Xerrades

Els metges també ens equivoquem

«Diuen que mai oblides els noms dels qui moren. I aquesta va ser la meva primera vegada»

| 08/02/2017 a les 15:53h
Especial: Xerrades
Arxivat a: La butaca, xerrades
Brian Goldman és un metge d'urgències de l'hospital Mount Sinai de Toronto. És conegut pel seu interès a desmitificar el món de la medicina. Ha posat sobre la taula des de la denúncia d'irregularitats en l'atenció sanitària o el desgast entre els professionals de la salut. Escoltem la xerrada TED –i en recollim 14 fragments traduïts al català– en què parla sobre un tema gairebé tabú: els errors que cometen els metges. Aquest gest de sinceritat i d'humilitat és, segons ell, un dels camins més eficaços per millorar.



1. Ningú coneix els encerts d’un bon cirurgià, d’un metge o d’un metge d’urgències. El que fem, tot i això, incloent-m’hi a mi, és enviar-los al món amb l’encàrrec que siguin perfectes. Que mai, mai, cometin un error. Aquest és el missatge que vaig absorbir quan estava a la facultat de medicina. Era un estudiant obsessiu i compulsiu. [...] Ho vaig aprendre tot de memòria. A la meva classe d’anatomia vaig memoritzar l’origen i el treball muscular, la ramificació de cada artèria que surt de l’aorta, el diagnòstic diferencial freqüent i el no habitual. Fins i tot coneixia el diagnòstic diferencial sobre com classificar l’acidosi tubular renal. I mentrestant acumulava més i més coneixements. I m’anava molt bé: em vaig graduar amb honors. Vaig sortir amb la impressió que si ho memoritzava tot i ho sabia tot, o tot allò que fos possible, això m’immunitzaria de fer errors. I va funcionar fins que vaig conèixer la senyora Drucker. 

2. Era un resident en un hospital universitari aquí, a Toronto, quan la senyora Drucker va ser portada al servei d'urgències en què estava treballant. En aquell moment estava assignat al servei de cardiologia. Estava treballant, quan el personal d'urgència em va trucar per una consulta de cardiologia. Vaig veure la senyora Drucker i estava sense alè. [...] I quan vaig escoltar el seu pit amb un estetoscopi, vaig poder escoltar sons crepitants en els dos costats que m'indicaven una insuficiència cardíaca congestiva. Aquesta és una condició en què el cor deixa de funcionar, i en lloc de ser capaç de bombar tota la sang cap endavant, part de la sang s'acumula als pulmons, els pulmons s'omplen de sang i és per això que tenen dificultat per respirar.

3. No era un diagnòstic difícil de fer. El vaig fer i vaig treballar en el seu tractament. Li vaig donar una aspirina i medicaments per alleujar la pressió al seu cor. Li vaig donar medicaments que anomenem diürètics, píndoles d’aigua, perquè pogués eliminar el líquid. I a la següent hora i mitja o dues hores ella va començar a trobar-se millor. I em vaig sentir molt bé. I llavors és quan vaig fer el meu primer error: la vaig enviar a casa. En realitat vaig fer dos errors: vaig enviar-la a casa sense parlar amb el meu cap de residents. No vaig agafar el telèfon per fer el que se suposava que havia de fer, que era trucar el meu cap i consultar-ho amb ell perquè la veiés. I si el meu cap l’hagués vist, hauria pogut proporcionar informació addicional sobre ella. Potser ho vaig fer per una bona raó. Potser no volia ser un resident que requerís una atenció constant. Potser volia tenir èxit i ser capaç d’assumir la responsabilitat, i cuidar els meus pacients sense ni tan sols contactar amb el meu cap.

4. El segon error que vaig fer va ser encara pitjor. Quan vaig enviar-la a casa seva, no vaig fer cas a una petita veu que en el fons del meu interior estava provant de dir-me: "Goldman, no és una bona idea. No ho facis". De fet, estava tan insegur que fins i tot li vaig preguntar a la infermera que havia estat cuidant la senyora Drucker: "Creus que està bé si va a casa?" I la infermera va pensar-hi i em va dir amb naturalitat: "Sí, crec que estarà bé". Ho recordo com si fos ahir. Així que vaig signar l'alta, i l'ambulància juntament amb el personal auxiliar van venir per dur-la a casa. I vaig tornar a la meva feina a les sales. La resta del dia, aquella tarda, tenia una mena de pressentiment a l'estómac. Però vaig continuar amb la meva feina. I al final del dia, vaig deixar l'hospital i vaig caminar cap a l'aparcament per agafar el cotxe i conduir cap a casa. En aquell moment vaig fer una cosa que normalment no faig: vaig passar pel servei d'urgències.

5. Allà, una altra infermera, que no era la que estava cuidant la senyora Drucker abans, em va dir tres paraules, aquelles tres paraules que la majoria de metges d'urgència temen. Als altres metges també els fan por, però hi ha una cosa particular en la medicina d'urgència: veiem els pacients de manera molt fugaç.

6. Les tres paraules van ser: "Te'n recordes? Recordes la pacient que has enviat a casa?" La infermera m'ho preguntava amb el mateix to de veu. "Ella ha tornat", en aquest mateix to de veu. "Bé, ella va marxar bé. Ha tornat estant ben a prop de la mort." Aproximadament una hora després que arribés a casa, després que li donés l'alta, va patir un col·lapse i la seva família va trucar al 911, i el personal auxiliar la van dur a urgències amb una pressió arterial de 50mm de Hg, i això vol dir que patir un xoc sever. Amb prou feines respirava i estava blava. El personal d'urgència va desplegar tots els seus recursos. Li van donar medicació per pujar la pressió arterial i li van posar un respirador artificial.

7. Jo estava en xoc i agitat fins a la medul·la. Estava en una muntanya russa de sentiments perquè després que l'estabilitzessin, estava en una unitat de cures intensives, i esperava contra tota esperança que es recuperés. I en els dos o tres dies següents, era evident que mai més es despertaria. Tenia un dany cerebral irreversible. La família es va reunir i en uns vuit o nou dies, es van resignar al que estava passant. I al novè dia, la van deixar anar. La senyora Drucker: esposa, mare i àvia.

8. Diuen que mai oblides els noms dels qui moren. I aquesta va ser la meva primera vegada. Les setmanes següents, em vaig castigar per això i vaig experimentar per primera vegada la vergonya gens sana que existeix a la nostra cultura mèdica: em vaig sentir sol, aïllat, sense sentir una vergonya que fos sana perquè no pots parlar-ne amb els teus companys. Però al final fas les paus i mai més comets aquell error. És una vergonya que et fa de mestra.

9. La vergonya no sana de la qual estic parlant és la que et fa estar malalt per dins. És la que et diu no que allò que vas fer era dolent, sinó que tu ets dolent. I això era el que sentia. I no va ser pel meu cap, ell que era un encant. Ell va parlar amb la família i estic segur que va suavitzar els fets i que es va assegurar que no em demandessin. I vaig continuar fent-me aquestes preguntes: per què no vaig preguntar-ho al meu encarregat? Per què la vaig enviar a casa? I en els meus pitjors moments: per què vaig cometre un error tan estúpid? Per què vaig escollir medicina?

10. Aquest és el
problema: si no puc fer net i parlar sobre els meus errors, si no puc trobar la veueta que em digui què és el que realment passa, com ho podré compartir amb els meus companys? Com els puc ensenyar això perquè no cometin els mateixos errors?

11. Quan va ser l'última vegada que vas escoltar algú parlar sobre fracàs rere fracàs rere fracàs? I per descomptat que en una festa sentiràs parlar dels errors que fan altres metges, però no escoltaràs ningú parlar sobre quins són els seus. Si ara entrés en una sala plena de companys meus i els demanés suport i els expliqués el que us acabo d'explicar, probablement no arribaria a la segona història sense que abans comencessin a incomodar-se, algú faria una broma, canviaren de tema i seguirien endavant. I de fet, si jo sabés, i els meus companys també, que al meu hospital un traumatòleg ha amputat la cama equivocada, creieu-me que tindria dificultats per mirar-lo als ulls.

12. Aquest és el sistema que tenim: el de la negació total dels errors. És el sistema en què hi ha dues classes de metges: els que cometen errors i els que no; els que no poden dormir i els que sí; els que tenen pèssims resultats i els que en tenen de fantàstics. I és gairebé com una reacció ideològica, de la mateixa manera que els anticossos que comencen a atacar aquella persona. Tenim la idea que si apartem de la medicina les persones que cometen errors, ens quedarà un sistema segur.

13. No sóc un robot, no sempre faig les coses de la mateixa manera. Els meus pacients no són cotxes. No relaten sempre els seus símptomes de la mateixa manera. Tenint en compte això, els errors són inevitables. Per tant, si prens el sistema i elimines tots els professionals propensos a l'error, no quedarà ningú. [...] El metge redefinit és humà, sap que ho és, ho accepta, i no està orgullós d'equivocar-se, però s'esforça per aprendre d'allò que ha passat per poder ensenyar-ho als altres. Comparteix les seves experiències amb els altres. Fa de suport quan els altres parlen sobre els seus errors. I assenyala els errors dels altres no amb la intenció d'enxampar-los, sinó amb amor, recolzant, d'una forma que tothom en pugui treure profit. I treballa en una cultura mèdica que reconeix que els éssers humans dirigeixen el sistema, i per això es cometen errors de tant en tant.

14. El meu nom és Brian Goldman. Sóc un metge redefinit. Sóc humà, cometo errors i ho sento molt, però m'esforço per aprendre alguna cosa que pugui transmetre als altres. Encara no sé què penseu de mi, però puc viure amb això. I permeteu-me concloure amb tres paraules personals: jo ho recordo.

 

Foto: Jason Devaun

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural tindrà l’exposició «Plàstic» com a pal de paller de la jornada
Imatge il·lustrativa
L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona exposa més d'un centenar d'imatges del fotògraf
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí acollirà un cicle per impulsar la comarca
Imatge il·lustrativa
L'artista explora la relació entre el so i la visió al Macba
Imatge il·lustrativa
Animals en perill d'extinció canten «I Dreamed a Dream» del musical «Els miserables»
Imatge il·lustrativa
Una colla de nens ens alerten que les conseqüències de com vivim avui les patiran ells demà
Imatge il·lustrativa
El festival DocsBarcelona proposa una programació amb films de denúncia i de reflexió
Imatge il·lustrativa
14 especialistes en cine analitzen obres impulsades pel Màster en Documental de Creació de la UPF