Crònica

La cultura amb folre i manilles

La Fira de les Festes Majors de Vilafranca també és això: un gran castell

Especial: Crònica
Arxivat a: Biblioteca, crònica

Foto: Isaac Gil


Agafem la línia R4 per anar del Vendrell a Vilafranca. Si parlo en plural és perquè m'acompanya la meva germana petita, la Maria Àngels. Ahir va fer nou anys i està disposada a celebrar-los tantes vegades com calgui. La idea que té, més o menys, és que vinc a fer una redacció de la primera edició de la Fira de les Festes Majors de Vilafranca. Aquest any exerceix com a Capital de la Cultura Catalana, a partir de tres eixos: el científic, l’artístic i el firal. Nosaltres farem cap als dos últims.
 
Confesso que conec aquesta ciutat pel cantó nocturn, el de Sant Fèlix de finals d’agost, amb concerts que passaran a la història –meva i d’alguns amics–. També hi treballava els dilluns a la tarda donant classes de català a uns avis que tant de bo avui em tornés a trobar. Just al costat del casal on apreníem junts si l’accent de la a anava cap a la dreta o cap a l’esquerra, he quedat amb la periodista Helena Morén. L’esperem i aprofitem que hi ha una paradeta on dues senyores de faldilla llarga i davantal gris torren castanyes.
 
Arriba l'Helena i ens troba amb les primeres closques dins la paperina. Ens dóna programes i ens fa cinc cèntims de les activitats d’avui. Per cert, demà vols venir a veure els castells des del balcó de l’Ajuntament? Va, sí, pot estar bé. Agafo la mà de la germana i fem la primera parada: el circ. En un segon detecta, com a mínim, deu objectius. Em deixa anar els dits, s’embala i puja sobre dos cubs taronges que tenen uns cordills de mig metre. Mira, m’aguanto sola! Pilotes gegants, malabars, trapezis i La Pegatina sonant de fons. Agrada, la prova és evident: s’omple ràpid de nens. I de pares que allargant les mans, s’ho miren amb cara de no veure-ho clar: sí, ja ets gran, però si caus, què?
 
Vine, anem a veure què fan a l’altra rambla. La frontera és un pas de vianants. La creuem i topem amb una altra paradeta de castanyes, però de les autèntiques: les de carbó que et deixen les mans grises. Els venedors s’apropen més a l’edat de la meva acompanyant que a la meva. És que volem anar de campaments i estem venent castanyes. I pastissos també, eh? On anireu? No ho sabem, però volem anar a algun lloc. Mira, és que encara tenim la paperina plena, si us trobem a la tarda, us comprarem el berenar.
 
Al costat de l’escenari s’ensumen els nervis de l’esbart dansaire d’Andorra. Que han fet gairebé 200 quilòmetres per recuperar el que semblava oblidat: les seves danses. Tenen un penjador amagat, ple de vestits antics. Se’ls corden entre elles i van pujant per ballar, per flirtejar amb aquelles mirades que volen però no gosen. També tomben per la fira les falles d’Andorra combatent la seva creu: només estem enfocats a nivell turístic; quan parlem de cultura, sempre ens hem de justificar.
 
Anem a passejar pels estands. Hi ha de tot: des d’una botiga d’espardenyes que fan servir el verb envetar (i em sona molt maco) fins als Productes de la Terra (el web on quan tenia quinze anys vaig encarregar una dessuadora per marcar principis i on ara uns avis en compren una per al nét que ha de néixer). Al costat, fan un concurs per buscar el dibuix que representi la fira. N’arribaran a recollir més de cent candidats. Mentre ella s’entreté amb gomets i retoladors, dono un cop d’ull a la parada veïna: la llibreria Tradillibreria, de Tona. L’encarregat, no sé ben bé com, passa a dir-me que vol recuperar la literatura de canya i cordill, a explicar-me la llegenda del noi del seu poble: un dentista bohemi que llençava els diners que guanyava per la plaça del poble.
 
Arriben els “Babies”. Dos homes que anirien despullats si no portessin uns bolquers vermells, amb els complements d’un xumet, una cua de dimoni i un parell de banyes. Fan el que volen. Tenen una impunitat absoluta, que reconec que m’agradaria compartir. Emprenyen, juguen, salten. Es posen al mig del pas de zebra, tallen el trànsit i ensenyen el cul a un Porsche.
 
Dinem. Per alguna banda s’ha filtrat un sol que podria ser més d’agost que d’octubre. A la tarda anirem a un laberint on tot i que el repte és sortir, tots els nens s’hi volen quedar. Hi ha tantes portes com preguntes. Cada pany et desafia amb una prova de lògica. Números romans. Suma, resta, pensa i entraràs. Corre, travessa cortines vermelles i rumia amb un nen que no coneixes, però que ara és el teu aliat. 
 
L’espectacle “Ceci 3.0” sense humor ni consciència no s’entendria. L’organitzen els “Babies” d’abans, però vestits de dalt a baix i disposats a trencar barreres i prejudicis. Qui farà el número serà una cadira de rodes que dirigeixen d’amagat. Les cares d’al·lucinació estan assegurades, i més quan entra en una església o en una botiga d’Orange. La seguim. On anirà a parar? No falla, a la parada dels nens que volen anar de campaments. Els comprem el berenar.
 
La Maria Àngels està cansada, els 9 anys pesen massa i no puc imitar cap dels castells que s’alcen a la plaça vella, portant-la a coll. T’has fet gran. Allarguem l’excursió per veure la primera ronda. Però es fa fosc aviat, i tornem amb la línia R4.
 
Demà, dia 1 de novembre, recolliré la proposta de l’Helena i quedaré amb ella a la parada de les castanyes. Podria veure els castells des d’un dels balcons de l’Ajuntament, però prefereixo que les colles m’encomanin l’emoció a peu de plaça. Viure els reptes dels Xiquets de Tarragona, dels Capgrossos de Mataró, dels Castellers de Sants i dels de Vilafranca. Foto amunt, foto avall i veig com al voltant de la pinya s’amunteguen muntanyes d’espardenyes i vambes.  
 
Serà una diada històrica. Hi haurà castells impossibles. Equilibri, concentració. Com més difícil és, més silenci hi ha. Cada pas està calculat. Se m’esborrona la pell. Tothom mira i ningú diu res. Només sonen les gralles i els timbals. L’enxaneta s’enfila. Una mica més, va que ja hi ets. Ja el tenim: el 3 de 10, amb folre i manilla, dels Verds. Eufòria, crits, abraçades. I el contrast extrem entre la contenció i l’explosió.
 
A mesura que avança la diada, tinc la sensació que a les pinyes s’hi barregen més colors. Les colles es donen suport les unes a les altres, com si fossin les arrels d’un arbre que ha de créixer ben ferm, ben amunt. I potser, en el fons, la Fira de les Festes Majors de Vilafranca també és això: un gran castell que aposta per la cultura.
 
Prou sabem com està el panorama i quants números hi juguen en contra. Però n’hi ha un, el més important, que lluita a favor: el de la gent. La gent que s’uneix per crear i compartir: des del llibreter de Tona que porta edicions del Joan Amades o els que baixen del Pirineu les seves falles, fins al circ que ensenya als nens a creure en el que no es veu o els concerts que han sonat cada nit. Cadascú s’ha botonat la seva camisa per alçar la torre de la pluralitat. Amb folre, amb manilles. Reivindicant el que és imprescindible: el compromís de les institucions, que s’han d’estrènyer la faixa i fer força des de baix. Impulsant l’enxaneta de la cultura perquè, quan alçant el braç coroni el castell, pugui ser vista per tothom.
 

Foto: G.V.

 

Foto: G.V.

 

Foto: G.V.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Macba exhibeix l'obra de l'artista alemanya Charlotte Posenenske
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com s'ha de dur a terme una autoexploració mamària i denuncia la censura
Imatge il·lustrativa
Pau Vallvé repassa la història per fer una crida a les mobilitzacions socials
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys