Així miro el món

El mar nevat

14 fotografies de Cèlia Atset que il·lustren des del respecte les coses que passen

Àsia pam a pam

| 06/11/2016 a les 05:42h
Especial: Així miro el món
Arxivat a: Passadís, fotografia, Cèlia Atset
Imatge il·lustrativa
Vaig néixer a la Garrotxa (1985), vaig viure nou anys a Girona, on vaig ser corresponsal del diari Ara i ara fa quatre anys que visc a Barcelona, on també treballo per a aquest mitjà. Les 14 fotografies tenen en un punt en comú: fer-les m’ha suposat alguna cosa a nivell personal. Ja sigui perquè la història m’ha commogut o perquè en el seu moment va tenir molta transcendència. Darrere de cadascuna hi ha una història. Les he fet per encàrrec: aquests temes no els he anat a buscar, sinó que me’ls he trobat.

Podria ser un petit resum de la premsa diària. Però també és una manera de veure com entenc la fotografia: intento no mostrar-ho sempre tot. Prefereixo suggerir. Perquè en cada imatge has de saber descartar i ser conscient de què hi poses i què no. Sobretot m'agrada fer fotos del que veig sense intervenir-hi, perquè siguin realistes. Crec que és molt important dignificar les persones. No victimitzar-les, ni buscar el punt forçat de sensació, de morbo: sempre s’ha de respectar els altres. Com a fotògrafa, crec que quan davant la càmera tens una situació delicada, una forma d’ajudar és sent justa amb el que veus.


1. Quan li feia les fotos no veia bé l'objectiu perquè plorava, se m'havien negat els ulls. La Rosa va tallar la relació amb la seva parella perquè la maltractava. Un dia tornant de la feina, davant la porta de casa seva, l’home la va ruixar amb benzina i la va cremar. Quan li vaig fer la foto feia uns mesos que estava a casa, ja que l’últim any l’havia passat ingressada a la Vall d’Hebron. Si us hi fixeu, té l’espatlla estranya: li van treure pell de la cuixa per posar-li allà. L’últim any havia pres molts calmants i s'havia quedat enganxada als medicaments.

Estava absolutament trencada. Però em va emocionar que fos tan valenta. Lluny de lamentar-se o de mostrar-se com una víctima, era una dona que fins i tot va somriure o va fer broma per trencar el gel. Després de publicar-ho em va agrair la sensibilitat amb què ho vam fer. Recordo que vam anar a l’habitació, es va despullar i em va dir: fes el que vulguis. Li vaig demanar que es vestís, que jo no li volia fer fotos només de les ferides, sinó que volia reflectir com estava ella. No buscava el morbo, sinó dignificar-la. Enfocar-la d’esquena era una forma de mostrar el seu passat.
Foto: Cèlia Atset

2. És el primer dia d'escola, al setembre, al costat de la Trinitat Vella. Aquest nen es diu Aitor i va muntar un gran número. Va entrar-hi amb la seva mare, que l’arrossegava, però quan ella es va despistar es va escapar. I quan vaig marxar encara el buscaven. Em va fer gràcia perquè cada any ens ensenyen la tornada a l’escola amb els nens contents. Però no per a tots és igual.
Foto: Cèlia Atset
 
3. És a la Costa Brava. Feia fotos a la platja i al cap de dues hores vaig veure que s’hi celebrava un casament de guiris. Ells eren uns convidats que venien amb el gos. Quan fas fotos hi ha un punt imprevisible, i això és el més maco: vas amb una idea, però quan surts al carrer has de tenir la ment i els ulls molt oberts, perquè pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment. Ho has de saber veure i fotogràficament ho has de poder resoldre. Has de saber triar què enquadres i què no, normalment no tens una oportunitat per repetir-ho, no et pots equivocar.
Foto: Cèlia Atset
 
4. Aquesta foto la vaig fer a Calella de Palafrugell el 2 de febrer del 2012, quan van haver-hi les grans nevades. Va tenir moltíssima repercussió, hi ha gent que es va posar en contacte amb mi per comprar-la, perquè feia temps que no es veia la platja així. El Xavier Bertral, el cap de fotografia del diari Ara, em va trucar a les set del vespre i em va dir: et vull fer un encàrrec molt estrany: he vist pel radar del Meteocat que han arribat nevades al litoral, seria brutal tenir una foto del mar nevat. Pots anar-hi? I vaig dir: ho intentaré.

Estava a Girona i tinc un amic que viu a Calella de Palafrugell. Vaig agafar el cotxe, vaig començar a conduir per una carretera secundària. Anava a quaranta per hora i veia com la gent es quedava a la cuneta. Quan vaig arribar recordo que no vaig ni aparcar el cotxe perquè no es podia: hi havia mig metre de neu. El vaig deixar al mig d’un carrer, posant el fre de mà molt a poc a poc per no relliscar. Vaig trucar el meu amic, li vaig dir que em preparés el seu ordinador i internet, perquè les línies telefòniques no funcionaven. I havia d’enviar la foto perquè l’esperaven.

A l’esquerra de la foto es veuen les meves passes. Estava morta de fred. Em vaig haver de posar dins l’aigua per tenir un bon angle. Estava tremolant. Tot el diari estava pendent que enviés la foto. Era fosc, no veia res, vaig enfocar manualment segons el meu criteri. Vaig aguantar la respiració i vaig disparar: dues en horitzontal i una en vertical: aquesta, feta a les 20:45, va ser la portada. Vaig anar corrents a casa del meu amic, que per sort m’havia preparat un sopar i l'estufa. Em vaig assecar i les vaig enviar.

Foto: Cèlia Atset


5. És del 23 de juliol del 2012, del gran incendi de l’Empordà que vaig estar cada dia cobrint. A aquest pagès se li va cremar tot el ramat d’ovelles. Em va impactar. Em va fer molta pena veure'l perquè estava desesperat. Tenia dos ramats que els cuidaven dos senegalesos. En aquell moment estaven a la muntanya pasturant-los, un noi va poder salvar el ramat però l'altre, no. El va atrapar el foc, es va llançar al riu i es va poder escapar, tot i que el ramat no va sobreviure.

És una de les imatges més impactant que vaig fer. Recordo que l’home estava molt nerviós movent-se, em vaig quedar quieta molta estona i vaig esperar el moment per disparar. No m’agrada forçar les fotos. Prefereixo que siguin espontànies, i que la gent no noti que hi sóc. Així tot és més realista, perquè no estàs provocant res, només estàs observant. 

Foto: Cèlia Atset


6. Fa tres estius vaig estar un mes a Melilla. Quan vaig arribar-hi vaig estar documentant-me sobre com vivien els menors estrangers no acompanyats. Ells estaven davant del Centre d’Estrangers Temporal d’Immigrants, on els menors no hi entren. Vaig començar a fer feina, passant dies i nits amb ells. El que feien tot el dia era voltar per allà. Hi havia qui hi portava dies i qui feia anys que hi vivia atrapat, fins i tot hi veia nens de 9 i 10 anys. També demanaven menjar als que sí que estaven internats. A la nit intentaven saltar i colar-se dins de vaixells per arribar a Europa.

Hi havia un altre centre de menors. Vaig investigar per què no n'hi vivien gaires (només cent), quan al carrer en veies tantíssims. Vaig aconseguir posar-me en contacte amb un treballador de serveis socials que feia feina al centre i en una entrevista anònima em va dir que els maltractaven molt. En vam fer un reportatge per al diari Ara.

El Saharauhi (el noi que plora a la foto) era un xaval que vivia al carrer, ja havia fet 18 anys. Era molt educat, tímid, carinyós. Es guanyava la vida treballant per als sirians, els comprava coses al poble i li donaven algunes monedes. Era l’únic nano que no es passava el dia esnifant cola. Em va ensenyar que tenia una malaltia cardiovascular a les cames. Em va explicar que havia anat tres vegades a l’hospital i que no l’atenien perquè no tenia papers.

Al cap de poc temps de publicar el reportatge en què ell n'era el protagonista, va desaparèixer. El vaig estar buscant i vaig descobrir que estava en una presó. Al cap de poc que jo marxés, la policia va fer una batuda, van agafar nois i els van tirar a l’altre costat de la tanca, al Marroc.

Foto: Cèlia Atset


7. És un venedor ambulant de Barcelona. Aquesta foto la vaig fer fa un any. A ell no el conec personalment, però crec que és important posar-la. És per recordar que no cal anar a Melilla, aquesta realitat existeix aquí. És una imatge amb acció. No saps ben bé què està passant: si ho està recollint o si tot just comença a muntar-ho. Fa que et preguntis: què està passant?

Vaig voler fugir del típic venedor que està venent. Ja es veu clar què fa. Quan tracto temes d’aquests, sé que són molt delicats. Que hi ha persones que les pots perjudicar molt si ensenyes la seva cara. Per això intento no mostrar-les, i ser molt respectuosa. Tant si t’ho demanen com si no. Hi ha moltes maneres d’explicar una realitat sense que ningú en surti perjudicat. El que és important és empatitzar.

Foto: Cèlia Atset


8. Era l’11 de març del 2014. Aquesta foto la vaig fer un dia que van anomenar "el dilluns negre", perquè hi havia molts desnonaments a Barcelona. Aquest senyor ens va ensenyar casa seva, estava desesperat. Pagava un lloguer molt exagerat i vivia literalment en un forat. Sense ventilació ni res. El feien fora d’allà i estava molt afectat. En aquell moment estaven esperant els serveis judicials. Tot i que a fora hi havia molta gent donant-li suport, l’home estava sol tot. De cop una dona se li va tirar a sobre, el va abraçar i ell es va desmuntar. Era això el que necessitava. 

Foto: Cèlia Atset


9. De desnonaments, n’hi ha hagut moltíssims. Primer vaig anar al desnonament de la foto anterior i després a aquest, on feien fora una mare amb tres menors. A la foto hi ha tots els veïns i la PAH. L'actitud és admirable: per molt que diluviés, ells hi eren.

Foto: Cèlia Atset


10. Aquesta fotografia és del 9N, al barri de l'Eixample. Era un senyor molt republicà que estava fent cua per anar a votar a favor de la independència. Es va posar a plorar i la filla el consolava. Era un moment molt important per a ell encara que el referèndum no fos vinculant.

Foto: Cèlia Atset


11. Això és a la Ciutat Meridiana. És un dels barris més pobres i oblidats de Barcelona, on hi ha hagut més desnonaments. Havia de fer un reportatge, però volia fugir de retratar cares concretes, o buscar drames i misèries. Vaig veure el joc de l’ascensor pujant i baixant i em va semblar una bona manera de mostrar gràficament com aquestes persones estan encallades en aquest barri. És com una mena de presó. Amb pisos petits, senzills, comprimits, de l’època franquista. Es va posar una persona a l’esquerra, a la barana i em va anar molt bé per reflectir aquesta idea de viure atrapat.

Foto: Cèlia Atset


12. Ella és una senyora que compartia pis amb tres homes a Nou Barris. El reportatge parlava sobre la gent gran que es veu obligada a compartir pis perquè no arriba a final de mes amb la seva pensió. Que queden en una situació de marginació, amb risc d’exclusió social.

Foto: Cèlia Atset


13. La venien a desnonar, tot i que al final no la van desnonar aquell dia. Ella havia treballat de periodista, tenia orígens italians i patia sensibilitat química, no podia sortir al carrer. Això la va anar aïllant del món fins que es va quedar tancada a casa, sense recursos. Qui li agafa la mà és una veïna. Aquest drama passa cada dia. 

Foto: Cèlia Atset


14. Sobretot m'agrada el senyor del mig. Perquè és una forma de recordar la figura del sindicalista, que sempre està allà. Decidit. Amb les idees claríssimes i a peu de canó.

Foto: Cèlia Atset

COMENTARIS

segueix
paco fanés, 07/11/2016 a les 00:19
+9
-0
Gràcies per fer aquestes fotos, Cèlia,. No se si es que fa un cru dia de tardor, però he plorat. Segueix.
Mercès
Anònim, 08/11/2016 a les 22:49
+3
-0
Un plaer de veure, llegir i sentir.
El concepte d'n imatges explicades per la mirada autora és fantàstic.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'Institut del Teatre ofereix uns estudis per aprofundir en l'escenificació i la tecnologia digital
Imatge il·lustrativa
La Casa Elizalde acull la mirada de fotògrafes professionals i aficionades
Imatge il·lustrativa
L'Editorial Barcino presenta la nova versió de l'última de les grans cròniques catalanes medievals
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
Polanski, el cinema musical, brasiler, jueu i del món àrab protagonitzen l'inici del curs cinèfil
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que deia que «amb tant d'imbècil amb carnet d'opinador, els savis callen»
Imatge il·lustrativa
Un anunci sobre un nen que munta un drama i un pare que no sap quina cara fer