El meu professor de literatura

Llegir fa tornar gran

Bàrbara Terrassa em va ensenyar a espavilar-me, a fer bondat, a desobeir, a saber respondre

| 21/02/2017 a les 12:05h
Especial: El meu professor de literatura
Arxivat a: Biblioteca, el meu professor de literatura

Foto: George

 
 
Una escola és una presó. Sembla molt poc edificant dir-ho d’aquesta manera, però hi ha moltes menes de presons (les de l’Estat, les de les clavegueres de l’Estat, les mentals, les que es creen per televisió), i també hi ha moltes idees de llibertat que s’hi anteposen o se’n deriven. Als nens, de menuts, els agafen i els posen dins una escola a aprendre de lletra i aritmètica, però també els ensenyen ―o els haurien d’ensenyar― els noms de les coses i dels éssers que hi ha al voltant, els fets que ocorren i els que han passat. I els ensenyen a adaptar-se a una didàctica, a una planificació, a un sentit específic de l’organització del temps, de les persones, de l’Estat. I després els fan saber que les fronteres i la família manen més que les persones.

Els infants també aprenen que els diners valen més que les idees, que els cossos i que els éssers de l’entorn. Quan es fan grans, un dia veuen al Telenotícies individus grisos amb corbata i cara d’omeprazol que relacionen conceptes: ensenyament amb mercat laboral o multilingüisme amb productivitat. Aprenen que les facultats d’humanitats han de retre comptes econòmics i morals als poders polítics, mentre que els estudis de Turisme i Hoteleria guanyen terreny i converteixen la universitat gairebé en un departament d’un grapat d’empreses. Llegeixen a la premsa que si els alumnes ―no les persones― aprenen a ser productius i competitius, podran treballar satisfactòriament, jubilar-se tard, mirar la televisió i anar a votar cada quan els cridin.

Això es diu molt poc perquè és com dir que el món organitzat és igual que una presó: si les lleis d’ensenyament dels Països Catalans i d’Europa serveixen principalment per a impulsar la formació de tècnics i de mà d’obra (assalariats, se’n deia un temps), es crearan uns Països Catalans i una Europa sense discurs. I tot plegat serà com una cançó de Raimon que es titula No el coneixia de res, i diu: "Ens enganyaran amb qualsevol cosa:/ unes mamelles en cromo,/ uns culs fotografiats,/ quatre paraules solemnes/ i un futbol manipulat."

I què hi fa la literatura, aquí? Doncs fa llegir. I llegir fa parlar, i fa tornar gran i fa tornar bo, i fa viatjar, i com diu Steiner és la immortalitat al revés, i ajuda a desenvolupar un esperit crític, i és una responsabilitat envers qui t’ha cedit el llibre, i crea compromís, i s’hi ha de fer un esforç, i és l’expressió de l’amor, del cos, de la mentida, de la ràbia, de l’enveja, de la misèria, de l’esperança, de la música i de la por amb un codi que és de tothom: la paraula.

La tinc ben present, la primera vegada que ho vaig experimentar: feia segon o tercer de primària i tenia una mestra que per a mi ha estat la millor mestra del món. Es deia i es diu Bàrbara Terrassa, i em va ensenyar a espavilar-me, a fer bondat, a desobeir, a saber respondre i a saber contestar, i a voler mirar tot de coses que dins les parets d’una escola pública de la transició espanyola no s’acabaven de veure. (Jo no recordo si m’agradava anar a escola. Sí que sé que hi havia moltes hores que se’m feien llargues, que no em sentia gaire estrany quan em castigaven i que el que m’agradava més era explorar què hi havia més enllà de portes, corredors i escales per on teníem prohibit passar.)

Doncs la cosa anava així: alguns horabaixes na Bàrbara ens llegia un capítol d’un llibre en veu alta. Era una història que em duia venut: el protagonista era un nen que estava malalt i necessitava que l’operessin, però a casa seva no tenien diners a bastament. Aleshores la seva colla d’amics decidia muntar un zoo al seu barri per a recaptar fons i donar-los al seu amic. El nen es deia Pitus i el llibre, El zoo d’en Pitus. A mi les hores de ser a escola se’m feien eternes, però l’estona d’en Pitus em passava en un no res: sortia del babero i d’aquell ser un nen de barriada, i entrava de ple i de carn viva dins la història que sentíem. I quan na Bàrbara s’aturava, era com si una música es fongués de cop i em caigués de damunt el sostre un silenci blanc. Restava incomplet, i havia d’esperar que tornés a tocar una estona de lectura per a continuar dins allò. (Aleshores no ho hauria sabut definir. No sé si ara ja en sabria. Tampoc no hauria sabut dir què era allò, ni que allò era allò. Però sense saber-ho ni fer compte de definir-ho, ja sabia que allò era la capacitat de viure més enllà de les meves quatre coses de cada dia, era saber sentir més enllà de les meves persones de cada dia, i era ser jo molt més enllà del meu jo de cada dia.)

Un dia ja no vaig poder més, i quan va acabar la classe, ple de timidesa i gairebé tenint vergonya d’anar a tocar a una porta que no hi era ―no una de prohibida, sinó una que no hi era―, vaig dir a na Bàrbara: "Eh, que jo no puc esperar que ens en tornis a llegir un tros. Què passarà, ara?". I ella em mira, riu i mentre es gira cap a no sé on em diu: "A la biblioteca hi és". Em va deixar mort. Em va venir tan de nou aquesta paraula, biblioteca, això que el llibre fos "a la biblioteca", que va ser com si m’hagués dit que el llibre era a l’escletxa de la roca que hi ha dalt la muntanya més alta on naix la flor romanial. Li vaig demanar que què era la biblioteca i on era, i m’hi va dur (al final del passadís, davant el lavabo). Jo la mirava ple de silenci. Ella em va fer una fitxa davant els alumnes alts, estranys, atractius, de setè i de vuitè, va trescar per les prestatgeries plenes de llibres, va traure El zoo d’en Pitus, que era igual que el que tenia ella, talment, i me’l vaig endur a casa. Després d’aquest dia la meva vida no ha tornat a ser mai la mateixa.

El meu professor de literatura va ser Bàrbara Terrassa, que és biòloga i al segon cicle m’ensenyava ciències i matemàtiques. Ella em va posar la mel a la boca i em va ensenyar a cercar mel i a voler-ne fer. Així, mentre altres professors ens feien aprendre quin any havia nascut i havia mort Joan Alcover, jo volia anar a viure a aquell lloc on no tan sols has de ser tu, sinó que pots ser molts, i el fet de ser molts et fa veure les coses de moltes maneres, i veure-les de moltes maneres te les fa qüestionar, i qüestionar-te-les et fa créixer, i créixer és un no aturar de créixer.

Fa poc s’ha publicat en català un llibre meravellós, Lliçó d’alemany, de Siegfried Lenz. Els protagonistes són un noi castigat per no ser capaç de fer el text dirigit que li demanen a classe, i dos homes a qui se’ls aplica la llei de la pitjor manera. A l’un, li prohibeixen expressar la seva mirada per mitjà de l’art; a l’altre, l’obliguen a aplicar aquesta prohibició a un amic d’infantesa. De la cel·la de càstig estant, el jove Siggi, amb el text com a motor narratiu, etziba amb una tendresa duríssima el gran mal de la manera humana de ser en el món: voler parcel·lar-lo, homogeneïtzar-lo i mirar d’asfixiar tot el que és autèntic i es veu rere les ulleres porugues de la diferència. No podem deixar que la literatura resti, encara més, reduïda a una anècdota curricular a l’ensenyament. Com serà aquesta presó que és una escola si no s’hi obren totes aquestes finestres que miren a tots els racons del món i que són de totes les persones del món?


Carles Rebassa, Premi Ciutat de Barcelona 2016 de literatura catalana.



* Amb la intenció de contribuir a recuperar la literatura als centres d’ensenyament secundari i de revalorar la figura del professor que ensenya a llegir, escriure i pensar a través dels llibres d’ara i d’abans, el Col·lectiu Pere Quart ha començat una recollida de textos de diversos escriptors. Punt de partida: evocar-hi la persona, el moment o les circumstàncies que els van fer estimar l’escriptura, la creació i el món de la cultura.

Davant del constant menyspreu pel treball literari en l’organització de l’ensenyament tecnicista i destructor de l’esperit crític que ara es fomenta i publicita, considerem que urgeix reivindicar la reflexió que aporten les obres dels autors i dels savis que ens han precedit. Perquè l’ensenyament ha de formar ciutadans que vulguin canviar el món, no pas adaptar-s’hi ni rendir-s’hi. I perquè, si s’ha de construir un nou país, el volem més culte, lliure, ric, desvetllat i feliç.

COMENTARIS

Agraït
Òscar Rocabert, 21/02/2017 a les 19:56
+8
-0
Moltes gràcies per aquest article, tan alliçonador i tan esperançador a la vegada! Visca els mestres, siguin o no de llengües!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a gaudir de la vida com si encara fóssim nens
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secret que va creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja