Foto: Universal Pictures
M’assabento pel diari que un periòdic europeu ha demanat l’opinió de la gent entusiasta lectora per fer una mena d’elecció del millor llibre per damunt de tots els finalistes. Evidentment la final té un cantó bo i és que als lectors se’ls ofereix la possibilitat d’elegir entre els millors. Els millors són, per exemple, l’Anna Karenina de Tolstoi, Madame Bovary de Flaubert, El Quixot de Cervantes, els Evangelis –els autors dels quals podem posar en dubte–, etc. Tot cosa bona i tot cosa fina, tot difícil d’escatir com a millor, perquè ¿qui serà l’atrevit que es pronunciï a favor d’El Quixot en detriment dels Evangelis o a favor dels Evangelis en detriment d’Anna Karenina?, tot i que l’adulteri en un i altre text hi és exposat com a pecata minuta. Amb tot, no deixa de tenir el seu cantó negatiu i és que proposa a uns electors no preparats, ingenus, el fet d’erigir-se en magnífics i poderosos pares d’aquesta tria definitiva.
No és que jo cregui que la literatura s’escriu per a entesos i que la resta dels mortals han de callar com uns morts i acceptar a ulls clucs el beneplàcit del savis en qüestió. Crec, més aviat, que els autors han escrit els seus llibres per tal de ser llegits per la gent no culta, no específicament culta, i que és al seu judici que encomanen la seva obra. No és que aquesta ingenuïtat que reclama l’autor es produeixi, sinó que el lector ingenu, d’ingenu en té molt poc i més aviat extreu sense dubtar l’opinió dels entesos.
Vull dir que rarament un ingenu és realment un ingenu. L’ingenu sap perfectament qui és Stendhal i la mala fama que té gràcies als seus contemporanis, respecte al seu art d’escriure, mala fama gratuïta, perquè allò que pot fer sentir més orgullós a un novel·lista és l’haver creat uns personatges de ficció tan vius, tan reals com la vida mateixa, com diu el serial melodramàtic. És a dir, l’ingenu, en aquest cas els que han triat entre els Evangelis i Anna Karenina i s’han decantat per Anna Karenina, no el pots acusar de mal gust, només que el pots acusar precisament d’haver exercit el seu dret a la tria, car és impossible decidir què és més ben dit, què és més emocionant, si els Evangelis o Anna Karenina. Sens dubte movia als autors dels Evangelis i d’Anna Karenina exactament el mateix desig: donar un exemple de la vida d’una persona capaç de canviar tot un univers de valors.
No és que tingui aversió als electors. Trobo que és útil interessar la gent lectora possible per aquelles obres que prèviament ja s’han elegit com a exemple de la literatura mundial, del que els alemanys en diuen Weltliteratur, però sí que és dubtosa l’elecció que fa el fals ingenu d’aquestes lectures, sense altra finalitat que la d’elegir quina és la millor. Hauria de saber que els llibres han estat escrits per fer feliç el lector i que en la felicitat del lector troben el seu propi plaer. Llegir per tal de classificar, de votar, és una mala lectura. Els electors haurien de saber que no ens interessa la seva opinió particular, sinó la quantitat de felicitat que han trobat amb la lectura del llibre.
Trobo –en realitat també jo faig una elecció– que s’explica poc al lector possible que en el llibre hi trobarà uns nous camins, unes noves experiències, que no tindria sense la lectura i que llegir és un plaer en si mateix, encara que en el fons del fons no reflecteixi la vida quotidiana del lector, sinó uns altres mons, uns altres protagonistes, uns altres camins per tal de ser feliç, que són, sens dubte, infinits i ens porten, atrets per la màgia de l’autor, per viaranys nous, que no havíem ni pogut sospitar. Si no entrem en la lectura amb aquest esperit ple de curiositat, amb ganes de saber, la lectura és completament inútil, bona per passar un examen, bona per fer una elecció fàcil, però no autènticament bona com esperem que sigui la lectura.
