Aprenent a llegir

N’hi ha prou amb una espurna d’amor per la lectura per gaudir d’aquesta obra

| 02/02/2016 a les 12:59h
Especial: Lectures
Arxivat a: Biblioteca
Tinc una imatge de la meva infància gravada a la memòria. No me la pot haver explicat ningú. La meva mare condueix un vuit-cents cinquanta de color blau elèctric un vespre d’hivern i jo sec sola al darrere sense la meva germana gran, la petita naixeria uns anys més tard. De sobte trenco el silenci i pronuncio farmàcia, correus, perfumeria. Ho dic molt lentament, entrebancant-me en alguna síl·laba. La meva mare gira el cap sense deixar anar el volant i em somriu: estàs llegint, Marta!

I després, un salt: el meu pare assegut als peus del llit i nosaltres tres escoltant-lo. Llegeix Tintín, cada dia una mica. Més endavant em posarà Jules Verne a les mans amb Dos anys de vacances i cada nit abans d’adormir-me recrearé la novel·la dins el meu cap incloent-me a mi mateixa com a protagonista, i a partir d’aquí ja seré jo qui escolliré el que més m’agrada, Temporada d’hivern. Diari d’una ballarina de Toni Bentley, Quan un toca el dos d’Anna-Greta Winberg, i tants d’altres fins a dia d’avui, sense oblidar pedres dures de llegir i d’entendre amb què ensopegaré i que superaré només amb l’únic objectiu de gaudir encara més amb la propera troballa positiva.

El llibre d’Agnès Desarthe ens desmunta com a lectors, peça a peça, en un viatge en el temps que ens recorda el moment en què vam aprendre a desxifrar una cadena de lletres o, fins i tot, el detall d’ahir a la nit, quan vam decidir tancar definitivament un llibre que no ens estava dient res passades ja les vuitanta primeres pàgines. Llegir i després escriure, o escriure i després llegir. Llegir i escriure, i en el cas d’Agnès Desarthe també traduir, estableixen una manera de viure i ens interroguen sobre des d’on escrivim, des d’on llegim, sobre qui som i d’on venim.

Autora de literatura juvenil i traductora, entre d’altres, de Virginia Woolf i Cynthia Ozick, Agnès Desarthe reflexiona en aquest llibre sobre la seva relació amb la lectura i la literatura, una relació que, tal com explica, no va ser mai fàcil. Amb una narrativa hipnòtica, plàstica, gairebé física, l’autora escriu com si anés estirant d’una llaçada psicoanalítica, i s’endinsa en la seva infància, en els primers anys d’escola, en el procés d’aprenentatge de la lectura, en l’institut i després la universitat, i insinua una història familiar que funciona gairebé com a subtrama: filla de pares jueus, l’avi matern nascut a Rússia que no apareix a la fotografia familiar perquè va morir deportat, o l’àvia paterna procedent del Líban, analfabeta. De fons, acompanyant-la, i com si es tractés d’un escenari massa teatral i encara més grandiloqüent, França i els grans noms de la literatura francesa —Flaubert, Chateaubriand, Balzac— amb qui s’enfada i s'hi resisteix, sense comprendre fins més tard que hi ha una relació intensa i complexa entre el llenguatge dels escriptors francesos nascuts en famílies exiliades o immigrants.

El text s’il·lumina amb les grans troballes literàries de la seva vida, l’esbalaïment arriba triomfal amb J.D Salinger, Camus, Faulkner i Marguerite Duras i, ja d’adulta, amb els clàssics russos.

Aquells que us n’esteu desentenent perquè no us considereu prou devoradors de llibres o suficientment iniciats en la literatura, no us equivoqueu: n’hi ha prou amb una espurna d’amor per la lectura per gaudir d’aquesta obra d’Angès Desarthe perquè, més enllà de l'anàlisi intel·lectual, no cau en cap cas en un assaig feixuc, sinó que comparteix l’acte íntim del goig de descobrir que llegir no és fàcil i que ens agradi més o menys fer-ho és sovint una qüestió de l’atzar. Un queda fascinat per l’estil tan fresc i intel·ligent del llibre. Astuta i certament divertida, l’autora fa gala d’una imaginació desbordant que en alguns casos o passatges de la seva vida sembla haver funcionat com un mitjà de supervivència. A part, hi ha aquesta cosa tan humana i tàctil del record d’infantesa, de tenir una història semblant a la seva, d’anar aprenent que som com adolescents mentre oblidem uns herois i els reemplacem per altres. Hi ha una identificació deliciosa, immediata i profunda amb la protagonista.

Lectura molt interessant també per als traductors i els amants del llenguatge, ja que l’autora analitza el seu treball com a traductora i n’escruta les sensacions i la relació amb el llenguatge. A través dels canvis i progressos vitals de Desarthe, com vaig aprendre a llegir evoluciona cap a l’aprenentatge de traduir per arribar finalment a plantejar-se la qüestió de com vaig esdevenir escriptora.

Com vaig aprendre a llegir. La pregunta pot semblar trivial, però res més lluny de tot això. Proveu-ho i veureu que és una qüestió existencial: som essencialment éssers del llenguatge i la nostra relació amb ell reflecteix tot allò de què estem fets.

*La cirereta: La lectura era otro tipo de allanamiento, la penetración de un cerebro en el mío. Eso explicaría mi reticencia, entre los veinte y los cuarenta años, incluso cuando ya era una lectora voraz, a leer a Marcel Proust. “No puedo tener a ese tío instalado en mi psique veinticuatro horas al día”, declaraba yo. “Tiene demasiada presencia, ocupa demasiado espacio.” Un último dique resistía. Invasión rimaba aún con aniquilación. A lo mejor no había terminado de retorcerle el cuello a la asimilación entre lectura y depredación. La confusión es uno de los sentimientos humanos más difíciles de expulsar, porque es informe, no tiene límites, se escapa.
 

Il·lustració: Natalia Alterna


Títol: Cómo aprendí a leer
Autora: Agnès Desarthe
Traductora: Laura Salas Rodríguez
Editorial: Editorial Periférica
Primera Edició: Octubre 2014
Pàgines: 168
Preu: 16,50€
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
L'exposició del CaixaForum Barcelona explora la relació entre l'entorn urbà i la fotografia
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions
Imatge il·lustrativa
Un anunci viatja al món de Dickens per recordar-nos quin és l'esperit de Nadal
Imatge il·lustrativa
Torna el festival dedicat al cinema més experimental
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra amb normalitat allò que encara no és acceptat com a normal