Tast editorial

El Sagarra de Josep Maria Espinàs

Vaig pensar que es podia ser un poeta català i, a la vegada, propietari d’un gran casal

Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Josep Maria Espinàs, Josep Maria de Sagarra, tast editorial
Josep Maria de Sagarra va néixer el 5 de març del 1894 a Barcelona i va morir el 27 de setembre del 1961 al mateix lloc. Recordem l'escriptor, periodista i traductor llegint a Relacions particulars (Edicions La Campana) el vincle que l'unia a Josep Maria Espinàs. I viatjant a l'Ateneu Barcelonès del 1926 per veure'l de prop i ben acompanyat.
 

Foto: jose luis rodriguez

 


No puc recordar quina va ser la primera vegada que vaig tenir a prop Josep Maria de Sagarra. Tinc molt clara, en canvi, la seva imatge dalt d’un escenari, el del Romea. Jo formava part del públic que aplaudia i l’autor havia sortit a saludar. Encara el veig avançant a poc a poc, vestit correctíssimament de fosc, com una aparició incongruent i màgica enmig dels actors i les actrius que duien disfresses de colors llampants: pagesos del Priorat, mariners de la costa... Entre tanta ficció pintoresca, la figura de Sagarra semblava també inventada, com si hagués ressuscitat davant de nosaltres un solemne autor francès del segle passat.

Potser la primera vegada que vaig estar al seu costat va ser a la redacció de Destino, durant la temporada que ell hi va col·laborar. En aquells anys cinquanta i seixanta la gent educada només es tractava de tu si eren realment amics. Jo era un jove que havia publicat un parell de novel·les i Sagarra ja era una gran figura literària que, a més, era un senyor i em portava trenta-tres anys. Sempre em va tractar de vostè. Com en Pla, com l’Espriu, com en Foix. Cela em tractava de tu, potser per madrilenyisme o perquè es tutejava amb el meu cunyat Nèstor. Amb Delibes, també de tu. Per l’habitual familiaritat periodística? Potser hi tenia alguna cosa a veure, amb el tracte pla, l’antiga simplicitat castellana, que Delibes ha encarnat sempre.

En aquest llibre –el lector ja ho ha comprovat– no faig la biografia dels seus protagonistes. Hi ha estudis molt sòlids sobre les seves vides i la seva obra. No els he consultat per redactar aquestes notes d’aproximació personal. Però sí que m’he rellegit –no ho havia fet mai, encara– la «biografia popular» de Sagarra que l’editorial Alcides, ja desapareguda, m’havia demanat. Amb la paraula popular quedava clar que aquella col·lecció de petits llibres no eren assajos profunds. Si em van demanar setanta pàgines va ser perquè jo havia publicat tres reportatges periodístics sobre Sagarra, dels quals ja parlaré.

El fet és que rellegint el llibret se m’ha confirmat que el poeta Sagarra se sentia hereu, per la branca paterna, d’una família rica de propietaris rurals, que quan va decaure es va traslladar a Barcelona i aquí van aparèixer uns quants Sagarra il·lustres en el camp de la cultura. Amb una raresa: don Ramon de Sagarra –sempre el «don», que a Madrid no van deixar mai de donar al Sagarra que jo he conegut. Aquell don Ramon, que es va arruïnar, jugava al tresillo amb unes fitxes japoneses de nacre i mentrestant cantava una ària de Donizetti. Penso que això lliga amb el «luxe» de viure, que els seus col·legues d’ofici tant van criticar a Josep Maria de Sagarra. «Fins i tot agafa taxis!», li retreien. Molts poetes de la postguerra estaven habitats –no dic pas que sense motius– per l’amargor, mentre que Sagarra estava dedicat, fins on fos possible, al gust de viure bé.
 
¿I algun altre poeta català s’encarregava els vestits a mida o demanava que li enllustressin les sabates mentre feia l’aperitiu, amb aquell punt elegant d’abandonament a la cadira?

Les poques vegades –llàstima– que vaig estar a la casa d’en Sagarra, al passeig de Sant Gervasi, ja vaig pensar que es podia ser un poeta català i, a la vegada, propietari d’un gran casal, a muntanya, que s’havia vist obligat a deixar-lo per viure a la ciutat entre la vulgar ciutadania. El mobiliari era excel·lent, a les parets penjaven quadres excel·lents, la gran biblioteca era excel·lent. Tanta excel·lència em va fer comprendre, en part, l’actitud envers Sagarra –que també freqüentava restaurants excel·lents i bevia alcohols excel·lents– dels qui pensaven que ni com a poeta ni com a dramaturg era excel·lent.

Aquest menyspreu –sí, diguem la paraula– va passar de la generació de Sagarra a la meva. Jo no he portat mai cap diari, i la memòria em podria trair, i més a la meva edat. Però veig l’escena com si fos ara. Uns joves intel·lectuals em van telefonar per dir-me que em volien veure i demanar-me una cosa. Jo no hi tenia cap relació, ni d’amistat ni pràcticament de tracte. Ens vam reunir a casa del meu pare, on hi havia un despatx-biblioteca on jo, poc després de casar-me, hi anava per rebre algun possible client com a advocat.

Aquells companys de generació –algun dels quals ha acabat fent un paper distingit en el món de la cultura– em volien fer una petició, però no sabien com fer-me-la. Ínsula, una revista literària de Madrid, de prestigi, volia dedicar un número a la literatura catalana. A ells els havien encarregat de fer la selecció d’autors i buscar els articulistes. Ja ho tenien tot enllestit, i quan van enviar el material a Madrid els van trucar, sorpresos. En aquell número dedicat a la literatura catalana no hi figurava en Sagarra. Com era possible? Els joves intel·lectuals barcelonins es van quedar desconcertats. Sagarra? Ni els havia passat pel cap tenir-lo en compte. I si m’havien vingut a veure era per si jo podia arreglar-ho.

¿Qui millor que un jove escriptor, que no els interessava, per escriure sobre un escriptor famós que tampoc els interessava?

Em van dir, d’entrada, que els sabia greu «carregar-me amb aquest mort», però què hi podien fer si els de Madrid insistien. Que necessitaven un text sobre Sagarra de seguida, i que s’excusaven per demanar-me aquell favor. Que ja sabien que jo no...

Ni sabien res, ni podien entendre que eren ells els qui em feien el favor. Quan els vaig dir que sí, que ja podien comptar amb el meu article sobre Sagarra, aquelles cares compungides es van il·luminar, i va faltar poc perquè s’aixequessin de les cadires per venir-me a abraçar. Jo era la providència. A Madrid tindrien el «seu» Sagarra sense que cap d’ells hagués de desprestigiar-se.
 
 

L'article que em va publicar Ínsula l’any 1953 era llarg, i coincidia amb el fet que Sagarra començava a escriure les seves Memòries. Jo hi deia –tradueixo– que per escriure unes bones memòries i, si ampliem el camp, per influir realment en la vida d’un país a través d’una obra literària, «és una condició gairebé obligatòria conèixer petits detalls com la graduació dels vins i la flor del pèsol; haver tractat els exemplars més contradictoris de l’espècie humana, saber improvisar un brindis, llegir els diaris, ser un conversador feliç, tenir un físic propici a la caricatura, estimar l’oci. Això suposa un determinat coeficient d’humanitat i Sagarra el té molt alt».

Potser ara no ho escriuria així, però la idea de fons la mantinc. I deia, també, que «els moments baixos de Sagarra –propis de qualsevol producció generosa i a raig– són els que han motivat, en un cert tipus d’intel·lectual, la mirada per damunt de l’espatlla. Bé, tothom té raó. Aquesta mena d’intel·lectual és admirable i tan important per a Catalunya com Sagarra. No tenim tants autors com per creure que els uns poden fer ombra als altres –excepte que les lletres catalanes siguin semblants a un escalafó i hagin de ser encapçalades per una mena de cap administratiu. Jo també vaig ser, de molt jove, injust amb Sagarra. Després vaig aprendre que hi ha dues classes d’aire perfectament mortals: el pur i el viciat. Entre aquests dos extrems hi ha un prodigiós aire imperfecte en el qual, no sé gràcies a què, la vida es reprodueix. Amb aquest aire infla les seves obres Josep Maria de Sagarra».

Tot això no devia agradar gaire als qui s’havien vist obligats a fer-me l’encàrrec. Què hi farem, a Madrid els va semblar molt bé. José Luis Cano, director de la revista, em va escriure: «Puedo asegurarle que su artículo ha sido uno de los que más han gustado aquí, y supongo que allí...» No n’estic tan segur.
 


Tan diferents com eren, i Sagarra tenia coses en comú amb Josep Pla. Eren dos grans professionals de l’escriptura. No aspiraven al reconeixement per part de cap elit. Escrivien sense parar, i a l’autor d’un sol llibre li és molt fàcil criticar els moments febles de qui ha escrit milers de pàgines o milers de versos. Pla duia una boina i Sagarra duia una calba. La duia des de jove, era una calba imperial, de tribú romà. Les poques vegades que jo l’havia acompanyat pel carrer –normalment a la recerca d’un taxi– tenia la impressió que em parlaria en un llatí impecable.

El Sagarra ja gran que jo vaig tenir l’ocasió de tractar era un home generós amb els amics. La revista Destino va organitzar alguns sopars a les Set Portes, per reunir els col·laboradors. El pretext era homenatjar-ne un. Recordo els sopars dedicats a Valentí Castanys, a Fontanals, a Joan Cortès... Sagarra hi assistia, amb uns versos a la butxaca. En aquells sopars li he sentit recitar, a l’hora de les postres, allò de
 
                      ... el jovent que avui priva
                      en erudició viu tan escàs
                      que es pensa que el senyor Prat de la Riba
                      –o que el senyor Duran i Bas–
                      eren uns que robaven pollastres
                      amb els almogàvers, i els sapastres
                      dels temps dels Esaús i dels Moisès,
                      o dels Aníbals o dels Carlemanys,
                      i què hi farem, oh Valentí Castanys,
                      què hi farem, Joan Cortès...

Jo guardo l’original manuscrit d’un d’aquests versos satiricocommemoratius –i molt sarcàstics amb el franquisme, per cert, perquè Sagarra aprofitava l’ocasió per fer una directíssima «poesia social»– i costa molt trobar-hi una correcció. Són escrits amb aquella sorprenent continuïtat que dóna l’ofici mentre el cervell treballa.
 
                      ... davant la Catalunya traduïda
                      a l’idioma de la castració
                      i el contuberni del porró
                      amb el cartell de la Corrida
                      que ofereix l’insolent proxenetisme
                      en els vetes-i-fils de la costa,
                      com única resposta
                      a l’afluència del turisme...

En aquests sopars, veure Sagarra en acció versificadora sé que és un privilegi. Un dia ja hi érem tots, al menjador, i Sagarra, assegut a la seva cadira, escrivia un vers darrere l’altre en un foli damunt les tovalles, improvisant el que no havia tingut temps d’acabar a casa.
Mentre els altres parlaven, desinhibits, en veu alta i amb alguna rialla, en Sagarra anava fent, vers rere vers, amb ritme segur i la ràpida troballa de la rima.


 
És clar que m’hauria agradat parlar més extensament amb Josep Pla, per la seva cultura, per la seva extraordinària amenitat expressiva, però si ara em donessin un suplement de temps per poder parlar amb aquests dos excepcionals difunts, Sagarra i Pla, en aquest moment de la meva vida jo triaria Sagarra. Sagarra em podria parlar dels grans personatges europeus que havia conegut i ho faria amb la mateixa suggestió verbal que Pla però, n’estic gairebé segur, amb més tranquil·la precisió, amb més matisada objectivitat. I sobretot, sense exageracions abruptes i sense l’angoixa de fons que destorbava Pla. Amb Sagarra, penso, hi hauria pogut parlar, i sobretot escoltar-lo, d’una manera més relaxada. Em sembla que Sagarra entenia millor els joves, o almenys els respectava amb tots els seus defectes. Potser seria massa atrevit dir que la diferència amb Pla podria explicar-se perquè Sagarra tenia la capacitat de diàleg dels qui han menjat refinadament i han begut líquids de qualitat.
 


Un dia em vaig decidir a telefonar en Sagarra, quan ell era conseller de la Sociedad de Autores de España. Jo havia escrit una obra de teatre, És perillós fer-se esperar, i l’havien d’estrenar al Romea. Per poder cobrar els drets d’autor, havia de ser membre de la societat. Per ser-hi admès, havia de superar un examen.

La prova es feia en uns baixos-soterrani de la Gran Via, un espai francament fúnebre. Hi havia un home ensopit, potser per la foscor ambiental o perquè no hi compareixia mai ningú.

Li vaig exposar la meva intenció i em va donar un foli. «Escriba aquí», i em va assenyalar una taula. No va dir res més, jo vaig agafar el paper i vaig anar a seure on m’havia dit.

El foli estava encapçalat per un títol imprès: «Toñico se mete a ladrón.»

Em vaig quedar paralitzat. Sota el títol hi figuraven unes instruccions, que no puc reproduir literalment perquè, un cop acabat l’exercici, vaig haver de donar el paper al funcionari. Però el text era tan xocant que bàsicament l’he recordat fins avui. Deia això: «Escenifique y dialogue la siguiente escena. Toñico es un mozuelo que necesita dinero y decide entrar en una casa para robar. Allí se encuentra una viejecita, que pide por favor a Toñico que no le quite sus miserables ahorros. Ante el llanto de la abuela, Toñico se enternece, y en vez de apoderarse del dinero de la anciana coge una moneda que llevaba en el bolsillo y se la entrega.»

Jo volia ingressar a la Societat d’Autors amb una comèdia d’època actual, amb la reunió d’uns atracadors, i em trobava que per justificar que jo era l’autor d’aquesta obra havia de saber escriure una escena de teatre aragonès. L’absurd era tan gran com les ganes de passar el tràmit. De manera que em vaig dedicar a la feina amb un gran entusiasme. Les frases tòpiques les escrivia l’una darrere l’altra. Hi posava les interjeccions que esperava que fessin efecte al desconegut examinador –uns «¡Hijo mío!», «¡Piedad!», «¡Perdón!» que estaven destinats a demostrar la meva eficàcia dramàtica i havien d’emocionar el lector-jutge.

Quan vaig acabar de redactar l’escena em vaig aixecar i vaig portar a l’home avorrit la meva versió de «Toñico se mete a ladrón».

Em sembla que l’home em va contestar: «Ya le dirán algo» quan em va agafar el paper.

Però passaven els dies i no em deien res, i s’acostava la data de la representació de la meva comèdia. Finalment vaig rebre una carta de la Societat d’Autors que m’acceptava com a «adherido». No sé per què vaig sospitar que en aquella comunicació hi havia alguna cosa estranya. M’acceptaven «como adherido»? I el descompte que em farien sobre els drets d’autor em semblava exagerat.

Em vaig decidir a telefonar a en Sagarra, que he dit que era conseller de la Sociedad de Autores de España. Li vaig llegir la carta en la qual em consideraven «adherido», i em sembla que no em va deixar acabar la lectura. «Colla de ximples!», va dir, o una cosa semblant. «No tenen idea de res, aquesta gent. No es preocupi, Espinàs. Estigui tranquil, que ja me n’ocuparé jo.»

Al cap d’uns quants dies vaig rebre una segona carta de la societat, en la qual em manifestaven la seva satisfacció perquè jo m’hi incorporés com a «soci de ple dret».

Vaig agrair a Sagarra la gestió, però no hi va donar cap importància. Tinc la impressió que Sagarra era una persona a qui no li costava fer favors, i va fer-ne de molt més importants que la gestió que va fer per mi, favors que comportaven algun risc durant la guerra mundial, però en aquesta matèria va ser molt discret. I no va entrar mai en les guerretes literàries. Li interessava la vida i escriure. I els seus detractors van haver de dissimular quan va publicar el seu esplèndid volum de Memòries.
 
I això es relliga amb les converses que vam tenir a casa seva perquè jo preparés els tres reportatges periodístics sobre Sagarra. Quan ja havíem acabat la feina, vaig fer-li l’elogi d’aquell volum i li vaig demanar, com tants lectors, que continués les Memòries. S’acabaven el 1918 i li quedaven moltes coses per explicar. Quan va publicar aquell llibre extraordinari, Sagarra només tenia seixanta anys i es trobava en plena maduresa humana i literària. M’hauria anat molt bé, li vaig dir, tenir la continuació per fer els reportatges i no cometre errors.

I al cap de pocs dies, la sorpresa increïble. Sagarra em va donar un plec de papers, escrits a mà, amb tinta blava d’estilogràfica, on m’havia concretat i resumit tot el seu currículum posterior a les Memòries –els fets personals, l’aparició de llibres– perquè jo en disposés. Havia fet un esforç notable, generós, per solidaritat amb un jove escriptor com jo. Encara avui em costa creure-m’ho, quan tinc a les mans aquells fulls manuscrits que acaben, amb una confiança que va quedar truncada, així: «Ara compliré 67 anys, i vaig seguint treballant, projectant i esperant.»



D’altra banda, va ser un regal que va resultar inesperadament trist. Jo ja havia lliurat al diari els tres reportatges, i aleshores Josep Maria de Sagarra va caure greument malalt. Se li va descobrir un càncer bronquial molt avançat.

I l’agonia es va allargar durant tot l’estiu. Vam creure que els reportatges no s’havien de publicar en aquella situació de Sagarra, que ja era coneguda de molta gent. Després de sis mesos en estat de coma, va morir el 27 de setembre de 1961.

A l’enterrament hi vam anar centenars de persones. Com que la casa de Sagarra era a quatre passes de l’església de la Bonanova, no hi havia pràcticament espai per organitzar un seguici amb tanta gent. Aleshores es va decidir que el cotxe funerari fes una volta a tota la plaça. Al darrere hi anava la Guàrdia Municipal de gala i a continuació la ciutadania que volia acompanyar-lo.

Feia pensar en aquells atletes que, després d’arribar guanyadors a la meta, fan una volta més a l’estadi perquè tothom pugui homenatjar-los.

La gent convertí la plaça en l’últim escenari que Sagarra podia presidir. Des del seu silenci. Però jo hi sento encara les veus de Luard el Mariner, del comte Arnau, de Shakespeare i del Dante.

Per a mi, el teló no ha baixat mai.


 





Relacions particulars


© Josep Maria Espinàs
© d'aquesta edició: Edicions La Campana, 2007

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat