«La meitat del públic devia venir a 'Mar i Cel' només per veure el barco»

Albert Guinovart, un dels pianistes i compositors catalans més internacionals, reflexiona sobre la relació entre els musicals i la literatura

| 29/03/2014 a les 17:10h
Especial: Teatre
Arxivat a: La butaca, Albert Guinovart, Literatura a Broadway, teatre, Xevi Freixa, teatre musical, Mar i Cel, Broadway
"Un minut de música pot emocionar tant com 80 pàgines d’una novel·la, perquè arriba directament a l’epidermis". A Albert Guinovart li agrada transmetre sentiments a través de la música. El pianista i compositor català ha participat en la banda sonora de la triomfadora pel·lícula muda The Artist i ha viscut processos creatius en òpera i teatre musical, com a Mar i Cel, el musical català per excel·lència que Dagoll Dagom recuperarà per celebrar els seus 40 anys. De manera que està familiaritzat amb els llibrets i les adaptacions. Fins i tot explica les que s’han quedat en intents i que Mar i Cel va estar a punt de superar els estudis de mercat que es requereixen per escenificar-se a Broadway.

Albert Guinovart és un dels pianistes i compositors catalans més internacionals Foto: Pàgina oficial de l'artista

Les Misérables no és dels seus musicals preferits. Així, una bona novel·la no és sinònim de bon musical?

No. Depèn de qui l’adapti, igual que al cinema. En una novel·la hi ha uns matisos, però tampoc sóc molt purista: amb l’adaptació alguns es perden però se’n guanyen d’altres. Està molt bé com a punt de partida. Ja en la història de l’òpera, els compositors buscaven llibretistes i arguments interessants perquè una òpera necessita una trama potent. Mozart es va inspirar en el Don Juan, Puccini i Verdi es basaven en obres de teatre... El cas de Wagner és paradigmàtic: ell mateix també es feia els llibrets.

Les dues òperes que vostè ha compost tenen llibret original.

Potser hauria estat més fàcil si hagués adaptat una novel·la.

Per què?

El públic de l’òpera convencional és conservador i, si fas una cosa moderna, queda una mica ridícula perquè l’òpera és una convenció tan arbitrària que sembla que no accepti certes coses. Al musical Dràcula, per exemple, ho cantaven tot i no calia: "Ahora iré a la estación y me compraré un billete; no tengo cambio”.

Si hagués de fer una altra òpera es basaria en una novel·la?

Sí, o en una pel·lícula. Vaig proposar al Liceu una òpera sobre el film The Queen. Hi podria haver un bon cor; quan en una òpera del Liceu no hi surt el cor, em frustro. En aquest cas, hi hauria tot el poble anglès plorant al funeral de Lady Di i la cambra dels comuns barallant-se, que és un cor masculí fantàstic. A més hi tenim una reina, personatge recurrent en les òperes, i el fantasma de Lady Di. És ideal.

Pel que fa als seus musicals, dos s’inspiren en obres de teatre.

Excepte Flor de nit, amb text de Manuel Vázquez Montalbán.

Que era escriptor.

Tenia unes virtuts que no té la gent de musicals, com el compromís social. Normalment, un musical o t’emociona o et diverteix, però no n’hi ha gaires que et facin reflexionar, que facin una denúncia. Pensant en musicals que vull fer, també tinc referents de pel·lícules o novel·les.

Ah, sí?

Jane Eyre, Cumbres borrascosas o Scaramouche. Les llegeixes i dius: "Ostres, això és un musical". Ara, no tota la literatura serveix. De l'Ulysses de Jame Joyce no en faria un musical. També tenia una idea per a un musical amb context històric com Mar i Cel; en un musical t’ha d’atrapar una història de personatges però dins d’un context social i històric d’interès. Volia fer-ho amb el 1714. Molta gent em deia que adaptés Victus, una novel·la que em va agradar molt, però seria impossible: es passa vuitanta pàgines parlant d'enginyeria militar.

No es podria fer?

Es podria explicar amb una cançó de tres minuts, però és més interessant llegir-ho. El secret és saber que hi ha una convenció teatral i no pots ser fidel al cent per cent a l’original. Normalment les històries que més enganxen són les d’amor. Quan vaig tenir la reunió per musicar La vampira del Raval, el primer que vaig preguntar va ser: "No hi ha història d’amor?" En els musicals de gran format, també és important la visualitat i que tinguin joc escenogràfic.

Per què Broadway adapta novel·les?

Ho veig bastant clar: és una indústria que no vol perdre diners i, per tant, va a allò segur. Que tampoc és segur però com a mínim és un risc menys. Si adaptes Matilda, saps que la història és molt potent i tens la meitat de la publicitat feta perquè hi ha molta gent que coneix la novel·la.

Pot passar que Broadway transformi una obra d’autor en una obra mainstream?

Sí. Tinc una mica de prevenció als grans musicals americans, perquè són un negoci, com parcs temàtics amb merchandising on el que menys interessa és que la història sigui potent i la música, bona. A Miss Saigon, la gent anava a veure l’helicòpter que surt en escena. Bé, i segurament la meitat del públic devia venir a Mar i Cel per veure el barco, eh.

Fins a quin punt adaptar una novel·la és pervertir-la o banalitzar-la?

S’ha de veure fins on pots manipular l’original sense trair-lo o aclarint que hi fas una aportació del dramaturg. Civilitzats tanmateix, per exemple, té tres actors i en passar-la a musical li vaig dir al Jordi Galceran que m’agradaria tenir un parell d’homes i de dones. Per fer els cors, simplement.

I què van fer?

Aleshores, es va inventar el personatge de l’illa, que vam afegir als del matrimoni de nàufrags de l’obra i l’amic que viatja amb ells. L’illa anava apareixent i provocava coses divertides: cridava quan algú picava la mina, intentava accelerar l’enamorament dels personatges perquè marxessin... Era un bon invent. Ara, fins a quin punt pots fer-ho? Per això no vam titular el musical Civilitzats tanmateix sinó Paradís. En el cas de Mar i Cel, ens vam inventar les germanes segrestades i vam afegir a l’obra de Guimerà elements de L’illa del tresor, d’Stevenson, com el grumet.

També hi ha l'opció de traslladar la història a una altra època, com West Side Story.

Els grecs i Shakespeare ja ho van inventar tot en arguments i nosaltres en fem variants. Vaig intentar fer una modernització del gran clàssic català, Terra Baixa. El volia traslladar en un casino de Las Vegas als 80, però no hi ha diners. Guimerà és qui ha fet els arguments més grans a Catalunya. És més, a tot Espanya. És difícil trobar el que feia Shakespeare en un clàssic espanyol. També vaig estar en contacte amb Broadway per adaptar la novel·la infantil Momo. L’autor, Michael Ende, va donar permís per fer-ho només si jo en componia la música, però va morir-se sense signar res i els hereus no es van posar d’acord. Broadway també es va interessar per Mar i Cel. Hi ha uns estudis de mercat sobre la viabilitat d’un espectacle fets per auditors i, si Mar i Cel havia d’arribar a 50 punts, en tenia 49. L’argument era massa poc anglosaxó i, per tant, un risc.

La literatura postmoderna ha fet canviar aquestes adaptacions?

Més aviat el cinema i la cultura audiovisual han influenciat la literatura i el teatre: ja no se segueix una línia argumental, hi ha flashbacks i flashforwards, escenes paral·leles, el·lipsis... El cinema hindú abans no feia el·lipsis perquè quan canviava d’escena la gent no ho entenia! Ara bé, una novel·la no pot traslladar al teatre les reflexions i els soliloquis; no es pot donar tota la informació perquè la música alenteix molt el text. Si s’hagués de musicar Romeu i Julieta de dalt a baix, duraria sis hores.


Aquesta entrevista és un complement del reportatge 'La literatura a Broadway', que també consta d'aquesta altra peça.

Contingut relacionat

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Cim d'Estela ofereix activitats per a infants durant la Setmana Santa
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa ofereix una programació especial de continguts digitals
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'escriptor, que deia que «la sort afavoreix només les ments més preparades»
Imatge il·lustrativa
Katharine Hepburn llegeix la nota que va escriure a l'actor 18 anys després de la seva mort
Imatge il·lustrativa
Una parella catalana mostren a la BBC com es el seu dia a dia amb la seva filla
Imatge il·lustrativa
Una coreografia de Steev de Sousa que evoca una relació fraternal