Què passa a les novel·les

Veritat és el que som capaços de comprendre profundament i ens agermana

| 27/02/2016 a les 18:19h
Especial: Kamakura
Arxivat a: Biblioteca

Foto: L.B.

 
Pensar literalment suposa, sense cap mena de dubte, trencar mites. Per exemple, el que té a veure amb l'acció de les novel·les i les nostres maneres de crear-la. Perquè encara que necessitem trobar formes de pensar més enllà (o més endins) de la història, la veritat és que en una novel·la hi passen coses. I resulta sorprenentment difícil saber quines coses hi passen. És així amb les novel·les que llegim (proveu-ho amb els vostres amics i amigues lectores) i és així, sobretot, amb les novel·les que escrivim.
 
D'una banda, cal tenir present que el que passa a les novel·les passa a tres persones: al personatge, el lector i l'escriptor. Perquè si el que passés li passés només al personatge, no estaríem pas fent un text literari sinó narratiu: una història. Però si, al contrari, el que passa, li passa també a l'escriptor i el lector, llavors estem davant d'una experiència literària. És a dir, un espai en el qual l'escriptor construeix una veritat i el lector és capaç de interpretar-la.
 
I quina veritat som capaços de construir? Quina és la veritat literària? Per què les novel·les diuen la veritat?
 
Sovint responem, a bastament, a aquestes preguntes dient que els nostres personatges intenten dir "la seva veritat" (com si en tinguessin una) o expliquen una cosa que "és així" (com si pensar que les coses són sempre així, no fos l'arrel del feixisme). Però per sort la veritat literària és més complexa, més completa i molt, molt més extraordinària.
 
Parteix del fet que el món és, en realitat, un lloc incomprensible. I que els éssers humans, vistos de molt molt molt a prop, també. Fins i tot nosaltres mateixos. I que aquesta unicitat no té per què ser comprensible ni transferible. Però aconseguir que el lector s'identifiqui amb el fet que la unicitat de l'altre és un fet és dir-li la veritat. Perquè ell, el nostre lector, és també un ésser únic. I per això, i perquè com diria Cortázar: el lector sempre és intel·ligent, pot reconèixer-se en allò extraordinari que tenim tots i cadascun dels éssers humans, totes i cadascuna de les situacions, els llocs, els temps, els processos i les idees.
 
"La veritat té estructura de ficció", deia Jacques Lacan. Que és un resum perfecte per desmentir la suposada veritat social que compartim, i que té a veure amb èpoques, classes socials, gèneres, tendències i un llarg etcètera; i enaltir l'estructura de la ficció com a única eina capaç de construir alguna cosa que sigui, en efecte i per sempre, veritable.
 
En els meus seminaris acostumo a preguntar als meus alumnes com saben que estan dient la veritat, quan sospiten que l'estan construint. I he escoltat moltíssimes respostes diferents a aquesta pregunta: que el que li passa a algú és sempre veritat (com si fóssim capaços d'entendre-ho i transmetre-ho), que la vida sempre és veritat (com si fóssim capaços d'abastar-la), que l'avanç del temps és veritat (com si sabéssim aprehendre'l) o que la veritat literària és allò que es correspon amb la intenció de l'escriptor.
 
Per què?, els pregunto als meus alumnes.
 
És que potser la intenció de l'escriptor és conscient?
 
I diguin el que diguin, debatem el que debatem, sempre acabem arribant a la mateixa conclusió: òbviament, no. La intenció de l'escriptor no és conscient. I la veritat no es pot dir (perquè pròpiament parlant no existeix fora de les nostres creences, la nostra experiència i les nostres convencions), però sí que es pot construir.
 
I aquesta, en última instància, és la funció d'una novel·la: construir un món comprensible. Que perquè és comprensible, és veritat.
 
Veritat és el que som capaços de comprendre profundament i ens agermana.
 
Veritat és el que som capaços de deduir en els altres perquè ens hi identifiquem.
 
No perquè la nostra història hagi ocorregut en la realitat (que mai, mai hem de confondre amb la veritat), ni perquè un escriptor tingui una intenció pura (perquè l'art és infinitament més complex), ni perquè els personatges siguin coherents (això és només lògica). Sinó perquè el lector és capaç de deduir un món que construeix una veritat. I això li permet, en última instància, interpretar-lo.
 
L'escriptor mexicà Emiliano Monge ho resumeix així: "El fet més increïble de la literatura és que aconsegueix fer alguna cosa millor que l'escriptor, més acabada que l'escriptor, més comprensible que l'escriptor i més pragmàtica que l'escriptor". És a dir, que l'escriptor aconsegueix treure o fer un món comprensible.
 
I això ens hauria de semblar gairebé miraculós.
 
Perquè en la realitat la veritat no existeix, és una cosa que només construeix la literatura (i molts discursos paral·lels que la fan servir com a eina principal per convertir la ficció en quelcom assimilable com a veritat. Per exemple, la filosofia). I fet i fet, nosaltres només podem creure allò que som capaços de construir o de deduir. És a dir, que podríem advertir abans de l'inici de totes les novel·les que són veritat perquè són mons que hem creat nosaltres (molts jo). I són així perquè els hem construït des d'aquesta subjectivitat única i extraordinària en què tu lector, sens dubte, ets capaç de reconèixer-t'hi.
 
Imaginem, per exemple, que volem escriure sobre la guerra de Síria i marxem un any a viure allà per tenir la sensació d'haver-la entès. El resultat: a menys que personalitzis la història d'algú que generi empatia, quan expliquem la guerra no en direm res de diferent al que ja diuen les notícies. I això passa perquè només podem construir subjectivament.
 
Per això el que cal fer per entendre-la és escriure-la.
 
Perquè és el que permet que aflori la veritat.
 
L'escriptura és el que ens permet dir la veritat. Agafar un tros de món i fer que li passi a una persona (que no és el mateix que personalitzar un succés en una persona, com solen fer, de manera cada vegada més abusiva, els grans mitjans de comunicació). I per això es torna comprensible, perquè l'únic que és veritat és allò que és subjectiu. No com a exemple, com a denominador comú múltiple, sinó com a certesa.
 
I si no la construïm així és perquè aquesta novel·la concreta en què estem treballant encara no l'hem aconseguit cordar, per utilitzar un terme de la psicoanàlisi, i ens l'hem de replantejar, un cop i un altre, fent-nos aquesta pregunta: on sóc, jo, aquí? 

COMENTARIS

Uau
Anònim, 29/02/2016 a les 15:29
+1
-0
Un article genial

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secret que va creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions