Ritus iniciàtics. Històries. Mandarines

Una novel·la és la construcció del lector després de l'acte de curiositat infinita de l'escriptor

| 02/12/2015 a les 12:07h
Especial: Kamakura
Arxivat a: Biblioteca

Foto: L.B.


No. Una (bona) novel·la no és un diari personal, una carta, un missatge, una tesi, un pamflet ni polític ni social, una lliçó o una forma de presumir ni d'enlluernar. I, sobretot, no és una història. "L'escriptura no expressa, l'escriptura produeix", ens diu Cristina Rivera Garza. I encara que sembli contradictori aquí és on rau la seva estricta tensió. Perquè una novel·la és la construcció que fa el lector després de l'acte de curiositat infinita que fa l'escriptor i que, de nou, resumeix Cristina Rivera Garza dient-nos que "escriure és buidar".
 
I ho és.
 
És una manera diferent de pensar, de relacionar-nos amb la realitat, una translació del nostre món, una representació, una reinterpretació, una possibilitat. Un text escrit que construeix un lloc amb sentit, al qual es pugui accedir i del qual es pugui sortir, amb codis que ens permetin interpretar-lo, habitants versemblants i una indestructible sensació de veritat. Veritat. No de realitat, que tant ho empobreix tot. Sinó veritat, que Jacques Lacan deia que només podia tenir estructura de ficció. La realitat no. La realitat és en aquest món que trepitgem, en les històries, les rutines, les converses. Però la veritat-amb-estructura-de-ficció és l'aire que és la literatura: aquesta vida única i extraordinària que aconsegueix que un altre món es vegi, s'entengui, generi empatia i es pugui interpretar.
 
Interpretar. Un fet meravellós. Un moviment gairebé de quietud davant del mirall del qual l'escriptor desapareix i el lector s'hi reconeix: en la novel·la, a si mateix. I llavors sí, llavors té la sensació sagrada d'estar construint un món en silenci, en absoluta soledat. Radicalment seu.
 
Meu. Nostre. De tots nosaltres, totes nosaltres.
 
Però l'avorriment, aquesta manera tan trista d'explicar la literatura a les escoles (sempre com una cosa acabada, mai una obra en construcció, un edifici, un dic, el bufador que segella un submarí), ens impedeix sovint entendre que el que ens han explicat del procés literari és fals (perquè en realitat ens explicaven el procés de lectura). I que la literatura no s'amaga en l'arrel lògica i implacable de les històries, no és un pastís, un carro de llegenda carregat d'inspiració, recursos gairebé màgics, gairebé il·lusoris, que portin amb ells, perquè sí, alguna cosa que ens commogui.
 
No. Això així no passa.
 
Sinó que quan el lector veu en el text una història completa i acabada, és només perquè l'escriptor ha aconseguit fer-ne peces per veure-hi un text, un treball en construcció que sigui capaç de pensar a trossos. Una mandarina. I s'ha resistit al mite de la històries, els sermons i les veritats religioses que ens han amarat un a un com si la gramàtica fos una certesa, han entrat en els nostres cossos fa segles i s'han convertit en aquesta arrel d'olivera que ho empantanega tot . Contundent. Podria semblar que no hi ha manera d'arrencar-la. Que les oliveres no s'apaguen després d'un incendi perquè reprodueixen una vegada i una altra el foc que sempre els queda dins.
 
Que cremin. Tant és. Perquè la novel·la no és pas aquesta arrel.
 
La novel·la sóc jo. Ets tu. Nosaltres. Inevitablement.
 
I no obstant això, quan ens plantegem la possibilitat d'escriure, per ventura pensem en un món, una cúpula, un llaç que capturi l'aire? O ens deixem engolir per la simplicitat de les històries, les anècdotes curioses, el nostre enginy, aquest estímul caduc? Per ventura pensem que buidar l'espai és primordial perquè el lector pugui formar-ne part, treure'ns, construir-se en aquest buit que hem creat? Pensem en les pistes que necessita per interpretar el món on està passant tot? O l'obliguem a seguir una història farcida de pistes sense importància que ningú no retindrà perquè no ens porten a cap altre lloc que sigui dins nostre, mai?
 
L'obliguem, gairebé pops, gairebé majorettes. Potser perquè ens fa mandra aprendre a pensar que donar una novel·la a un lector és dir-li que Tu ets a punt d'entrar en un lloc aparentment aliè i que no te n'aniràs perquè t'hi sents segur i saps on ets. I això és així perquè pots veure on passen les coses, pots entendre com i per què passen, et sents proper a algú que no existeix i pots interpretar què està passant i assumir-ho a la teva manera. Confio en tu, sé que ets un bon lector i que no només ets a punt d'entrar en aquest artefacte extraordinari que és una novel·la per veure què està passant sinó per aprendre, un cop i un altre, a construir el teu món tu mateix.
 
I aquesta és l'única porta possible: la seva necessitat de creure: la sensació d'haver-ho fet sol. Sense nosaltres. Que l'escriptor, l'escriptora, per al seu temps de lectura no li sembli  necessari.
 
I no ho és, no ho som. En la lectura, no.
 
I aleshores: com? Com buidem un espai íntim perquè el lector pugui tenir la sensació que li pertany? És que potser som capaços de preguntar-nos les coses per separat perquè sí i prou? Qüestionar què necessitem saber per aixecar espais, temes i empaties que menyspreïn el més del pur i bast recurs emocional? Com ens ho fem per recordar, entre tanta fressa, tant de temps enllaunat, tantíssimes imatges planejant pel damunt dels nostres caps, que tan sols podem al·ludir a la condició del que és humà que hi ha al lector? Com construïm amb ell una novel·la que sigui, perquè així és, ell. Nosaltres?
 
A grills.
 
Tot i que tinguem la predisposició de pensar, sense haver-ho pensat, que durant el procés d'escriptura tot vindrà sol, que simplement passarà perquè hi ha una mena d'inèrcia, de romanticisme, de capacitat narrativa en nosaltres que serà capaç d'aixecar murs exactes perquè sí. Perquè tenim una història per explicar. (Vanitat) No és cert. La inèrcia i la curiositat literàries no són les veus de cap inspiració, cap vareta, cap prodigi. Sinó eines molt i molt de construcció. Gairebé cascos. Gairebé martells. Gairebé fusta. Cargols. Materials. Rajoles transparents que fem servir per erigir amb l'escriptura un artifici, pura manipulació. No una cosa insuportablement bonica, evocada, màgica. Sinó la construcció d'aquests espais buits i comprensibles (a diferència del món), acotats (a diferència del temps) en els quals el lector pot simplement ser, identificat amb si mateix, respirant a la seva manera perquè sap que en aquest lloc, en aquest moment, tot té a veure, única i exclusivament, amb ell. "Només la literatura", ens diu Houellebecq, "et pot provocar aquesta sensació de contactar amb una altra ment humana, amb la integritat d'aquesta ment, les seves debilitats i grandeses, les limitacions, les petiteses, les idees fixes les creences; amb tot el que l'emociona, li interessa, l'excita o li repugna. Només la literatura et pot permetre entrar en contacte amb la ment d'un mort, d'una manera més directa, més completa i més profunda del que aconseguiria fins i tot la conversa amb un amic (...). Perquè un autor és, primer de tot, un ésser humà, present en els seus llibres "(Submissió, Anagrama, Barcelona 2015). I, en efecte, gràcies a aquest extraordinari mecanisme artístic de recepció, curiositat i comprensió, quan el lector s'apodera d'allò radicalment humà que salva, tota estona, la literatura, aconsegueix una cosa que té a veure, de manera íntima, amb tots i cadascun de nosaltres.
 
Això sí que passa. Afortunadament i de manera constant, passa.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
L'exposició del CaixaForum Barcelona explora la relació entre l'entorn urbà i la fotografia
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions
Imatge il·lustrativa
Un anunci viatja al món de Dickens per recordar-nos quin és l'esperit de Nadal
Imatge il·lustrativa
Torna el festival dedicat al cinema més experimental
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra amb normalitat allò que encara no és acceptat com a normal