La vida

«Si dorms al carrer, deixes de ser una persona»

La història de Manel Garcés, que durant cinc anys ha viscut a Barcelona sense tenir cap sostre

| 13/12/2017 a les 08:33h
Especial: La vida
Arxivat a: Sala d'estar, la vida

Foto: Juan Lemus - Arrels Fundació, dins del projecte Homeless Commons



La primera nit

La meva família no volia saber res de mi perquè vaig perdre el control amb la beguda. Em van fer fora de casa. Al principi sí que tenia diners per viure en una pensió, però me'ls anava gastant i no trobava feina enlloc (abans havia treballat en feines molt diferents: en una impremta o com a personal de seguretat). Però va arribar el dia. Com que encara tenia la porta de l'entrada del pis on vivien la meva mare i la meva tieta, vaig anar a dormir allà. Ho recordaré tota la vida. Quan entraves a l'edifici hi havia una porta, i em vaig posar just al darrere amb una manta i un cartró. La primera nit va ser dolentíssima. Si estàs acostumat a dormir en un llit i calent, imagina't que de sobte estàs al terra i així. Psicològicament, és molt dur. Cada vegada que obrien el llum de l'escala, havia d'amagar-me perquè els veïns de tota la vida no em veiessin. Baixava la senyora Margarita, que la coneixia de sempre, i m'arrambava perquè no em descobrís. Em van arribar a veure, però no em van dir res. Tot i això, tenia por, perquè la meva mare i la meva tieta encara vivien allà i no sabien que jo dormia tan a prop d'elles.


El nou dia a dia

El dia a dia era llevar-me, anar en un bar on em coneixien per entrar al lavabo i rentar-me la cara. Em prenia un cafè amb llet i començava a beure i a beure. Al principi feia petites feines ajudant a qui fos, i el que cobrava cada vegada m'ho gastava en beguda. No sé ni jo per què bevia, si era perquè m'agradava o per oblidar-ho tot. Quan bevia no pensava en res, no tenia cap problema. No pensava que a la nit havia de dormir al carrer, no hi havia aquella tortura psicològica. Si no, em passava el dia pensant com m'havia de buscar la vida, si algú em descobriria, i si ho dirien a la meva família. Bevia i llavors només havia d'obrir aquella porta, que ningú em veiés, i dormir. 


Tornar a aprendre a viure

He dormit en escales, davant d'unes botigues del passeig de Gràcia, en una furgoneta. Un amic, que no em podia posar a casa seva perquè vivia en un pis de protecció oficial, em va deixar dormir al seu pàrquing. Hi havia un passadís, on al final a mà dreta i havia tres quartos, i em va dir que dormís en un d'ells i que vigilés perquè ningú se n'adonés. Pel carrer vaig arreplegar cartrons que treien la humitat de terra, i una ampolla de plàstic per fer pipí, i al matí ho tirava. També tenia una llauna que omplia d'aigua per rentar-me la cara. I una tovallola. Pot ser estrany, però al final t'espaviles com pots i amb el que pots. 


La dignitat

Una nit de Sant Joan estava dormint en aquell quarto del pàrquing i vaig començar a sentir soroll. Uns nois estaven de festa fumant porros, just allà al costat. Vaig sortir i els vaig dir que era un pàrquing, no una sala de festa. I em van dir: "Sí sí, ara marxem". Vaig intentar dormir, però no podia perquè no me'n fiava. Vaig tornar a sortir i els vaig dir: "Siusplau marxeu, que jo estic vigilant el pàrquing". Llavors va semblar que em feien cas i vaig anar a dormir. De cop, algú va obrir la porta. No vaig tenir temps de reaccionar. Em van ruixar amb un extintor. Saps què és un dimoni emprenyat? Doncs així és com estava jo. Vaig dir que ara sí que trucava a la policia. Llavors una noia em va dir: "Tranquil, tranquil. Agafa aquests vint euros i relaxa't, que ja ho netegem nosaltres". I vaig dir: "No, no vull diners. Jo no em venc per vint euros". I van pujar al cotxe i se'n van anar. Aquí em van tocar la dignitat, perquè em van voler comprar, no sé si per llàstima o per dir collons, ens hem passat.


Amagar-me de tot

En aquell lloc hi estava bé, però un dia va vaig sentir que algú venia. No em va donar temps d'amagar-me. Era la presidenta de l'escala. Em va dir: "Oye, ¿qué te has creído, que esto es una pensión? ¡O te vas de aquí o llamo a la policía!". Jo li vaig dir que truqués a qui vulgués, perquè no estava fent mal a ningú. I em va preguntar: "¿Quién te ha dado la llave del párquing?" Jo: "Nadie". "¿Y como has entrado?" "Esperando que viniera un coche y entrando tras él". El meu amic em va fer una clau amb un ferro, que era una espècie de L i així és com em colava. Sempre portava el meu ferro a sobre. Però vaig haver de deixar aquell lloc i tornar a buscar un racó on viure. 


Invisible

El pitjor de viure al carrer no és sentir-te invisible, sinó humiliat. Que et tractin com si fossis inferior, que no et valorin. El que em feia més mal és que se'n riguessin de mi. "Mira, aquest borratxo, només fa tonteries". Em convidaven a beure per provocar-me i perquè acabés ballant o fent qualsevol bestiesa. Com si fos un ninot de fira. Era així de senzill: "Saps com ens en riurem d'aquest? Pagant-li un parell de cerveses". Em vacil·laven i em tractaven malament. O si no, estava al carrer, la gent passava pel meu davant i em veien, però feien veure que no. Perquè el que passa és que si dorms al carrer deixes de ser una persona, no ets res. Quan et veuen, el primer que els passa pel cap és que ets o un borratxo o un drogoaddicte o un desgraciat. "Aquest està aquí perquè s'ho mereix. Alguna cosa deu haver fet per estar-hi". Com si fos un càstig de la vida. No pensen: "Ostres, aquest està aquí dormint, quin problema pot tenir?". Perquè a ningú li agrada dormir al carrer, i potser aquesta persona té un problema psicològic, o una depressió. Ni tan sols pensen que la persona que menys s'ho espera, que creu que ja ho té tot segur, també pot acabar aquí. 


Lluny de tot

Quan estàs al carrer el que trobes a faltar més és estar sota un sostre i tranquil, però també sentir-te estimat. Quan no parava de beure, els meus germans em van dir: "Amb tu no hi ha res a fer". Perquè em van dir moltes vegades que deixés la beguda, que acabaria malament. I els deia que sí, que tenien raó, però anava a la meva. Fins i tot em van dir una cosa que no crec que se m'esborri mai del cap: "El dia que es mori la mama, de tu no en voldrem saber res més". Això és el que encara no he oblidat. No sé si ho van dir per si escarmentava de cop i reaccionava, o perquè realment creien que era un cas perdut. Ara ve Nadal, tu segurament estaràs amb els teus. Jo, no. 


Val la pena viure?

Arribes a l'extrem de plantejar-te: "Per què visc? Si no valc per res, seria millor que morís". Crec que era Nadal el dia que em vaig intentar tirar al metro. Tenia un caos molt gran dins del cap, estava molt cremat i no podia ni pensar. Estava amb el Jesús, un home que també vivia al carrer. Li vaig dir: "Jesús, vámonos a tomarnos un par de cervezas que me voy a tirar al metro". I s'ho va prendre de broma. Estava tan desesperat que no m'ho vaig pensar dues vegades. Em vaig emborratxar. Vam baixar a la parada de Liceu. Vaig esperar que arribés el metro. Quan el veia per la boca de l'andana, ho recordaré tota la vida, em vaig posar ben a la vora. Cada vegada més. Anava agafant impuls. Gairebé el tenia al davant. Anava a llançar-me i vaig notar com una mà m'estirava enrere. Era el Jesús, el vaig mirar i estava tremolant. "Pero loco, ¿qué ibas a hacer? Creía que era una broma que me gastabas. ¿De verdad te ibas a matar?" Vam marxar, em va convidar a una cervesa i em va dir que ho oblidés tot. Em va salvar la vida. L'endemà em va demanar que no ho fes mai més, i encara menys davant seu. 


La trucada

Un dia vaig anar al metge i em van fer una analítica. A la tarda em van dir que presentés urgentment a l'hospital Sagrat Cor. Tot i que jo no em trobava malament ni notava res, els meus ronyons funcionaven al mínim. D'allà em van enviar al Clínic i em van fer diàlisi durant un any. Necessitava un nou ronyó, però no sabia quants anys trigaria a arribar. Podia ser que abans em morís. Un dia em van trucar dient-me: "D'aquí a unes hores ingressaràs per fer el trasplantament". Vaig deixar de beure. Com? Anant al bar i demanant a l'Helena que em posés els dos últims cubates de la meva vida. Era el 17 de novembre del 2016. Em van operar i em van agafar dos delirium  tremens, per l'abstinència d'alcohol. Vaig estar a punt de morir. Em vaig despertar com si no hagués passat res. Però vaig sentir que això era com una nova vida. 


Arrels

Un dia vaig venir a Arrels, em van deixar dutxar, canviar-me de roba. Una monitora em va fer una enquesta. Em van pagar una habitació, i he anat a diversos pisos compartits. Ara quan surto de treballar a Arrels, vaig a dinar a algun lloc. Agafo el tren, arribo, obro la porta, i soc a casa. Tinc la meva tranquil·litat, el meu llit, la meva cuina. Sort del Jesús, que no em va deixar suïcidar. Deixar l'acohol i rebre ajuda psicològica és el que més m'ha ajudat. Aquí col·laboro a consigna i també estic al voluntariat de l'hospital, i si un senyor que està ingressat necessita que li portin roba o coses d'higiene, em donen un paper amb la talla de roba, de pantalons, i ho preparo i hi vaig. Em reconforta i m'agrada, perquè igual que els altres em van ajudar, ara intento ajudar els altres. Encara estic en mans de psiquiatres per l'acoholèmia, però fa un any que no bec. Si t'acostumes a viure amb poc, et muntes el teu món. Amb un llit, poder menjar i sopar, una tele i una dutxa ja ho tens tot. El que és principal és el sostre, el llit i el menjar. I sentir-te estimat. El que m'agradaria recuperar són els germans. Estan molt enfadats amb mi, des de fa dotze anys. 


Al teu lloc

Per què no vius un cap de setmana amb un pobre al carrer? Menges com un pobre. Passes fred com un pobre. Dorms com un pobre. Només un cap de setmana. Perquè no és el mateix llegir-ho o veure-ho, que viure-ho. Pots dir pobre home, però ho dius des de la teva estufa. Si vas al carrer ara a les quatre de la nit i dorms amb un cartró, veuràs el que estan passant aquesta gent. Perquè no només es passa malament quan fa fred, també quan fa calor. Però el pitjor és el fred i la pluja. Imagina't que estàs en un lloc on vas sentint cloc cloc, mentre plou, i com l'aigua gelada et va tocant. Tot i això, durant els cinc anys que vaig viure al carrer vaig conèixer persones que em preguntaven: "Escolta, tens gana?" I pujaven a casa i em baixaven un túper amb sopa.


La mirada 

"Tanto tienes, tanto vales". Penso molt en aquesta frase, perquè el món funciona així: si tens tant, ets un senyor, si no tens res, ets una merda. La imatge és això, i Arrels ho mostra en el projecte fotogràfic Homeless Commons. La imatge et pot confondre, perquè pots anar ben vestit i ser l'home més dolent del món, i potser vas com un pordiosero i ets bona persona. M'agradaria que la gent veiés com soc, que em coneguin, que parlin amb mi. Cal que ens mirem i ens escoltem més. No es pot jutjar ningú per l'aparença, és injust. Quan algú vegi algú al carrer, m'agradaria dir-li que provés de veure'l no com un borratxo o un estrany, sinó com una persona que està allà per algun motiu. 


Foto: Juan Lemus / Arrels Fundació


Foto: Juan Lemus / Arrels Fundació

COMENTARIS

Veure les PERSONES
Anònim, 30/12/2017 a les 16:45
+0
-0
Gràcies Manel, el que expliques ajuda als que han passat el mateix que tu perquè fas que els mirem (i veiem) d'una altra manera. Una abraçada i molta força per seguir endavant.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural tindrà l’exposició «Plàstic» com a pal de paller de la jornada
Imatge il·lustrativa
L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona exposa més d'un centenar d'imatges del fotògraf
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí acollirà un cicle per impulsar la comarca
Imatge il·lustrativa
L'artista explora la relació entre el so i la visió al Macba
Imatge il·lustrativa
«El gran mercado del mundo», de Calderón de la Barca, ven culpa, fama i la fe al TNC
Imatge il·lustrativa
L'Antiga Fàbrica Damm acull la presentació del documental «Salvemos nuestro Mediterráneo»
Imatge il·lustrativa
Un vídeo de Greenpeace ens alarma sobre l'excés de plàstic dels supermercats
Imatge il·lustrativa
Animals en perill d'extinció canten «I Dreamed a Dream» del musical «Els miserables»