El títol

Ets llicenciada en periodisme, ara què. Potser et fumaràs un porro Picasso quan arribis a ca teva

| 31/03/2014 a les 00:00h
Especial: Estava escrit
Arxivat a: Cambres pròpies, Llucia Ramis, Estava escrit, periodisme
18 de juliol de 2001

Supòs que és el que hi ha, et dius mentre guardes el resguard del títol entre les pàgines d’aquest quadern i t’imagines que estar llicenciada deu ser això: seure a Rius i Taulet, i saber que formes part d’una crua ironia. Bé, has acabat la carrera. Precisament ara, quan tens menys feina que mai, menys estabilitat que en totes les ensopegades de la teva vida. La setmana passada feres de cambrera i durares tot just això: una setmana. Tant dir que tens un bon parell, i a la mínima, recules. Segur que podries haver aguantat almanco un mes. Les bronques arran de servir el vi per l’esquerra en comptes de fer-ho per la dreta, com toca, no podien ser tan insuportables. I si no saps repassar coberts, n’aprens, no és tan difícil. N’Anuar, que no té papers, ho fa perfectament. Si t’haguessis esforçat un poc, hauries esdevingut (camisa blanca, pantalons negres) la millor cambrera del món.

Però tu no ets cambrera, ets periodista. Ho diu el teu expedient acadèmic i aquest rebut que justifica que has pagat setze mil pessetes. Ets una periodista pobra de pasta i d’esperit que només pot dir-se “pobreta”. Dues guiris barrudes s’asseuen a la meva taula, demanen un cafè amb llet cadascuna, i es treuen un pícnic de sandvitxos fets a casa. Crec que fumaré per emprenyar-les.

Ja sabies que seria difícil. Si no ho hagués estat, la teva carrera no es consideraria de risc. N’Anna no té temps per a tu perquè als matins treballa en aquell ajuntament al cul del món i els horabaixes fa feina a Ràdio Hospitalet. Entre l’agència, l’Avui i el Balears, n’Andreu intenta treure’s un sou més o menys digne. No se’n surt del tot, però almanco va anar a Argentina l’any passat. Na Judith té la beca i tu estàs cansada d’anar per la vida fent esses. Escriu!, t’exigeixes. I tot d’una: per a què?

Aquest títol estúpid tampoc no t’obrirà les portes. Al teu costat, una parella de vells s’abraça. Tant de bo poguessis estimar així d’aquí a mig segle. Tant de bo aguantis fins aleshores. De moment, no tens ni pis ni feina. D’aquí a poc, et quedaràs sense doblers. Per què cony no pots tenir les coses més clares? Puta societat que no sap el que vol i de la qual, desgraciadament, en formes part. Els coloms fan l’imbècil als teus peus, t’encomanaran una nova pesta. T’agradaria que en Xavier fos aquí, no saps si per costum, perquè t’ho passes bé amb ell o perquè l’estimes. Que ell fos aquí, no tu allà; mai no t’acostumaràs a Mallorca.

Ets llicenciada en periodisme, ara què. Potser et fumaràs un porro Picasso quan arribis a ca teva. Ara beus una segona clara, menges patates. És una manera de celebrar-ho. Ho tornaràs a celebrar demà amb na Joana i les dues Judiths. I amb en Xavier aquest cap de setmana. I un altre pic amb els papàs, quan aneu de viatge a Menorca. I et preguntaràs: quin és el motiu d’aquesta festa, exactament? Et vas perdent, més i més, cada dia que passa. I tu ets molt vàlida, creu-me. Creu-te. Ho ets.




Març de 2014

En comptes d’oferir-nos alternatives, a la Universitat Autònoma els professors es cansaven de dir-nos que no trobaríem feina com a periodistes. Era una carrera romàntica que s’havia posat de moda; uns s’hi havien matriculat perquè es pensaven que escriurien, d’altres perquè tenien ganes de fer ràdio o de sortir a la tele. Jo m’hi vaig apuntar perquè volia estudiar a Barcelona, i a Mallorca no hi havia la llicenciatura. 

Teníem la impressió que era una carrera inútil, moltes assignatures estaven desfasades; les càmeres i les taules d’edició eren obsoletes, i dominàvem Internet més que els professors. Des del primer estiu vaig fer pràctiques a diaris mallorquins, i a partir de segon, treballava al periòdic Ciutat Nord, que abraçava els barris d’Horta-Guinardó, Nou Barris i Sant Andreu. Vaig conèixer una altra Barcelona i vaig descobrir que el periodisme de debò no tenia res a veure amb allò que s’impartia a les classes. Aniria enllaçant pràctiques poc o gens remunerades amb contractes temporals i cobraments en negre. No n’hi havia prou a ser la millor i treballar sense parar, també em caldria molta sort.

I això ho sabia des d’abans que em donassin el títol, d’aquí el cinisme. Un títol que valia setze mil pessetes i no valia per a res, que acreditava que havia estudiat una carrera que tampoc no valia per a res, per dedicar-me a una professió que, si tenia un lloc per a mi, tampoc no tendria cap valor. Aquesta era la idea que ens inoculaven, almanco. Quantes vegades em sentiria inútil –cada cop que em retallassin les col·laboracions un 30 per cent, un 50 per cent, o em diguessin: "hem de prescindir de tu"–. I quantes vegades hauria de convèncer-me que no ho sóc.

El periodisme com a hobby. Jo, que n’havia estudiat la carrera per fugir de Palma i poder escriure, em vaig enamorar fatalment de la professió, i vaig saber que necessitaria una altra feina per dedicar-m’hi. Sempre ha estat una relació difícil. Però malgrat les hòsties que m’he enduit –que ens estam enduint quasi tots els periodistes–, una passió incomprensible m’empenyia a continuar endavant. Per això, malgrat tot, sóc aquí.


* Quan vaig arribar a Barcelona, ara fa 18 anys, vaig encetar uns quaderns on apuntava les meves impressions sobre el món que descobria: la dificultat per trobar feina, les penúries econòmiques, la mort d’alguns amics, la mort d’altres amb qui no tinguérem temps de ser-ho, la convivència, enamoraments inversemblants, però també la ràbia per la situació política, les ganes de viatjar i fer mil coses, l’angoixa de no poder tenir-ho tot, la impressió inquietant que no hi havia futur. He passat aquí la meitat de la meva vida, torno a ser major d’edat. He emplenat desenes de quaderns, i el present –aquell futur poc clar– ha resultat ser una versió calcada del passat en paper carbó, que sempre embruta. Els qui s’estranyen per la precarització, la crisi i l’actuació dels dirigents, o tenen mala memòria (com corroboren els imputats quan han de declarar), o no han sabut llegir allò que els envoltava. En tot cas, estava escrit.

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
18/06/2014
Imatge il·lustrativa
11/04/2014

COMENTARIS

Feedback
mevoyaaustralia.wordpress.com, 01/04/2014 a les 11:25
+0
-0
El periodismo y ganarse la vida, el dilema de nuestra generación. A veces una piensa por qué no elegimos otra profesión al tiempo que ya sabemos la respuesta. La cosa es saber hasta dónde aguanteremos. Ánimo!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens recorda què vol dir la paraula inclusió
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a gaudir de la vida com si encara fóssim nens
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secret que va creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem