aquell qui no vol la cosa, mentre ens preníem el te, i fruïa veient com feia una ganyota i arrufava les celles. Ara, gairebé no recorda de què li parlo; té la mirada distant i llueix un somriure etern. Qualsevol persona que sigui testimoni de l’escena, m’agafarà la mà i em xiuxiuejarà: «Ja n’hi ha prou. Pobrissona, que ja no recorda res». La simpatia que desperta en els altres em fa créixer l’acritud.

Vaig començar a tenir sospites fa un any, quan vagava per casa de nit. La seva minyona, la Kashta, em trucava espantada.

—La seva mare busca les fundes plastificades de matalàs —em va explicar la dona una vegada—, per si vostè es fa pipí al llit. Em vaig apartar l’aparell de l’orella i vaig palpar la tauleta de nit, que és on acostumo a deixar les ulleres. Al meu costat, el meu marit encara dormia i els taps de les orelles brillaven com el neó en la foscor.

—Deu estar somiant —vaig dir jo. La Kashta no semblava convençuda.

—No sabia que vostè es fes pipí al llit.

Vaig penjar el telèfon i aquella nit ja no vaig aclucar més l’ull. La mare aconseguia humiliar-me fins i tot quan repapiejava. Un dia, la noia de fer feines va trucar el timbre de casa la mare i la dona no la va reconèixer. També hi va haver altres incidents, com quan va oblidar com ho havia de fer per pagar la factura de la llum i es va equivocar de plaça d’aparcament al garatge que té a sota de casa. Fa sis mesos, de tot això. A vegades sento que ja albiro el final, quan ja no serà més que un vegetal podrit. Quan oblidarà la parla, com controlar la bufeta i finalment com respirar. La degeneració dels humans s’atura i espetarrega, però no recula mai. En Dilip, el meu marit, creu que la mare necessita que li exercitem la memòria de tant en tant. Així que li escric anècdotes del seu passat en trossets de paper que deixo escampats pels racons de casa seva. Ella els troba adesiara i em truca, rient.

—No em puc creure que una filla meva pugui fer tan mala lletra.

El dia que va oblidar el nom del carrer en què ha viscut durant vint anys, la mare em va trucar per informar-me que s’acabava de comprar un paquet de navalles i que no dubtaria a fer-les servir si les circumstàncies s’anaven de-teriorant. Llavors es va posar a plorar. A través del telèfon sentia les botzines dels cotxes i gent que cridava: els sons dels carrers de Pune. La mare va començar a tossir i va perdre el fil del pensament. Pràcticament era capaç de sentir la pudor dels gasos que sortien del mototaxi que havia agafat, un fum negre que sortia pel tub, talment com si estigués asseguda al seu costat. Per un instant, vaig tenir remordiments. Deu ser el pitjor dels patiments: ser conscient de l’esfondrament d’un mateix, la mortificació de veure com tot se t’escapa. D’altra banda, sabia que el que m’havia dit era mentida: la mare no es gastaria mai tants diners en un paquet de navalles. Si amb una en tindria prou! Sempre havia tingut debilitat per mostrar les emocions en públic. Així que vaig decidir que la millor manera de sortir airosa de la situació era amb un compromís de mínims: vaig dir a la mare que no fos tan exagerada, però em vaig anotar l’incident de manera que més tard pogués buscar les navalles i fer-les desaparèixer.

Sucre cremat

Copyright © by Avni Naren Doshi, 2020.
Copyright © de la traducció: Núria Artigas
Copyright © d’aquesta edició: Edicions de 1984, s.l.