El personatge quota

Arrenquem tabús de l'hort, però encara falten discapacitats que siguin males herbes

| 28/02/2016 a les 08:34h
Especial: El pirata coix
Arxivat a: Cambres pròpies

Vicky Peña interpreta el personatge de Mercè Pàmies a «Nit i dia». Foto: CCMA

 

Quin alleujament, això d'asseure't al sofà i que la pantalla et confirmi que al món sempre hi ha algú més desgraciat que tu. Que, a més, la tele t'ho expliqui protegida pel sedàs de la ficció és doblement satisfactori, perquè t'eximeix de la culpa de sentir-te afortunat contemplant les hectombes d'altri. Un gran negoci, vaja. A banda d'airejar el nostre historial clínic de traumes infantils i de fer-nos sentir feliçment alienats, això que no falti, les sèries de ficció tenen un component d'integració social sacsejaconsciències meritori. Només es tracta d'inserir personatges que no encaixen en el motllo de la norma perquè ens plantegin dilemes amb els quals, d'entrada, no comptàvem. I si conec un noi marroquí i me n'enamoro? I si un dia m'adono que bec més del compte? I si unes anàlisis rutinàries em diuen que tinc la sida? I si em quedo embarassada amb 16 anys? I si demà em diagnostiquen un càncer? I si la meva filla apareix amb un noi en cadira de rodes a casa i em diu que hi vol compartir la vida?

Si fem un repàs ràpid a les sèries de producció pròpia de la televisió pública catalana, veurem que l'aparició de personatges amb l'objectiu de representar minories socials és bastant freqüent. En podríem dir personatges quota. També veurem que, quan els guionistes estan ben documentats i no cauen en el tòpic, els resultats poden ser força fructífers. Evidentment, el gremi dels pirates coixos, i qui diu coix diu cec, sord o encadirat, és un dels àmbits en què els creadors de personatges quota posen l'accent. En 22 anys de recorregut, el tractament de la discapacitat ha fet un tomb espectacular. Anem arrencant els tabús de l'hort, però encara ens falta una sèrie on els discapacitats siguin les males herbes.
 

Mar Ulldemolins era la Mònica de «Ventdelplà». Foto: CCMA


Si fem treballar la nostra memòria televisiva, potser el primer cas que ens ve el cap és el d'en Ferran de Poblenou, un pirata coix temporal. El personatge que interpretava Joel Joan va anar una temporada en cadira de rodes per culpa d'un accident, però la cosa es va acabar aviat. Es va recuperar de seguida i la salut coronària dels telespectadors catalans no va patir cap més trasbals. Hauria estat interessant veure com un noi jove i atractiu s'espavilava sobre dues rodes. Llàstima, tot va bé si acaba bé, encara érem a les beceroles i ens faltava valentia.

Un any més tard, a Secrets de família, els pirates van fer acte de presència per partida doble. Primer amb l'Eva, una dona que havia sobreviscut a un accident familiar i anava en cadira de rodes. Després amb en Pau, un jove amb síndrome de Down. El paper de l'Eva, interpretat per Carme Abril, ja tenia alguns elements significatius de personatge quota: treballava com a secretària, estava perfectament integrada a la feina, era anímicament forta i fins i tot tenia un parell de nits boges amb el protagonista, en Narcís, interpretat per Sergi Mateu. Pel que fa a en Pau, la sèrie ens presentava un pare que s'avergonyia de tenir un fill discapacitat. Segurament, aquesta trama avui en dia se'ns faria estranya. No pas tant fa 21 anys. Punt a favor? Veure l'actor Nacho Cisa, que té síndrome de Down, treballant regularment a la televisió.

Poca cosa podem dir de Nissaga de poder i Laberint d'ombres. A la primera, Montserrat Capdevila, mafiosa i calculadora per excel·lència, cau per les escales i té una lesió medul·lar greu que la converteix en dependent tota la vida. És a dir, la discapacitat és el càstig que rep la dolenta de la pel·lícula per haver maltractat el personal. Per pensar-hi. A la segona, l'assassí en sèrie Salvador Borés es fa passar per paraplègic per anar matant a tort i a dret quan li convingui. Interessant. El personatge no ens parla del dia a dia d'una persona amb discapacitat, però sí que tracta la qüestió del prejudici positiu i de l'aura naïf que envolta el gremi dels pirates. O sigui, la discapacitat engoleix qualsevol altra característica de la teva personalitat i fa pressuposar als altres que no pots matar, pegar, robar, ser infidel o traficar amb droga. No ens ve de nou, ja ho va plantejar la pel·lícula Sospitosos habituals, tot això. Però fixeu-vos en les frases fetes. Què vol dir s'atrapa abans un mentider que un coix? Estem posant al mateix nivell ser coix que ser mentider? Curiós. La fraseologia exclou la possibilitat que existeixin coixos que diuen mentides i reserva als pirates un lloc privilegiat al temple de la innocència.
 

Laura Guiteras interpretava la K a «El cor de la ciutat». Foto: CCMA


El cor de la ciutat, en canvi, va suposar un gran salt en el tractament de les discapacitats. Qui no recorda en Narcís, un jove amb una discapacitat intel·lectual que sovint es preguntava: per què sóc així? El personatge que va interpretar Ferran Carvajal es va convertir en un autèntic fenomen, fins al punt que la gent dubtava si l'actor tenia una discapacitat a la vida real o no. En Narcís va ser el primer personatge valent de la tele pública, amb matisos i contradiccions, i ens va endinsar en el tabú sense cap mena de pudor. Com hem d'encarar la vida sexual d'una persona amb discapacitat intel·lectual? És ètica la prostitució en aquests casos? Com hem d'afrontar les burles i l'aïllament? Quines solucions hi ha per trobar una feina adequada? Tots aquests interrogants, llavors una autèntica bomba de rellotgeria, els disparava cada tarda en Narcís, que va acabar la sèrie casat i somrient. A la vida real, ja ho sabem, les coses no són tan fàcils, però cada cop ens semblen menys estranyes.

També a El Cor, Laura Guiteras va donar vida a la K, una noia que caminava seguint uns patrons no estàndard per culpa d'una meningitis. La K superava la por als escenaris, cantava en públic i s'aparellava alegrement diverses vegades. Una mica d'alegria i naturalitat enmig de tanta conscienciació omplequotes també va bé. No ho sembla, però de vegades els pirates coixos també s'obliden que ho són. Qui ho diria. I l'última quota de l'hora del te. El darrer a arribar a les sèries de sobretaula ha estat en Dimas de La Riera, que interpreta l'actor Bruno Bergonzini. En Dimas ens va bé per dues coses. Primera, pel sentit de l'humor, sempre escàs en l'àmbit de les malalties i els trastorns. "Sense humor això seria insuportable", diu sovint a la pantalla. Quina gran veritat. Segona, per veure com Bruno Bergonzini, que ja ha explicat que té esclerosi múltiple, s'adapta a la seva nova vida sense deixar de fer la seva feina, que és ser actor. Sí, ja sabem que els actors treballen amb el cos i amb la veu i que l'esclerosi els transforma. I què? Ensenyem-ho sense pors.

El repàs al catàleg de personatges del club del pirata coix també ens duu a la programació del vespre. Ens duu, per força, a Ventdelplà. Amb molta diferència, la Mònica Monràs és, juntament amb en Narcís, un dels personatges més valents que ha parit la televisió catalana. Segur que la recordeu. La Mònica, una jove estudiant de Filologia Catalana que té un accident i ha d'aprendre a viure en una cadira de rodes. La sèrie ens va narrar la recuperació de la Mònica a l'Institut Guttman, les baralles amb el fisio quan els ànims fluixejaven i la ruptura amb la parella a causa dels daltabaixos emocionals. El personatge de la Mònica defugia el guió idíl·lic del tot va bé si acaba bé i ens encarava amb les realitats més crues d'una lesió medul·lar completa. La Mònica no va tornar a caminar. I quan va refer la seva vida amb una altra parella va tenir problemes per entendre-s'hi al llit. Sens dubte, si comparem les converses de la Mònica amb el seu company sobre plaer i sensibilitat i els petons tímids de l'Eva i en Narcís a Secrets de família ens vindrà un cobriment de cor. Hem avançat, hem après a dir les coses sense pèls a la llengua, i, encara que la Mònica acabés la sèrie amb parella i com a escriptora d'èxit, va quedar clar que no tot són flors i violes. Hi vam saber posar els matisos adequats. Tot va bé si acaba bé, unque ens pot costar Déu i ajuda.

Uf, quants personatges, quina gran troballa, quanta sensibilitat. Perfecte. Fi del sermó. Tot això de la presa de consciència i el personatge quota està molt bé, sí. Però no trobeu a faltar res? D'entrada, trobo a faltar més personatges cecs i sords, hem d'analitzar aquesta tendència a parlar només de discapacitats intel·lectuals i de lesions medul·lars. I em falten, sobretot, males herbes. Hem d'aprendre a fer trames on els esguerradets de torn siguin pirates, hem de crear situacions en què el pobre desgraciat de la cadira la faci ballar magra als companys de feina i als veïns del costat. Ja hem fet prou teràpia de quota. Toca treure'ns l'aura de la innocència i combinar-la amb l'apassionant món de la maldat —més enllà de les trapelleries d'hospital de Polseres vermelles—. Necessitem sords lladres, cecs infidels i coixos mentiders. Esguerradets dolentíssims que siguin subjecte actiu creant desgràcies a l'hora del te. La gran esperança? Potser la Mercè Pàmies de Nit i dia, que ara ens pinten com una banyuda malhumorada. Sembla que la Mercè, des del cos de l'actriu Vicky Peña, encara té moltes coses a dir al seu marit, l'il·lustríssim senyor jutge. Hi posem el focus. Endavant, Mercè, t'estem esperant. El gremi dels pirates et necessita.
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
L'exposició del CaixaForum Barcelona explora la relació entre l'entorn urbà i la fotografia
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions
Imatge il·lustrativa
Un anunci viatja al món de Dickens per recordar-nos quin és l'esperit de Nadal