Capsetes

Etafòbia infantil

L’amenaça era tan real com àmplia i s’estenia a totes les persones que em poguessin importar una mica

Caps de cargol sense closca!

Especial: Capsetes
Arxivat a: Cambres pròpies
* NOTA DE L'AUTORA: Quan era petita era massa gran, eren massa grans les meves intensitats i em van decorar una infantesa que ara, mirada des d’ara, és descol·locada. Tenia molta por. Sempre, molta, moltíssima, de tot, del que coneixia i del que sospitava, tenia molta por de patir el que veia que patien els altres i em feia tanta por que acabava patint una mena de succedani sense forma ni, en realitat, fons. I a la tele sortia ETA. I ETA era, per a mi, el que donava cos a totes les pors sense nom, un contenidor de terror que vaig portar cap a mi en forma de pànic absolut cada vegada que pujàvem al cotxe. Pànic absolut.
 
Divendres a la nit, amb París, vaig connectar amb allò. Diumenge vaig escriure «Etafòbia infantil». El to no és altra cosa que una manera d’explicar-ho. Per a algunes persones ha estat un to equivocat, inoportú. D’acord, esclar, tantes persones, tants tons, i jo vaig triar aquest, el que fa que sembla que el cas no pesi. Justament perquè pesa tant el to és aquest.
 
No hi ha burla, no hi ha frivolitat, és la manera amb què vaig explicar un record paralitzador que em feia plorar de pànic cada vegada que entràvem al garatge per agafar el cotxe.

 

Foto: Arxiu ND

 
Als set anys, tenir per segur que moriràs per bomba al cotxe i no a l’escola és, en certa manera, pacificador amb la vida. Molt pitjor em sembla dir et moriràs: i de malaltia?, d’entrebancar-te al pas de vianants i passa un cotxe?, del susto d’alguna cosa? Un dia pujaríem a l’Opel Ascona, el papà faria girar la clau i ja està. Sí que és cert que tocava els nassos no saber quan, exactament, perquè tenir coneixement de la data i l’hora també hauria ajudat a apaivagar la mica d’ansietat que la mort segura per bomba al cotxe ocasiona de vegades.
 
El centre de Terrassa era ple de bombes. Qualsevol bossa, capsa, caixa, llauna que hi hagués a terra hi era per amagar una bomba que algú havia de trepitjar amb o sense intenció. Per no parlar dels policies de la porta de l’Ajuntament, que a la tarda ja serien tots morts i algú, amb passamuntanyes i una pistola a la mà, correria carrer sant Pere amunt per pujar a un cotxe que l’esperaria al davant d’Els Amics de les Arts, al carrer del Teatre. L’haurien vist la Melchora del Corset, la senyora Pepita de La Montserratina, la Catalina de cal Vergés i la senyora Teresa de La Lyonesa –anaven a col·legi amb la baba–, la Maria Antònia de cal Boada Riera, la Teresa de ca l’Augusta, el Fermí de cal Llorach –anava a afaitar malalts abans d’anar a obrir la botiga–, les germanes Riera de cal Riera –solteres–, el Paco de ca l’Esmeralda –sensible–, el barber de cal Beltran –el papà s’hi tallava els cabells (“Esculpit a navalla”, a l’entrada, deia)– i l’Alegre de cal Gorina.
 
En fi, maldecaps tan de principis dels vuitanta.
 
Allò de l’Ascona. Jo sabia que, en principi, ETA matava polítics, policies, militars i famosos, res a veure amb nosaltres, però també era conscient que el simple fet que jo estimés tant el papà, la mamà i el Quim donava motius de sobres als terroristes per posar-nos una bomba al cotxe. I, ja sigui per amor o per consciència de grup, m’angoixava moltíssim la idea que ens posessin la bomba un dia que hi pugés el papà sol. Se m’hauria desquadrat tot el pla. Ja prou trist era que l’avi i la baba no explotessin amb nosaltres –anaven amb el Renault 18 i rarament hi havia hagut perill de bomba per a ells, i no perquè no me’ls estimés molt, sinó perquè ja eren grans i estaven fora del target del terror, tothom ho sap–, ara posa per cas que tot passa un dia que el papà va sol, no amb la mamà, el Quim i jo, sinó sol i bum.
 
L’amenaça era tan real com àmplia i s’estenia a totes les persones que em poguessin importar una mica, ja que quan la senyoreta que més m’agradava de la vida, la Montse Peret, eren les nou del matí i no havia arribat a l’escola, l’havien segrestat. Imagina’t la sorpresa: de sobte entrava a la classe. S’ha espatllat la barrera del pas a nivell del passeig 22 de Juliol i ens han tingut vint minuts fent cua. Segur.
 
No cal dir que de tot això mai no en vaig dir res a casa, els hauria fet por saber que corrien tant de perill i a l’avi i la baba els hauria desesperat la idea de tanta pèrdua en un dia. M’estimava més guardar-m’ho per a mi i que ells trampegessin la vida per sobre, sense aprofundir perills més enllà de no apaguis el llum del bany amb les mans molles. Tot aniria tan ràpid.
 
Un dia, anys després, ja al Montcau, l’alumne de segon de BUP que tenia examen de física i química i no havia estudiat va fer que ens evacuessin de l’escola per amenaça de bomba. Esclar, correm-hi tots. Tots menys jo. En contra de tot el que es pugui imaginar una persona que em conegués o conegui, la sang freda amb què vaig fer front a i si ens morim explotats em va convertir en un puntal de la serenitat del moment. Com he dit d’entrada per centrar el tema de la peça, tenir per segur que moriràs per bomba al cotxe i no a l’escola és, en certa manera, pacificador amb la vida.

@esierraserra

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
L'exposició del CaixaForum Barcelona explora la relació entre l'entorn urbà i la fotografia
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions
Imatge il·lustrativa
Un anunci viatja al món de Dickens per recordar-nos quin és l'esperit de Nadal