Tast editorial

Els pobres de Barcelona

Potser invertireu un grapat de diners en repartir almoines, en honor a la vella festa de l’amor

| 03/04/2017 a les 10:15h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, tast editorial, Irene Polo, periodisme
Irene Polo va néixer a Barcelona el 27 de novembre del 1909 i va morir a Buenos Aires el 3 d'abril del 1942. Va exercir com a periodista a Barcelona, destacant com a cronista. L'any 1936 va marxar cap a Amèrica, on va encarregar-se de l'organització de la companyia teatral de Margarida Xirgu per gairebé totes les repúbliques del continent. El 1939, va instal·lar-se definitivament a Buenos Aires. S'hi va suïcidar quan només tenia trenta-dos anys.

Recordem la ironia i la contundència amb què retratava el que veia i el que vivia. I ho fem llegint el reportatge que va publicar al diari La Rambla la vigília de Nadal del 1932, publicat al llibre La fascinació del periodisme. Cròniques (1920-1936), de Quaderns Crema.
 

Foto: Adrià Costa

 

 

A tothom

Ells!

Una almoina definitiva, per amor a Barcelona


L’any passat, tal dia com avui, vigília de Nadal, al carrer de Pelayo: dos rius de gent, un amunt i un altre avall, per la vorera dels mils aparadors carregats de llums, d’anuncis i de l’abundància de les festes; músiques i crits d’altaveus, botzines, campanes; joia i tràngol. I, redossat a la paret, al costat de la baixada de Jovellanos, un home agenollat, amb un acordió a les mans morades del fred, tocant el ¿Dónde estás corazón? i somrient amb una enorme boca macilenta i tenebrosa, tot dient:
 
—Que les passin ben felices! Recordin-se una mica del pobre ceguet!
 
Naturalment, aquest consell era malaguanyat. Un altre dia, segurament, aquella situació li hauria valgut, al desgraciat captaire, una bona col·lecta. Però era Nadal; vigília de Nadal; la gent tenia pressa i anava distreta per totes aquestes tendres dèries de Nadal: la compra dels torrons, del xampany, del capó, de l’arbre de Nöel... I l’home de l’acordió restava desapercebut en el seu raconet, toca que tocaràs el ¿Dónde estás corazón? i crida que cridaràs:
 
—Que les passin ben felices! Més amunt, al carrer de Casp, un home, altes les nines blanques, amb una criatureta espellifada i també morada de fred, a cada braç, anava avançant, lentament, a l’encontre de la gent invisible, cantant La Bohème i parant una mà que tremolava... Segurament li feien molta caritat. A mi em varen venir ganes de riure i de plorar. Em va donar un salt el cor i un altre el cervell. I vaig haver d’agafar-me a un fanal de davant del Tívoli, perquè tot em rodava. Hauria volgut fer cabossetes i donar bufetades...
 
I vet ací Nadal un altre cop. Quants pobres trobareu, aquesta nit, ciutadans de Barcelona, tant o més grotescos i patètics que aquests dos que jo recordaré sempre més, que us pararan la mà i us diran: «Que les passin ben felices!» Potser no en trobareu cap, perquè no en veureu cap, darrera del tràfec de la compra del banquet de «Nochebuena» i de l’avet florit de llums i de joguines. Potser invertireu un grapat de diners en repartir almoines, en honor a la vella festa de l’amor i de la pietat. Potser us en gastareu un altre grapat a fer caritat a totes les mans balbes i brutes que es pararan davant vostre amb una imploració. Potser també us haureu d’aturar, al mig del vostre camí, amb un vertigen de dolor i de follia...
 
A tots vosaltres, doncs, ciutadans de Barcelona, als que no coneixeu aquesta misèria gegantina, sòrdida i boja de la mendicitat; als que la sabeu, amb tots els seus trucs i les seves vileses; i la desprecieu; als que us commoveu davant del tràgic imponent d’aquests quadros d’abandó que embruten i entristeixen els carrers de Barcelona, als que us arronseu d’espatlles i als que més d’una vegada se us haurà encongit el cor i haureu plorat i tot; a tots vosaltres, dedico aquest reportatge. Aquesta nit, precisament. Aquesta nit en què un atavisme de dos mil anys d’emoció i de misteri, ens disposa a la tendresa. Aquesta nit en què tots, tota la gent, del món, ens sentim obscurament obligats a pensar els uns en els altres i a creure que som tots germans...


Un «cal drapaire» d'humanitat

Barcelona no compta, avui dia, més que amb dos locals oficials per a l’asilament dels pobres: l’Asil del Parc i l’Asil del Port. Abans hi havia dos albergues nocturns: el de Santa Caterina i el del carrer de Rocafort; el primer per a dones i nenes; el segon, per a homes i nois; on s’hi podia anar, pagant vint cèntims per persona, a passar la nit de qualsevol manera, però a cobert. Desgraciadament els dos albergues varen acabar, a força de rebre diàriament l’hostatge dels miserables, tan carregats de polls, xinxes i altres bestioles, tan inficionats i tan corromputs, que no va haver-hi més remei que tancar-los i fer-hi obres. Actualment, doncs, a Barcelona, aquell que no té casa pròpia o un sostre de caritat particular, no té més remei que dormir a l’aire lliure...

Doncs ni l’Asil del carrer de Sicília, ni el de Can Tunis, serveixen més que com a això: com a asils.
 
El mateix director de l’Asil del Parc, senyor Vergós, se’ns en queixa quan l’anem a veure:
 
—És dolorós no tenir més lloc... Un matí, a la porta mateix, sota un d’aquests arbres d’aquí al davant, vàrem trobar-hi un home mort de fred... Des d’aquell dia he anat prenent tanta gent com he pogut, més de la que el local n’admet, puix només hi caben 500 persones i n’hi tenim, generalment, 700. A més, l’edifici no té tampoc condicions... El van construir l’any 1886 per a dipòsit de l’aigua que havia d’alimentar les cascades del Parc. S’hi han fet unes quantes obres per a contenir la humitat que baixa del terrat, el qual no és més que un llac immens; però mai serà res més, naturalment, que un dipòsit d’aigua.
 
És clar que la gent que tenim—va dient el senyor Vergós—només hi és de pas aquí... Un cop admesos, netejats i vestits amb roba de la casa, mentre se’ls desinfecta la seva, se’ls classifica de seguida: si és una criatura, va a la Protecció a la Infància; si és un foraster, se’l repatria; si és un malalt, es procura hospitalitzar-lo; si és un sense-feina, se li busca treball... Però, vaja, sempre n’hi ha una colla que no se sap què fer-ne... Vegin-ho, vegin-ho vostès mateixos.
 
Un funcionari de l’Asil ens acompanya. I comencem la visita. L’Asil del Parc, que té un aspecte de gran edifici, per fora, per dintre és un laberinte de naus grises, humides, pesades i ertes.
 
El funcionari [paraula il·legible] de les tantes i tantes portes arcades que s’acorruen tot al llarg dels enormes corredors. Apareix un dormitori: llits sumaris, amb quatre barres de ferro i una màrfega. Damunt d’un d’aquests llits, una dona, jove, amb els ulls molt rojos i el cabell desordenat, dóna un pit lívid a una criatureta minúscula.
 
—Miri—ens diu l’empleat—, aquesta és una noia de León, que servia aquí i que va enganyar-la el seu xicot... Aquesta criatureta té deus dies... Ara les enviarem al seu poble, a casa seva.
 
La noia ens mira amb uns ulls gairebé podrits de mullena i d’anorreament.
 
—I si no, que me manden a Madrid... Allí tengo una hermana...
 
—És clar...—fa el funcionari, mentre ens allunyem—. Aquesta noia ara deu tenir por del poble, dels pares, de l’escàndol, del rebuig...
 
Obre una altra porta: una sala groga, amb uns bancs al voltant i una taula al mig. Als bancs, una vintena de dones, joves i velles, que no fan cap paper. Alguna d’elles ens mira amb la boca oberta i la mirada absorta. Va escabellada i té un posat desllorigat. Totes el tenen aquest posat absurd de ninot, immòbils...
 
—Són boges—murmura l’empleat.
 
—Totes?
 
—Totes. Vingui, vingui, encara n’hi ha més.
 
N’hi ha, efectivament, a la cuina i al cosidor. I a la infermeria—que és un departament ple de llits amb una mica més de forma que els altres—, i a dintre els llits, unes altres dones amb el mateix posat de ninot i amb la mateixa mirada perduda; grogues, flàccides, bavoses...
 
Entrem en un corredor petit, estret, pudent. A la dreta, hi ha una filera de portes de ferro, amb una finestrella tirada. Bruscament, l’empleat n’escorre una. I, pel quadret, una cara de dona es tomba cap a nosaltres, amb una goteta de somriure, sense sorpresa, amb un petit panteix. El rostre, molt blanc, rodonet, és tendre i dolç com el d’una criatura. La dona està dintre d’un llit amb quatre draps i baranes de ferro. A la cel·la, d’un parell de metres quadrats, no hi ha res més que aquest llit i un defecador al fons.
 
—Aquestes són les furioses—ens informa el funcionari—. Quan tenen crisi, cal tancar-les aquí...
 
Va escorrent altres finestrelles. L’espectacle es repeteix. Al final del corredor, hi ha una altra peça, també plena d’aquestes dones dislocades i anihilades, de pesombre, que ni tomben el cap quan ens apropem.
 
—Totes són boges...—continua l’empleat.
 
—Però, ¿quantes en teniu?
 
—Unes tres-centes.
 
Sortim al pati, clos entre les formidables muralles de l’edifici. Aquí també n’hi ha. Seuen als bancs o es passegen. A l’esquerra, però, hi ha un tancat amb unes parets molt altes i una porta de ferro.
 
El funcionari ens explica, senyalant-nos-el:
 
—Aquí hi tanquem les boges perilloses, que han d’estar isolades de les altres. Passa al nostre davant i obre la porta.
 
—¿Què voleu?—ens pregunta una veu ronca i joiosa. És una noia molt jove, que ve cap a nosaltres amb la roba arremangada fins als pits, deixant-se tota nua.
 
—Mireu-me, que sóc maca! ¿No us agrado?—diu rient.
 
—Fugim, fugim!—fa l’empleat, una mica esverat—, que aquesta és una porca.
 
Torna a tancar, però deixa oberta la finestrella. La noia guaita per allí.
 
—¿Quan em traureu d’aquesta casa?—demana sempre rient, els ulls molt lluents i la cara i els cabells curts, arrissats, tot mullat de saliva—. Mireu que ja em fa fàstic de tant estar-m’hi!
 
Darrere el seu cap, al fons del clos, que està tot ple d’immundícies, sobre un banc, s’hi veu una altra noia. Està tota plegada, amb el cap damunt els genolls i les mans, tumefactes, al darrere.
 
—¿Que està lligada aquella noia?—preguntem a l’empleat.
 
—Sí; és de les furioses...
 
Al costat d’aquest clos, separat per una paret, n’hi ha una altra. Allí hi estan les dements no tan agudes. Amb tot i això, quan l’empleat obre la porta, en veiem una d’atarassada amb una camisa de força.
 
—Ah! ¿Sou vosaltres?—ens crida aquesta mateixa a nosaltres—. Em pensava que era el meu home! Fora d’aquí, bruts, condemnats!
 
—Ara veurem el departament dels homes—segueix el funcionari.
 
Al departament dels homes no n’hi ha tants de bojos.
 
—Uns dos-cents només...—diu l’empleat.
 
Al pati dels menys furiosos, també n’hi ha un amb camisa de força. I un altre, mig despullat, que defalleix en un racó, aguantat per tres o quatre. Els altres s’estan parats, amb les mans a les butxaques, pensatius. Altres es passegen. Un home normalment vestit, amb aspecte d’obrer, encara jove, al mig de tots, bruela contínuament, amb els bra- ços rígids, mirant-nos impàvid. No para mai de bruelar, es veu. Perquè quan ens n’hem anat, i mentre dura la visita, pel departament dels homes, anem sentint sense parar aquell crit al·lucinant i monocorde:
 
—Eeee! Eeee! Eeee!...
 
—Però ¿què hi fan tots aquests bojos aquí?—preguntem nosaltres.
 
—Oh, ara estem esperant que s’inauguri aquesta clínica psiquiàtrica d’aquí darrere—ens contesta l’empleat.
 
—¿Ja hi cabran tots?
 
L’home arronsa les espatlles.
 
—A la clínica només hi haurà lloc per a dos-cents...
 
—Déu meu!
 
—Sí, miri! Molts d’ells es moren. Cada dia se’n moren tres o quatre, per això... D’altres se’ls troba la família i se’ls emporten...
 
—Però això és horrorós!
 
—Sí, senyors, sí—assenteix l’home amb una mitja rialla satisfeta—. Abans tot això no ho ensenyàvem a ningú. Estava prohibit. Era un secret que deshonrava la ciutat. Però ara ho deixem veure perquè convé que la gent ho sà- piga.
 
—¿Veu?—ara ens ensenya una sala fètida amb uns compartiments de fusta a cada banda i un desguàs al mig. Al fons, cobrint els dos angles de la sala, hi ha dues reixes—. Aquí netegem els que entren abans de deixar-los reunir amb els altres, perquè no els contaminin. I darrere d’aquelles reixes hi posem els epilèptics, quan ens els porten, per a dutxar-los...
 
—Però, ¿que no vénen metges, que no hi ha assistència clínica, aquí?—insistim.
 
—Prou que en vénen de metges! Metges bons. Però, ¿que no ho veu que no hi ha mitjans, que no hi ha eines, que no hi ha lloc, que no hi ha res?...
 

De «cal drapaire» al magatzem
 
A l’Asil del Port, a Can Tunis, ens [falta una ratlla] Beneficència amb la seva secretària.
 
—Això eren les antigues quadres del Ros del Mayol, ¿veu?—ens diu en Roc Boronat en arribar-hi.
 
Té bon aspecte, però. De fora estant sembla una villa modesta. Dintre, fora d’algunes mostres d’ordre i de bona voluntat de la direcció, reapareix l’asil amb tota la seva cruesa i la seva desolació. Els dormitoris estan instal·lats als antics estables, i consisteixen en unes fileres de llits compostos d’una tira de lona cosida a dues barres de ferro. Durant el dia aquestes planxes de lona s’aixequen i queden dretes contra la paret. Magatzem de cossos. I els home joves, invertits, del Barri Xino, golfos professionals, esguerrats i captaires, vestits amb unes calces i unes bruses de pisana es passegen o treballen en els tallers d’empaquetament de boles de confeti, de serradures, de terra d’escudelles, de fusteria, de manyà.
 
Al departament de les dones, el primer que veiem en entrar en la sala—fosca i sòrdida—on les recollides es canvien de roba abans de quedar-se a l’establiment, és una velleta, molt velleta, que plora desconsoladament en un racó. Ens hi acostem.
 
—¿Què teniu, iaieta?
 
Que es muy triste verse así!...—sanglota la velleta, amb un saldroc nerviós a la llengua.
 
—No se apure, no se apure, ya verá qué bien se va a estar aquí!—li diuen les monges, acaronant-la.
 
Dios mío! Verse aquí solita, solita...—gemega l’àvia—. Mi hija y mi yerno dijeron que vendrían a verme los domingos!...
 
Una dona jove, mal vestida, amb una criatura al braç, també plora. L’han recollida captant. Li preguntem què li passa i ens explica un seguit de desventures: té quatre fills a la Casa de Misericòrdia, l’home a l’hospital i una nena de catorze anys que serveix en una taverna...
 
—Si em tenen aquí tancada—diu la dona entre les llàgrimes—, no puc veure-la ni saber què li passa, a aquesta filla... I fixi’s que un dia sí i un altre no, s’ha de quedar tota la nit a la taverna amb un mosso...
 
En Roc Boronat li promet que la deixarà anar.
 
—Deixi’m anar a mi també, senyor comissari!—crida una altra dona—. Si no vaig a captar, els meus dos fills se’m moriran de gana!
 

Lleis i edificis
 
Després sortim al pati. Roc Boronat i la seva secretària parlen amb una noieta alta, esvelta i bruna, d’ulls infinits, que recorden els de la Raquel Meller, i d’un ample i blanquíssim somriure. Li han portat dolços i l’acaronen.
 
Roc Boronat ens conta, a part, la història d’aquesta mosseta: té divuit anys; la seva mare, que viu amb un home, se l’ha treta de casa per gelosia. I la noia ha donat una colla de tomballons perseguida per una por de puresa, de caure en la misèria de les prostitutes, i ha fet cap a la Comissaria de Beneficència. I el comissari, que és un home de cor, està fent esforços per evitar que la noia vagi a raure a la funesta Punxa, a pervertir-se en la companyia d’unes pobres degradades.
 
—S’ha de salvar aquesta noia!—exclama en Roc apassionadament—. I per fer aquesta obra d’humanitat i de pietat, cal lluitar amb les coses establertes, cal anar contra el que hi ha disposat, cal amagar-se i esquivar-se!
 

El panorama des de la central
 
Més tard, a la comissaria del carrer del Carme, Roc Boronat ens informa sobre la situació de la mendicitat a Barcelona.
 
—Ja ha vist de tot el que disposem a Barcelona per a encabir aquesta població de pàries i desemparats que va, naturalment, augmentant de dia en dia. Abans la caritat s’entenia amagant els pobres perquè no fessin lleig escampats pels carrers de la ciutat. I se’ls entaforava a qualsevol lloc, allà on es podia. Ara aquest sistema indigne de misericòrdia ha de substituir-se per un sistema humà, lògic i eficient. Darrerament m’han ofert a mi, per a retirar de la via pública tota aquesta misèria que l’emplena, l’antic escorxador de Sant Martí. I no l’he volgut. Prefereixo que la gent acampi pels carrers, que hi dormi, que pari la mà als ciutadans. Això d’amagar la llaga viva i devoradora, sota la roba, perquè no es vegi, és absurd. La llaga s’ha de veure, s’ha de mirar i s’ha de guarir.
 
La majoria d’aquests pobres que inunden els carrers de Barcelona, però—ens explica en Boronat—, són forasters. Són aquella gent que ve del fons de l’Espanya mísera, deserta i oblidada, darrera de la il·lusió de Barcelona, on es pensen que només cal arribar, seure i menjar, anar a veure espectacles enlluernadors i no treballar. Aquesta gent, aquestes famílies—gairebé totes murcianes—generalment ja arriben amb l’adreça de la Comissaria de Beneficència a la butxaca. I cap aquí s’ha dit.
 
—¿I per què no se’ls repatria?
 
—Impossible, si ells no ho volen. ¿No veu que no tenim cap llei que ho disposi? No tenim més remei que tenir-los aquí. Socorre’ls aquí i deixar-los morir aquí, senzillament. Fins que a ells no se’ls ocorre de tornar-se’n al seu poble espontàniament, després del desengany. Això és un problema de policia de les poblacions. A aquesta gent, se’ls hauria d’impedir de sortir de casa seva per anar a un lloc on no hi tenen res a fer més que morir-s’hi de misèria.
 
—¿I què se’n fa d’aquesta gent?
 
—Se’ls donen bons aliments i abrics, però no es té on guarir-los. I, naturalment, no es pot impedir que demanin caritat...
 
—¿I la Ronda de Beneficència?
 
—La Ronda de Beneficència agafa aquests malalts, degenerats i mendicants professionals més coneguts. Com aquests, ¿veu?
 
Roc Boronat ens mostra un munt de fitxes que té damunt de la taula. —D’aquestes fitxes en tenim un arxiu de més de 30.000... Miri aquesta, és un cas típic.
 
Prenem la fitxa. La fotografia presenta un xicot guenyo, fort, amb el nas tort i la boca grossa, que guaita atentament l’objectiu. Al costat va la filiació:

Expedient: 11.414.
Nom: Dositeo Gómez Gómez.
Edat: 27 anys.
Naturalesa: Lugo.
Estat: solter. Família...
Domicili: Moles, 23, 2n.
Temps de residència aquí: 12 anys.
Ofici o professió: mendicitat.
Capacitat física: bona.
Capacitat mental: semi-idiota.
Moralitat: és un invertit.
Ulls: guenyos.
Cabell: ros.
Estatura: regular
 
El 22 de setembre de 1927, és repatriat a València. L’11 de desembre a Alacant.
 
Sota la fotografia, hi ha una casella que diu: «recollides». En comptem 48!
 
—Com aquest n’hi han una infinitat—continua Roc Boronat—. Invertits que durant el dia demanen caritat i a la nit actuen al Barri Xinès. Tots estan malalts, corromputs, desfets. Els bàcils més terribles es disputen el seu cos putrefacte: la tuberculosi, la sífilis, el càncer... No els pots tancar en un asil, perquè infecten els altres. No tens dret a tancar-los a la presó. No tens on retirar-los... En una paraula: no saps què fer-ne. I mentretant circulen per Barcelona 16.000 tísics en estat agut, que van sembrant per tot arreu l’espantós microbi. I altres tants atacats de les horribles bactèries venèries que van fent el mateix...
 
Projectes
 
—¿I què cal fer per a remeiar tot això?—demanem a Roc Boronat.
 
—Calen lleis i diners. Necessitem lleis per a impedir l’afluència dels pobres de fora, per a protegir la ciutat d’aquesta invasió dolorosa de misèria, i lleis per a controlar i regular la permanència dels altres. Caldria dotar Barcelona d’una ciutat-asil, amb reformatoris per als que encara es poden salvar; amb asils per als inguaribles; amb escoles per als infants; amb refugis per als abandonats... I tot això amb bon personal, amb metges i pedagogs psicologistes que es cuidin tant de la curació del cos com de l’educació de l’ànima d’aquesta gent caiguda sota les rodes de la vida, que una ciutat civilitzada té el deure de socórrer...
 
Entre tota aquesta població mendicant hi ha només una minoria de desgraciats involuntaris, d’allò que en podríem dir «misèries pures»: són aquesta gent que després d’un seguit de catàstrofes es troba desemparada al mig del carrer, sense casa, sense pa, sense res a fer... A aquests els costa decidir-se a demanar caritat. Demanar caritat és una cosa que fa tanta vergonya! I un dia la policia els recull desmaiats o morts en una cantonada...
 
La resta és professionalisme. Professionalisme del més barrut i del més audaç. Hem estat en dues tavernes, una del carrer de Ferlandina i una del carrer de l’Aurora, i hem estat veient-hi arribar els «pobres» de Barcelona, a descanviar la calderilla de la recapta. Damunt el taulell hem vist abocar-s'hi munts enormes de monedes que després els han tornat en set, vui, dotze pessetes...

—Això només al matí—ens han explicat—. Al vespre tornen amb la mateixa quantitat si fa o no fa.

—Caram! És tot un jornal!

—Alguns d'aquests amb diners mantenen la família i una bona casa. D'altres els posen a la caixa d'estalvis i al banc. Les llibretes que tenen! Encara hi ha alguna vella que es va guardant els bitllets dintre d'una bosa cosida al matalàs... D'altres posen negocis... D'altres s'ho deixen tot aquí o en una altra banda: a canvi d'alcohol o a canvi de dones...


Ciutadans de Barcelona

És necessari, doncs, acabar amb tot això. Acabar amb aquests espectacles de dolor, d'abandó i d'insanitat que es multipliquen pels carrers de Barcelona. Acabar amb el desordre i la immoralitat de la beneficiència insuficient. Acabar amb l'abús de la mendicitat professional. Acabar amb la impossibilitat de protegir els desvalguts. Acabar amb el vici mòrbid i nefast de donar, pel carrer, una caritat inútil...

Per això demanem ajuda a tots vosaltres, ciutadans de Barcelona: perquè entre vosaltres hi ha els col·legues que poden unir-se al nostre clam d'angúnia: el poble per a qui és tot i que pot fer-ho tot, i els governants, que són els que tenen la paraula.


 





La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936)


© Irene Polo
© Edició de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur
© Quaderns Crema, 2003

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas porta aquesta exploració de la identitat al Museu Can Mario
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona porta a Sant Cugat un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
El Museu d'Història de Catalunya acull una exposició fotogràfica sobre el centre penitenciari
Imatge il·lustrativa
L'il·lusionista omplirà de màgia l'escenari Brossa fins que arribin els Reis
Imatge il·lustrativa
Un anunci denuncia el masclisme que es va ensenyant de generació en generació
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència
Imatge il·lustrativa
Un curt animat sobre aprendre a desprendre's de les coses
Imatge il·lustrativa
Una animació ens anima a treure'ns les manies per acceptar-nos com som