Crònica il·lustrada

Anem a voltar per la rambla

I juguem amb ell al mai, mai, sabent que al final ens congelarem i ella beurà

Seguirem somiant

Especial: Crònica il·lustrada
Arxivat a: El piano, crònica il·lustrada

Il·lustració: Marta Bellvehí


La rambla és un lloc de pas, però també de trobada. És una mica de tots: tothom hi té el seu lloc. Entre balconeres, arbres que fan una mica de sostre i la mica d’estiu que ens queda, he arribat a Figueres amb la il·lustradora Marta Bellvehí. Aquesta nit anirem de passeig de bracet amb l’Acústica i tenint a les mans un ram de cançons.
 
El festival celebra els quinze anys i, com que les espelmes són unes quantes, per apagar-les necessita la bufera dels músics que l’han vist créixer. Ens obrim pas entre el públic, des de l’altra punta, mentre Dolo Beltran entona no me llames Dolores llámame Lola. I Sanjosex ens avisa: el ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts. Sembla que per un moment tothom li doni la raó.
 
Els Catarres canten a plens pulmons l’Alegria d’Antònia Font: hi ha grups que no hi són, però d’alguna manera sí. Tot plegat sembla una ràdio que et va regalant cançons d’ahir, d’abans-d’ahir i fins i tot aquelles que, com si fossin vells amics, a la primera nota els dius: ostres, quant de temps. Que bé, tornar-te a veure. Avancem. Hi ha la filera per als tiquets i la barra per a la cervesa. Agafem el cotxe amb l’Albert Pla per fer la Juerga catalana. De poble en poble ens aturem per dir: bona nit, molt bona nit, me'n vaig al llit, estic borratxo, sóc feliç.
 
Amb el got a la mà, ens apropem una mica més a l’escenari. Al costat tenim una nena enfilada als braços del seu pare. Ballem i ens mira, com qui no vol la cosa. I ella somriu i ballem una mica més. Al davant nostre tres àvies canten sense saber què canten, mouen els llavis i s’inventen la lletra. I es miren als ulls i tot d'una riuen. La música també deu servir per això.
 
Obro la porta a la Judit, avui véns sola, m’encanta el teu vestit. Joan Dausà ens ho demana fluix: no parleu tan fort que la nena dorm. Juguem amb ell al mai, mai, sabent que al final ens congelarem i ella beurà. Girem pàgina: somriu i diu que no té pressa, ningú m’espera allà dalt. Aquí baix, a nosaltres, tampoc. I allargaríem les cançons tres o quatre dits més, despertaríem el Siset, si és que dorm, i li diríem vine i canta i aixeca els braços que la tornada està a punt d’arribar. Que abans d’anar a l’infern nosaltres també ens quedaríem aquí, a l’Empordà, entre ampolles i anys.
 
Gairebé som a tocar de l’escenari quan tots ells i Quimi Portet, Lluís Gavaldà, Ernest Crusats, Mishima, Elefantes i Mazoni pugen a cantar: anem a voltar per la rambla beurem xaropets de colors. Amb el got fem un glop i dos i tres. Brindem que tant de bo que els quinze anys, una nit, potser també entre arbres i balcons, en siguin trenta. Que mentrestant, les àvies que canten com volen, la nena que ens mira de reüll, tu, jo, ella, anem voltant per la vida. Que mai ens falti una vorera, un carrer i una rambla per sortir a passejar amb aquest ram. I amb totes les flors que vindran.


Text: Gemma Ventura Farré


FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El festival d'estiu porta els millors muntatges teatrals, musicals i de dansa a Barcelona
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural proposa una jornada sobre astronomia i contaminació lumínica
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura dues mostres fetes per alumnes i professors
Imatge il·lustrativa
Els Juliols de la UB dediquen un curs a la crisi migratòria
Imatge il·lustrativa
La ciutat francesa acull un dels festivals més importants del món
Imatge il·lustrativa
Una animació representa amb traços senzills la cançó de Queen
Imatge il·lustrativa
La nova campanya d'Estrella Damm ens alerta de la contaminació que pateix el mar
Imatge il·lustrativa
Així serà l'any 2026 el temple monumental d'Antoni Gaudí