Xavier Ribalta, l'home a qui passen coses extraordinàries

Aquell noi de Tàrrega ja era molt alt quan va creuar la frontera, però a França creix

| 23/01/2015 a les 09:38h
Especial: La tercera persona
Arxivat a: El piano
De petit tenia dos ídols: Jorge Negrete i Enrico Caruso. Ell també volia ser cantant, però la família li tenia reservats uns altres plans. Xavier Ribalta (Tàrrega, 1943) no es va desanimar. No va amb el seu caràcter. Va negociar fins a aconseguir una entente cordiale amb el seu pare: estudiaria música sempre que es tragués, primer, un títol seriós. “I com que no era un home de mitges tintes, em va matricular al conservatori del Liceu a fer òpera”. El jove també va complir la seua part i es va convertir en enginyer industrial. Ribalta és un gran explicador d'històries. Potser és aquesta veu vellutada, de galant. O el somriure generós que s'intueix sota el bigoti.
 
Fa fred, però no li importa creuar “el túnel de la boira”, com ell anomena la Panadella, i retornar a la seua “terra aspra” a parlar del disc Xavier Ribalta canta Joan Margarit. Ens tenim prou confiança per quedar –qüestió d'intendència– a la sempre inhòspita cafeteria de l'estació de trens. En qüestió de minuts, aquell lloc trist i impersonal, amb aquell deix de sordidesa que s'enganxa a la roba com l'olor d'hospital, deixa de ser carabassa per convertir-se en carrossa. Juraria que som al Cafè de Flore i que porto el pentinat de Jean Seberg. I això que Ribalta encara no m'ha dut a París. Som a la Barcelona en blanc i negre de la Nova Cançó. Ell és un cantautor de manual que denuncia injustícies i clama llibertat. Una nit de Sant Joan el senten Jordi Carbonell, Pere IV i Joaquim Molas. Carbonell li regala una crítica: “Estàs dotat per a la música, però les teues lletres són una mica ingènues”. I dos llibres: un de Joaquim Horta i un altre de Joan Salvat-Papasseit. A Ribalta li va canviar la vida. “Allò sí que era poesia social, i no les meues primeres cançons pamfletàries!” Era una rara avis que no va formar part del club dels Setze Jutges perquè li'n van denegar l'accés. 
 
El 1968 Espanya era oficialment different. Vés a saber per quina nimietat es va multar Ribalta i se li va prohibir de cantar en públic. Se'n va anar a França i allí va conèixer Léo Ferré, el seu gran referent. París és la precarietat, però també la descoberta, la llibertat. Aquell noi de Tàrrega ja era molt alt quan va creuar la frontera. Però a França creix. Creix molt. Actua al mític teatre Olympia, fa concerts a benefici de presos polítics i exiliats i, sobretot, llegeix. Llegeix molt. Va tot el dia amb un llibre de poesia catalana que vol convertir en disc. El que no sap Ribalta és que això passarà molt aviat, perquè el productor Moshé Naïm aposta per ell. Ribalta grava un màster –el que avui en podríem dir la maqueta– amb tota una llegenda, però ho fa amb presses perquè se n'ha d'anar a Lió amb Paco Ibáñez. Està pletòric. Porta el preuat enregistrament del que serà La poésie catalane de nos jours et de toujours en una bossa de mà, amb el llibre que l'ha inspirat. De fet, van molt carregats. Cada cop que se'n van de de París han de buidar l'habitació. No es poden permetre de pagar dos hotels, així que viatgen amb tot el que tenen. I tan pendents estan de les guitarres i de les maletes que Ribalta es deixa al tren la bossa de mà. Se n'adona de seguida, però és massa tard. Corre tant com pot, però se li acaba l'andana i el tren es fa petit al seu davant. Se'n va a parlar amb el cap d'estació, que el tranquil·litza: si no hi ha res de valor, ningú no ho agafarà i quan es netegi el tren a Marsella es trobarà el paquet i el retornaran l'endemà.

Però el tren arriba buit tres dies seguits. Ribalta intenta passar pàgina i refer-se. No serà fàcil, però potser Moshé Naïm ho entén i accedeix a tornar a gravar el disc. Durant deu o quinze dies l'esperen massa concerts per capficar-se en res que no sigui l'escenari. De tornada cap a París, el tren anava tan ple que ell i Paco Ibáñez –guitarres i maletes incloses– van haver-lo de creuar del primer al darrer vagó per trobar un seient. Als deu minut de viatge, algú va trucar a la porta del compartiment. “Crec que això és seu”. El màster i poemari tornaven a mans de Ribalta. Es van quedar tan al·lucinats que no van saber reaccionar. Quan ho van fer, quan van buscar aquell misteriós passatger per donar-li les gràcies com es mereixia, no el van trobar. “Ja sé que costa de creure, però no ens vam aturar enlloc i aquell home s'havia esfumat del tren”. Ribalta s'apropa una mica per dir-me fluixet que era un àngel. Paco Ibáñez, més prosaic, tenia una altra teoria: el targarí havia nascut amb una flor al cul. 
 
Tornem al present. Com qui no vol, Ribalta ha girat el disc que, en teoria, havia de monopolitzar la nostra conversa i s'havia quedat sobre la taula, com un recordatori del motiu de la trobada. La contraportada estava il·lustrada amb un quadre que reconec. Ribalta vol i dol. Li ho noto. Juga amb el cedé amb fingida despreocupació. Li ho poso fàcil: “Us coneixíeu amb Viola?” No entra en detalls. Vol assegurar-se que no el prendré per boig. Paraula. “Aquest quadre me'l va regalar fa temps. Sempre l'havia tingut a casa, en un prestatge fondo, repenjat a la paret. Un dia de 1987 tornava de fer un concert de no sé on. Vaig agafar un taxi a l'aeroport i a la ràdio deien que havia mort Viola. Em va impactar, és clar. En pocs minuts ja era a Consell de Cent preparant les claus per obrir la porta de casa. Feia dies que era buida, per això em va sorprendre veure vidres al terra. Vaig anar cap al menjador i tot estava com ho havia deixat excepte el quadre, que era al mig de la sala, a tres metres de la llibreria, cara amunt i amb el cristall del marc escampat per tot arreu, com si hagués explotat. Segurament hi ha una explicació científica, però totes les portes i finestres estaven tancades i res més no s'havia mogut del lloc. Era com si Viola es volgués acomiadar”. Va plegar els vidres, va deixar el quadre al lloc d'on semblava haver sortit disparat i va pensar que algun dia escriuria aquesta història. “Però no me n'he sortit mai. Em farà gràcia llegir-te. A veure si tu ho aconsegueixes”. Glups!

Il·lustració: Matías

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Els Cinemes Girona ofereixen abonaments anuals amb un preu especial
Imatge il·lustrativa
El museu del pintor acull una exposició d'instantànies que ens endinsen en el seu món
Imatge il·lustrativa
El Palau Solterra de la Fundació Vila Casas mostra com es van influenciar mútuament dos artistes
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
Així ballaven Fred Astaire i Ginger Rogers
Imatge il·lustrativa
Lucas Hnath posa en dubte el sentit del matrimoni al Teatre Romea
Imatge il·lustrativa
Un vídeo acara escenes de cinema amb les pintures que les han inspirades
Imatge il·lustrativa
Un espot denuncia en un minut i mig una realitat que a l'estiu es multiplica