Fins a la lluna i tornar

Lax'n'Busto canta a l'amor entre roses vermelles i mirades còmplices

| 26/04/2016 a les 03:16h
Especial: Crònica
Arxivat a: El piano, Àntiga Fàbrica Estrella Damm, Lax'n'busto

Foto: Andreu Robusté


Sona una gralla al passeig de Gràcia. Una nena escala el cel i alça el braç. És la Colla Castellera Jove de Barcelona. Els aplaudim mentre la pluja cada vegada és més evident. Em distrec mirant les portades del Barrufet que un llibreter cobreix perquè no es facin malbé. També em quedaria encantada davant una dona que fa roses amb llaços i espigues i una artesania que delata la paciència dels clients. Però el concert comença d’aquí a mitja hora.

La línia blava va tan plena que sembla impossible que encara pugui entrar i cabre més gent a Sagrada Família. Al meu costat, una noia de jaqueta lila i ronyonera amb una amiga, en un moment d’una conversa, diuen Lax’n’Busto. Anem al mateix lloc. No saben on és l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm. Ens guiem per la fletxeta blava del Google Maps que em vaig descarregar abans-d’ahir al mòbil i, de pas, tinc el refugi del seu paraigua.  

"Què collons Miami ni què Florida Beach"

Potser és un dels grups que he vist més en directe, però avui és diferent. Perquè és Sant Jordi. I les mans no només passegen cerveses, sinó roses vermelles i rams que fan goig de veure. 

"En Roc tot just ha arribat a la vida, no s’imagina quina una ha organitzat"

Recordo el meu cosí, que du aquest nom. Mentre Lax’n’Busto la tocava la nit que celebrava els 25 anys a Vilafranca, ell naixia en un hospital. Li envio un àudio a la meva tieta. Perquè des d’aquella nit ho faig sempre i també és una forma de dir-li que tingui una bona diada.

"Fes que voli el temps que tinc el món sencer, vull oblidar-me ja d’imaginar somnis que sé que no arribaran"

M’aturo davant de quatre noies d'uns setze anys. Que quan arriba el “perquè sol no vull trobar-me ni demà ni més enllà”, en comptes d’aixecar el dit, alcen la rosa. A tres pams d’elles hi ha un noi, amb el cabell tenyit de ros i amb una torre de gots de plàstic buits a les mans. L’eufòria seva està més que justificada. Una de les noies el mira. I ell la mira a ella. Sembla que no ho puguin evitar: a la mínima que giren una mica el cap es tornen a creuar la mirada.  

"Fins a la lluna i tornar t’estimo jo"

Una mare té tres nens arraulits al seu voltant. Ella estira el braç fins que a la selfie s’hi emmarquen quatre somriures gegants. Prem el botó unes quantes vegades, i s’ho miren junts i sembla que diuen que sí, en l'última hem quedat tots bé.

Quantes formes hi ha d’estimar? Les primeres mirades, que encara no gosen. Les de complicitat de les quatre amigues que es miren als ulls quan canten una cançó que saben. Les que gairebé no caben dins d’una foto. S’acaba el concert. Torno cap al metro sense paraigua. Amb l’aixopluc intermitent d’algun balcó generós. Escolto l’àudio: qui sap si d’aquí a uns anys podré cantar aquesta cançó al costat del meu cosí.
 

Foto: Andreu Robusté

COMENTARIS

La tieta
Anònim, 29/04/2016 a les 14:28
+0
-0
És l'àudio que sempre escoltem amb un somriure... T'estimem Gemmeta!!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència
Imatge il·lustrativa
Un vídeo sobre una història d'amor viscuda entre pensaments
Imatge il·lustrativa
El cicle gratuït «Gandules» permet viatjar a diferents dimensions, èpoques i identitats