La vida familiar

I què, que l’entrevista fos en directe? Que no és un pare fent feina a casa seva?

| 10/03/2017 a les 23:10h
Arxivat a: Cambres pròpies, Mares de ningú


La pregunta és inevitable, quan trobes algú que es dedica a qualsevol feina que no tingui un horari concret, o que sigui creativa, o que suposi una sèrie de compromisos que no van gaire amb els tempos de les famílies i les escoles. Faig la pregunta amb innocència, encuriosida, i per tant quan la sento fer no em fa nosa, no em molesta, no la trobo fora de lloc. Però és cert, sí: a les entrevistes a escriptores que llegeixo, i en llegeixo sovint, els fan la pregunta. A les cantants, a les ministres, a les directores de diari. Com t’ho fas, per conciliar la vida familiar i la vida laboral?
 
En primer lloc, donem per fet que la dona empresària, escriptora, cantant o directora de cinema s’encarrega dels seus fills en les hores que se suposa que hauria d’estar fent feina. Ho donem per fet perquè la història i l’educació i la societat ens ha dit que és així, que la dona se n’ha de fer càrrec. A mi, com dic, no em fa nosa la pregunta, perquè jo també la faria, perquè de vegades les dones que volem abastar molt ens fem preguntes les unes a les altres, no per tafanejar, però sí potser per contemplar altres models que a nosaltres no ens han passat pel cap.
 
Hi ha pocs escriptors, cantants i directors de diari que hagin de respondre la pregunta. Sí, poquíssims. I si els fan la pregunta és perquè d’una manera reiterada ells han parlat obertament dels seus fills i de les seves escoles i dels seus berenars. De la majoria de directors, escriptors i cantants no tenim aquesta informació: ni si tenen fills, ni quants en tenen. Per tant, la pregunta fa nosa als periodistes. No, en canvi, amb les dones.
 
Per això, mentre conduïa i sentia el programa Estat de Gràcia, vaig agrair molt que fessin la pregunta màgica a Joan Pons, d’El Petit de Ca l’Eril. Un dels seus fills xerrava per sota la conversa que en Joan tenia amb el programa. Ara volia aigua, ara jugava. I en Joan reia, i des de la ràdio reien i, coi, jo somreia al cotxe anant cap a una presentació. Ja cap al final, quan li van preguntar com s’ho feia per dedicar-se a la música i ser pare, em vaig sorprendre. Feia dos dies, xerrant amb la Tina Vallès, ens havíem queixat de la pregunta. A qui li importa, quan escriu i corregeix la Tina, si abans o després de posar les nenes a dormir? Certament, a ningú. O, en tot cas, ens interessa tant com saber quan ho fa un escriptor home. Jo, per exemple, li faria la mateixa pregunta al Miquel Adam: com es fa per escriure, treballar en una editorial i tenir bessonada? Els fills del Miquel tenen una mare, i les filles de la Tina tenen un pare. No ens oblidem d’això.
 
Els fills d’en Joan Pons tenen una mare, però fixa’t que la mare té una feina entre setmana que no li permet cuidar-se’n, dels fills. La vida de músic fa que en Joan se n’ocupi, i quan ell marxa de concerts els caps de setmana, la mare de les criatures ja pot encarregar-se dels nens. Quan ho va explicar, em vaig sentir immensament agraïda. Gràcies! Oh, gràcies per la pregunta! Gràcies per la resposta! Gràcies, sobretot, per la naturalitat amb què heu parlat d’un tema tan trivial i tan xerrat entre les mares.
 
Resulta que sí, que també és interessant saber com un músic home i pare s’ho fa per conciliar la vida familiar i laboral. No tingueu por de preguntar quan componen, si tenen temps entre sopars i dutxes, i amb qui es queden quan estan de gira. Si no us interessa, és un altre tema. Però no tingueu por de fer aquesta pregunta als homes, perquè també tenen la resposta. Molts homes se’n cuiden, dels fills, i també han de fer de més i de menys amb els horaris de les reunions, amb els sopars a deshores i amb arribar tard a l’escola als matins. No tingueu por, els homes no se sentiran ofesos ni discriminats. I quan això ho normalitzem, les dones tampoc no sentirem que responem una pregunta que només responem nosaltres.
 
Dit això, l’endemà circula per internet un vídeo molt divertit. Un professor és entrevistat en directe per la BBC. El professor és a casa seva, al seu despatx, i va xerrant davant del que suposem que és la càmera del seu ordinador. En un moment donat, una filleta s’escola per la porta i comença a toquejar coses. Dos segons després, l’altre fillet, més petit encara, li segueix les passes. Al principi fa molta gràcia veure la reacció de l’home, que es tensa i aparta la primera nena sense ni tan sols mirar-la. Es disculpa mirant a càmera, tothom fa com si els nens no hi fossin, però hi són. Molt ràpidament, una dona surt volant –volant, sí– en pantalla i recull els nens i, ho diré així, li treu de sobre les criatures, que tampoc no feien gaire cosa. Els aparta, avergonyida. Tots avergonyits. Els nens no deuen entendre res.
 
I jo, després de la primera rialla i la primera tendresa, tampoc no entenc res. La tensió es fa molt evident, i una anècdota que podria passar per divertida si hagués reaccionat amb bon humor, de cop em fa sentir incòmoda. No, no és un mal pare per apartar la seva filla. No hi ha culpables en aquesta escena, ni tan sols els nens. És cert, l’home està nerviós i no sap com reaccionar, però era més senzill que això: amb naturalitat.
 
Els autònoms treballem així: entre article i article ens pregunten què té l’ull per dintre o ens reclamen atenció de la manera que sigui, pregunten quin conte estem escrivint o taral·legen sense respirar una cançó a uns volums poc tolerables. No passa res. I què, que els nens entrin quan no toca? I què, que l’entrevista fos en directe? Que no és un pare fent feina a casa seva? Mentre aquell home responia les preguntes, algú cuidava dels nens. Ens ho havíem plantejat? O havíem donat per fet que els nens tenen una mare o una minyona o no li havíem donat més voltes? Potser podríem preguntar-li al professor com s’ho fa, per corregir exàmens i preparar-se les classes i ser pare. Potser ningú l’hi ha preguntat abans. I potser nosaltres, quan veiem uns nens en directe a la pantalla quan no toca, o quan els sentim a la ràdio demanant aigua perquè tenen set, hem de simplement somriure al cotxe, o davant la tele, i que els nens no estiguin prohibits ni vetats, i que ser pare no sigui socialment tan diferent de ser mare. Ja t’esperem, normalitat.
 

Foto: Donnie Ray Jones

 
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat