Més Que Paraules

Neus Sanmartí: «És impossible que un alumne sigui dolent en tot»

La pedagoga diu que «la feina més inútil d'un mestre és passar-se el diumenge corregint exàmens»

| 23/10/2017 a les 10:53h
Especial: Més que paraules
Arxivat a: Sala d'estar, Més Que Paraules
Que l'objectiu d'anar a l'escola no sigui aprovar o suspendre, sinó aprendre. Que qui avaluï no sigui el mestre, sinó el mateix infant. I que sigui així com es faci més responsable del que aprèn, sí, però també de la seva vida.

Neus Sanmartí (Barcelona, 1943) és catedràtica de didàctica de les ciències i doctora en ciències químiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Mestra d'infants i mestra de futurs mestres, parlem de la necessitat d'educar amb passió i amb sentit.
 

Foto: Gemma Ventura

  
Vas ser una excepció. 

Les monges van dir a la meva família que era millor que estudiés. Vaig formar part del primer nocturn femení de Barcelona. En aquella època, d'instituts amb noies només n'hi havia tres.  

Què n'has après i desaprès, dels models que tenies de mestres?

Al final, sigui com sigui el sistema, de mestres bons sempre n'hi ha hagut, l'únic que són pocs. En recordo una de llengua i literatura que ens va començar a parlar d'Orland furiós. Quan va acabar li vam preguntar si la història no tenia final. Ens va respondre: "Inventeu-vos-el". No recordo les classes de text mecanitzades, sinó la dels mestres que feien coses diferents.

Què t'acaba quedant d'un mestre?

El millor que et pot quedar d'un mestre són les ganes de fer-te preguntes. La capacitat d'estimular-te. Recordo que llavors vam començar a escriure com si allò que fèiem fossin novel·les.

Hem de fugir de la repetició? 

No hi ha ni un mètode ni un instrument bo per a tothom. L'educació com més creativa i diversa és, més et queda.

L'escola d'ara encara és la dels guanyadors i perdedors?

Estadísticament, sí. Un nen petit sap perfectament qui fa bé els dibuixos i qui no. Això no és un problema si som conscients que la diversitat existeix: com que tu ets tan experta en allò, pots ajudar els altres; i en el que vas coixa necessitaràs algú. Però encara tenim una visió competitiva, de pensar que el qui no va endavant és perquè no ho vol. 

Eduquem només els del mig?

Això ho demostra molt l'informe PISA. Tenim uns bons resultats a nivell mig. 

El perill d'això és que els de baix i els de dalt queden de costat. 

No tothom ha de ser expert en tot. Un escriurà molt bé i l'altre dibuixarà molt bé. Uns ho faran pràcticament tot bé i d'altres tindran més dificultats. Però de tots en podem aprendre. El pitjor que pot fer un mestre és renunciar que un alumne aprengui, perquè si l'infant té l'autoimatge que el mestre ha tirat la tovallola, ell també la llençarà. Això està molt comprovat: moltes de les escoles que diuen que un nen és d'una família amb un nivell sociocultural molt baix, no deixen que aprenguin com els altres: "Mira, que facin això i ja n'hi ha prou". Totes les estadístiques demostren que aquests nens tenen resultats més baixos. Però sempre hi ha excepcions, perquè hi ha escoles amb molt bons resultats, comparats amb els esperats. Per què? Perquè al darrere hi ha un equip de mestres que hi han apostat. 

També entren en joc les expectatives i els prejudicis. 

Hem fet estudis en què donàvem a professors el mateix treball signat per nois i per noies. El que canviava no era la nota que els posaven, sinó què els recomanarien que estudiessin. Si és noi, arquitecte, enginyer, economista. Si és noia, infermera, mestra. Això és inconscient, però passa. I si parlem d'expectatives, és impossible que un alumne sigui dolent en tot. 

Però hi ha mestres que ho pensen. 

Sí, és molt habitual. És dur fer de mestre: els has d'estirar a tots, tenint present que cadascú té la seva personalitat. Has de tenir un equip que quan t'enfonsis t'animi i tu al revés. Perquè hi ha moments en què no saps què has de fer i abandonaries.

Perquè si no, aquesta frustració la pots carregar als alumnes. 

Si no hi ha un equip que et faci costat, això passa. Estic cansada de mestres joves de secundària que quan comencen a treballar els diuen: "Oblida tot el que has après a la universitat. Fes el llibre de text així i no tindràs problemes". 

Llavors no tindria sentit anar a la universitat. 

I què li passa al mestre nou que ve amb ganes de fer coses i es troba aquest ambient? Que a poc a poc es desanima. Aparentment es viu millor, però és molt avorrit. No gaudeixen i després busquen a fora de l'escola la font de passar-s'ho bé. 

El poder que té la mirada d'un mestre a l'escola és bestial: et pot fer millor o pitjor.

L'avaluació és la por dels alumnes i el poder dels mestres: "Si fas això, suspendràs". El mestre fa fer moltes coses a classe, però qui s'ha d'avaluar és el mateix alumne.

Em costa imaginar-me amb deu anys dient-me si aprovo o si suspenc.

Tot va lligat. Primer has d'aconseguir que la majoria ho faci bé. Però tinc exemples de nanos que es suspenen a ells mateixos. Si tenen clars els criteris clars i els has pactat, es pot fer. L'experiència dels centres que ho han fet és que em un 90 o 95% dels casos coincideix l'avaluació del mestre amb la de l'alumne. 

Perden la por de ser suspesos. 

Entenen que allò vol dir que encara no ho fan prou bé. Sempre hi ha un deu per cent d'alumnes que no ho accepten, has de trobar-te amb ells, parlar-ho. No és dir poseu-vos la nota i ja està. És acompanyar-los. L'alumne sap que la seva nota haurà de ser contrastada, i no només per la del mestre sinó per la de companys. Hem d'aprendre a saber parlar amb molt de compte i tacte. És molt complicat, has de saber en quins moments val la pena fer-ho, no transformar-ho en rutina. Que no sigui allò d'ara toca fer fitxa i després avaluacions. 

Quin és l'objectiu principal d'un mestre?

L'objectiu d'un mestre no és posar notes, sinó aconseguir que tots els alumnes aprenguin. Els nens, per molt que ho llegeixin, no descobreixen per què hi ha estiu i hivern, necessiten un acompanyant, una persona que en sàpiga més i els ajudi a fer el pas. La feina del mestre és ser mediador perquè l'alumne s'apropiï del coneixement en un sentit ampli: emocional, cognitiu, manupaltiu, creatiu. Haurien de ser persones més especialitzades en això. Quin és el lloc per empoderar les noves generacions? Les escoles. Que un alumne s'avaluï el fa autònom i responsable de la seva vida. 

Els exàmens calen?
 
Es podria fer una activitat per comprovar què hem après. També necessitem el reconeixement dels altres, que ens diguin que ho fem molt bé. L'autoestima millora molt. Hi ha nanos que es pensen que ho fan tot molt bé, i d'altres que es creuen que ho fan tot malament. Ara bé, fer exàmens perquè estudiïn més i si suspenen esperar que es motivin per seguir estudiant és inútil. 

Què s'hauria d'avaluar? 

La creativitat. Què els ensenyem? Que per fer un text hi ha d'haver un inici, un nus i un desenllaç. I ho fan, a vegades sense coherència. Però si un comença a escriure el text des del final i té sentit, què? No seria el millor? També seria la capacitat de fer-se bones preguntes. No esperar que te la faci el mestre i hagis de pensar quina és la resposta que vol que diguis. I el tercer canvi seria el d'ajudar: si saps molt però no ajudes, la valoració no pot ser la millor. Les persones més competents són les que saben ajudar més els altres. Això és un criteri d'avaluació molt diferent del d'ara. 

El Jaume Cela diu que els mestres han de fer bones persones. 

És un canvi de concepció importantíssim. Fins ara el que ho feia sol i ho feia molt bé era el de deu. Un deu l'hauria de treure qui sap ajudar millor qui té al costat. El qui ho fa sol, com a màxim un notable.

Això va en contra de l'educació competitiva.

Si escrius una carta i ho fas amb una plantilla i ho fas bé ets competent. Ara, el que ha fet la plantilla és el de deu.

Un mestre de deu quin seria?

El que és capaç de treballar en grup, d'estimular i animar. I no fer una cosa per tots iguals, sinó personificada.

Els mestres s'han d'autoavaluar més? 

Una bona manera per fer-ho és obrir la teva classe i que un mestre entri i et pugui comentar què podries millorar. O que feu la classe conjuntament. Moltes escoles treuen parets i hi ha tres mestres en una classe. 

Això vol dir trencar esquemes. 

Això vol dir que hi ha tres persones que es divideixen la feina, que es veuen. I potencialment va bé. Igual que diem que cada alumne té les seves qualitats, cada mestre, també. Recordo que treballava amb un company de matemàtiques que era supercreatiu, i jo soc més sistemàtica. A mi m'anava molt bé tenir algú amb bones idees, però per ordenar-les em necessitava a mi. La diversitat és la font de riquesa més gran, sempre que aprofitem els avantatges de cadascú. 
 
Tothom pot ser mestre?

Aquest és un dels problemes: com que tothom ha estat alumne, tothom es pensa que sap com ha de ser un mestre. Magisteri ara és una de les carreres amb la nota de tall més alta. Qui entra a magisteri? Noies treballadores, amb disciplina i poc aventureres. "Què he de fer? Això". Però per fer de mestre necessites altres coses. 

Quina és la primera condició per ser-ho?

Hi ha una gran diferència entre els alumnes de magisteri que han passat per l'escoltisme, l'esplai, i els que no. Són persones que s'apassionen. Que van per davant, que no esperen que els diguis què han de fer. Si has estat monitor, cada setmana t'has hagut d'inventar què fer amb els nanos. En canvi, els que no tenen aquesta experiència normalment esperen veure què els mana la Generalitat. Quan vaig anar a Finlàndia, tenien un nou currículum, i vaig preguntar a la directora en què els canviaria. Va dir: "En res, ja fa anys que ho fem". Per tant, no estan esperant que els diguin com han de treballar. I aquesta és la condició d'un bon mestre. 

Es preparen bé als futurs mestres a magisteri?

Una de les dificultats és que encara són alumnes de magisteri: digue'm què he de fer per aprovar, en comptes de veure's com a aprenents de mestre.

Falta més coherència a l'educació? 

Dic als mestres que no serveix de res que s'emportin exàmens per corregir el cap de setmana. Perquè pots detectar, analitzar, però corregir només ho pot fer la persona que s'ha equivocat. Hi ha estudis que demostren que la feina més inútil d'un mestre és passar-se el diumenge corregint exàmens. L'alumne només mira el número i ja està, per molts comentaris que hi posis. I els infants que tenen dificultats, a més, no entenen els comentaris.

I a sobre els desanimes.

Sí. I continuem fent-ho. 

Per què?

Per exemple, perquè hi ha la por de què diran els pares si no ho veuen corregit. Explica'ls que no serveix fer-ho. Perquè quan ho dius, ho entenen. Moltes de les coses que fem no són gratificants per al mestre i als nanos no els serveix. I, tot i saber que no serveixen, les anem fent.   

És un ofici que demana molta cura.

El que caracteritza aquesta professió és que estàs constantment prenent decisions importantíssimes. Un estudi diu que un mestre durant el dia pren més de cent decisions, mentre que un altre executiu d'una empresa en pren cinc o sis. Diuen que l'estrès del mestre, les depressions, venen causades pel gran nombre de decisions. La majoria van lligades a això. Un nano es porta malament, estàs nerviós i li dius: "Calla!" I després a la nit vas pensant per què li vas contestar així. I això és el que crea l'estrès. 

Alguns deuen costar més d'oblidar.

Recordo una vegada un nen molt baixet. Anàvem en metro a un museu i una mare es va oferir a portar-ne tres o quatre en cotxe. Li vaig dir: "Agafa aquest, que és petitet". Em va sentir i no em va voler dirigir la paraula mai més. És inconscient, és una decisió que has de prendre al moment. Recordo que vaig estar dies pensant com ho faria, intentant parlar amb ell, i estava totalment rebotat. Perquè ja tenia complex de baix i li vaig reforçar. I com que has de prendre decisions constantment i tens molts nens diferents, això passa. 

Has demanat perdó com a mestra?

Sí, és important. Li vaig demanar que em perdonés. Però ell tenia 13 anys i no ho va acceptar fàcilment.

Però és important adonar-te que has ferit. 

Un mestre ha de ser molt empàtic, posar-se a la situació que viuen els alumnes. Pots tenir 25 o 30 nens. A un li dius una cosa i l'afecta, i a l'altre, no. Has de tenir molt de tacte. Això s'aprèn amb l'experiència, a partir d'una actitud que tingui el mestre. El primer any et venen totes altes. No pots prendre aquestes decisions ràpidament, perquè has de tenir experiència. La professió de magisteri es passa massa del zero al cent. 

Quan vaig acabar magisteri i vaig entrar a una aula, veia molt allunyat el que havia estudiat del que veia davant meu. 

Hi hauria d'haver uns anys de progressió, i que tinguessin un acompanyant. Un mestre acaba la carrera i, si té sort, l'any següent ja està cobrant un sou força bo, que és el que tindrà tota la vida. I que és el que cobra un mestre que fa 15 anys que s'hi dedica i que és molt més competent. Alguns, fins i tot, ja són tutors el primer any. 

Gairebé mai saps què deixes en un alumne. 

En una empresa tens els resultats a curt termini, a l'escola, no. El feedback dels alumnes és a llarg termini. Els meus nets sí que em diuen si un mestre és boníssim o no. Però normalment no els hi diuen. En una manifestació, una mare em va explicar que el seu fill estava estudiant no-sé-què i em va dir: "T'he de donar les gràcies perquè a vuitè no li interessava res, però amb tu va canviar". Això m'ho va dir sis anys després. I moltes vegades no n'ets conscient, ni per bo ni per dolent. 

Els alumnes són miralls. Si el mestre s'apassiona per una cosa, ells ho reflectiran. 

Recordo que la mare d'una noia que feia vuitè em va dir: "No li agraden les ciències, però potser amb tu sí". I a final de curs la noia em va dir: "Ho has intentat, però les ciències no són per a mi".

Però ho vas intentar. 

Els mestres no hi podem renunciar mai. 



Conversa patrocinada pel celler Més Que Paraules.

COMENTARIS

totalment d'acord
Anònim, 21/10/2017 a les 16:50
+8
-0
Quanta raó!!!!!
la vocació d'ensenyar
joan Mengual Cirac, 24/10/2017 a les 12:42
+1
-0
molt interesant Neus, ¿el PP estarà d'acord?
Neus
ros francesc, 16/09/2018 a les 09:52
+0
-0
Neus

Vaig ser alumne seu, UAB. En guardo un record màgic, de la seva tasca docent; i de la seva persona. Comparteixo els seus punts de vista. Absokutament contemporanis. Salut, estimada.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona proposa un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona fomenta l'anàlisi i la reflexió en el seu cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Versembrant organitzen una activitat de creació musical per a joves
Imatge il·lustrativa
El paranimf de la UB celebra les festes oferint un concert gratuït
Imatge il·lustrativa
Un anunci homenatja els genitals femenins plantant cara a uns quants tabús
Imatge il·lustrativa
Una campanya demana que a les cavalcades de Catalunya ningú s'hagi de pintar de negre
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a no amagar les nostres qualitats
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència