Mercat

La gata no sabia res de tot això, ni li importava, per a ella la història només podia ser contemporània

La suma que altera el producte

| 23/02/2015 a les 21:03h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, conte

Foto: Caveman Lee


A resguard del vent i de la pluja, amics del sol a l’hivern, ocupats durant hores en impúdiques neteges davant de tothom, ells senyalen els límits de la ciutat habitable, on els xiquets poden jugar al carrer i les taules dels bars s’escampen quasi tot l’any, tan aviat com arriba el bon temps, perquè les dones i els homes puguin cridar, riure, maleir i plorar, sense parets. Silenciosos, elegants, discrets, els gats presideixen. Només el zel, la fam i el perill esguitarren aquella falta d’urgències, aquella calma que fa respecte. Mantenen l’agilitat dels caçadors, l’equilibri àgil de la musculatura del tigre i la pantera quan caminen, però es conformen, aristòcrates asservits, amb mig plat d’arròs passat o una espina de peix. Les pedres reposen al seu costat i ni en les nits del mes de febrer no necessiten gemegar per les extremituds del desig. Les pedres contenen i prou, no s’expliquen, s’ha d’aprendre a desxifrar els secrets que guarden. Elles no ho demanen, mai no demanen, tenen tot el temps i tot el silenci. Els gats, en canvi, sovint descomponen la majestat per menjar i beure, per caçar, per fugir, per desitjar, de vegades s’arrauleixen en una mà amiga, agraïts per la protecció o la carícia.

Aquella gata, quieta a dalt de les quatre pedrotes de paret romana, no es refiava de l’embalum de roba rebregada escampat de qualsevol manera sota el portal de carreus. Feia molta estona que no es movia, però l’olfacte l’avisava que més valia que no s’hi acostés. Aquell bolic empudegat li podia fer la pell. Més d’una vegada s’hi havia enganyat i havia sentit la urpada a frec del morro. Els borratxos van feixucs, però la confiança és una mala aliada. No es movia del capdamunt d’aquelles ruïnes fàcils d’escalar per a un gat, impossibles per a un cervell tan enterbolit pel vi com el de l’home que potser encara dormia.

Les pedres destacaven, aïllades al mig de la plaça, seguides d’un rengle ran de terra, testimonis de l’edifici del mercat romà. Fòrum d’una província que havia travessat la península, poderosa, imperial. Reaprofitats, alguns dels carreus que faltaven al que fou temple del comerç eren identificables a la part baixa de les cases que tancaven la plaça. Aquest tros de paret mateix es tenia dret perquè havia servit de columna vertebral a habitatges més humils i moderns. Els eixamples eren recents, s’havia enderrocat un rengle d’edificis i de dos carrers n’havia resultat la plaça, allargada, interrompuda per totes bandes, encara més després que havien aprofitat una enrajolada per salvar el desnivell amb escales.

La gata no sabia res de tot això, ni li importava, per a ella la història només podia ser contemporània. Apuntava la primera claror. Feia molta estona que els pagesos organitzaven les parades de fruita. Algun parroquià matiner remenava per triar les primícies. S’hi hauria acostat per arreplegar restes de l’esmorzar. Les dones, acostumades als gats, les remullaven amb una mica d’aigua o de llet, dintre de bols de plàstic o de llauna. Ja hauria saltat, però havia de passar massa a la vora dels que dormien. Havia notat moviment sota una de les flassades: una mà havia agafat un gaiato. L’esperaven, però no l’enxamparien, ella també estava a l’aguait. Sense bastó no li hauria calgut témer res, però un cop ben encertat la podia estenallar per sempre.

El pitof es passava el dia encès de ràbia contra tot i contra tothom. A aquelles hores, no sabia del cert si pensava o somniava, però, ni que fos en somnis, volia desfogar-se amb el mutxel. Cada nit, allà on queia, es quedava. D’esma, s’havia arrossegat fins a aquella mica de sopluig i s’havia embolicat com havia pogut amb les mantes estripades que sempre duia a sobre. Ara veia que tenia companyia. Sempre s’ajuntaven uns quants col·legues, a l’ombra del seu prestigi. Ell era una persona culta i havia voltat món, no com aquells desgraciats. Una setmana enrere, se n’havien reunit més de vint al voltat dels envasos de vi i ell els havia fet cantar La Internacional i Els Segadors, que els altres repetien sense comprendre’ls. S’havia emocionat i tot, amb el cor d’embriacs a la serena, maleïts d’ossos per tot el veïnat. Que es fotessin! Ells bé que posaven la televisió a tota pastilla, els dies de futbol! Que s’instruïssin, amb els cants dels miserables! Quina cantada! Que, per cert, ara ell i tot notava com pudia el del seu costat. Devia empestar molt, perquè els seus nassos, avesats a l’atmosfera pròpia, no filaven gaire prim en olors. Aquell gat no saltava. Era més viu que una guineu! I això que allí, a dues passes, tenia la pitança preparada: tres crostons remullats i bocinets de tall. Però no saltava. Aquells pagesos, també, quina mala idea! Si ell els pidolava una taronja o mitja dotzena de maduixes, l’engegaven a pastar fang, i per un gat, per un gatot de carrer, portes obertes i plat a taula. Va aixecar una mica el cap i va renegar. Dissabte! La plaça plena de parades, no com dimecres, que tot just en venien dues o tres. Si no s’afanyava, els municipals l’espavilarien. Cada dissabte igual, tan bé que s’hi estava, els altres dies, ara que el fred ja minvava i que els remaleïts de gats ja no emprenyaven amb serenates.

A ell no li feien nosa, els pagesos. Sabia que en aquella banda de ciutat hi tenia la vida, no faltava mai un entrador per arrecerar-se, la gent anava més pausada, no hi havia tant de soroll. Ell havia estat en ciutats on tot anava rebatut, on la compassió no figurava al diccionari. Els pagesos mateix, acabaven deixant-li el rebuig de la fruita. Als bars de la plaça i tot, de tant en tant, li servien un cafè amb llet, amb la condició que se’l begués a fora i no espantés la clientela. A ell l’amoïnava que acabarien venint els municipals i els traurien de la plaça, perquè feien massa tuf, per a un dia de mercat. En una ocasió que es van plantar, els van passar la mànega d’aigua a pressió, i què fas, xop de roba, sense res per canviar-te?

La plaça trencada per totes bandes començava a fer goig, tota neta i pintada de façanes, amb els colors de les verdures repartits als precaris taulells, amb les primeres persones que començaven a comprar. Dintre d’una estona, hi tocaria el sol; les converses, el regateig, començaven a agafar cos. La gata dominava la plaça des de l’observatori romà. Tenia gana. A sota mateix, preparat el plat de menjar. Entremig, però, aquell individu amb el gaiato a punt per estabornir-la. Va decidir provocar. Encara no havia acabat de baixar dos dels graons monumentals que el pudegós ja s’incorporava brandant el bastó. Llavors, ella es va aturar i va començar a miolar com si l’escorxessin. Mitja plaça girada cap a aquell cantó. El vagabund, exasperat, va començar a donar cops als carreus del Mèdol. La gata, protegida per l’altura, miolava més i més, amenaçava amb les urpes, reganyava les dents. L’agressor, que prou feina tenia per mantenir l’equilibri, es desfogava contra les pedres. Ja n’havia escantonat un parell. La indignació popular creixia. Els renecs del vagabund no li engreixaven el prestigi. L’orgull pel patrimoni històric s’incrementava entre els compradors, que no gosaven acostar-se per por de les bastonades de cec. El gat exhibia unes ganyes de drac.

La primera taronja, podrida, se li va escarxar al clatell, després, li venien de totes bandes. Als seus companys, finalment desperts, més atordits que ell, també els va tocar el rebre. Quan els guàrdies se’ls van endur, anaven no se sabria dir si més bruts, però amb la cara inflada, plena de sang i el cos baldat. Llavors, la dona que havia preparat el bol de menjar, amb veu mimosa, es va girar cap a dalt.

—Mixeta, fill meu, vine aquí, que et volia fer mal, aquest homenot?

La gata, amb una lentitud estudiada, marcant cada múscul del cos, va deixar anar un miol planyívol mentre descendia del seu mirador secular, patrimoni dels gats i dels poetes.


 




Conte inclòs en el llibre Andròmaca i el centaure

@Magí Sunyer
@Lo Diable Gros, 2014

Una lectura del llibre: La suma que altera el producte

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat