Crònica

Que qui torna ja no ets tu

El cantautor solsonenc Roger Mas comparteix versos i cançons al Festival Alcools

Roger Mas: «Mentim molt i ens mentim molt»

Especial: Crònica
Arxivat a: Biblioteca, crònica, Crònica

 Foto: Adrià Costa


La seva veu neix d'un pou. O d'una cova. O d'algun lloc d'aquells que et permeten anar al fons del fons. Prova d'això és la cançó amb què el vaig conèixer: Cor pur. És d'aquelles que t'encongeixen per dins i al mateix temps et porten lluny. Roger Mas és un home que en les seves cançons explora. Quan l'escolto a casa, o pel carrer, o on sigui, me l'imagino amb una llanterna. Travessant túnels foscos per desafiar el misteri. És un tastaolletes que no en té mai prou. I que, per tant, no es conformarà amb la primera llum.
 
El dolor de la bellesa és el títol del llibre amb què ens acosta al seu univers poètic. Hi entro de puntetes, a través del Festival Alcools, organitzat a la sala Beckett per la Institució de les Lletres Catalanes i patrocinat per la Fundació Carulla. Roger Mas recita i canta. I quan canta m'adono que les seves són cançons que respiren. Que es permeten el que podria semblar normal però no ho és: els silencis. No córrer. Treure la màscara de les coses a poc a poc. Despullar el món des de la sobrietat.

I potser ja n'hi ha prou amb una guitarra, una veu i un ser conscient de la mesura de les coses. Dels límits. És així com depenent del que et digui t'ho insinuarà xiuxiuejant, com si el tinguessis arran d'orella, o allunyant-se un pam més del micro, per omplir, perquè ressoni per dins, per fer-ho més gran. Tot ell tant es pot convertir en dos braços que et vetllen a poc a poc, ara cap a la dreta i ara cap a l'esquerra, com en un torrent que fa tremolar el terra i l'aire.
 
"Els nostres records no són ficar la clau al pany de casa, ni treure la llesca de la torradora, ni totes les altres coses que podem fer cada dia amb el pilot automàtic. Els nostres records són aquell petó, la mort d’aquella persona estimada, l’accident, el naixement d’una criatura". I amb un llistat de petites veritats, que tant poden ser seves com teves com meves, en Roger ens acosta al seu món, més aviat reflexiu, que mira cap endins. I que es projecta cap enfora per compartir que "són les coses importants que, quan passen, fan que tot el nostre funcionar s’assembli més al d’un boig que al d’una persona corrent".

Quan el vaig entrevistar, va dir: "La feina és mostrar-me a mi mateix com sóc. Perquè la guerra inicial és dins d’un mateix, perquè són molts jo. Hi ha un centre de gravetat, com deia Batiatto, que em fa tenir clar qui sóc o que sóc algú. Però aquest algú té moltes cares." I quan arrenca amb el clàssic "aquesta nit he obert aquella porta, duia tancada qui sap els dies" i conclou afirmant "i ja ho sabia d'altres cops, que qui torna ja no ets tu", diria que sí, que és una sort permetre'ns obrir vells i nous panys. Dubtar de qui som o ser altres coses de les que som. Mantenir encesa aquella llanterna. I saber que després de la primera llum, n'hi haurà una segona. 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Josep Irla proposa un cinefòrum sobre la lluita pels drets de les dones
Imatge il·lustrativa
Els més petits i la creació es troben al festival de literatura i arts infantil i juvenil
Imatge il·lustrativa
L'escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia ens convida a conèixer el seu projecte educatiu
Imatge il·lustrativa
Dani Espasa dirigeix l'orquestra els Vespres d'Arnardí al Palau de la Música
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar ens consciencia sobre el patiment innecessari que viuen molts gossos
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de Rita Pierson, que diu que «l’ensenyança i l’aprenentatge han de portar alegries»
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
14 coses que diu el personatge del professor interpretat per Sergi López a l'obra de Juan Mayorga