I ens abocarem, potser, a paraules ja escrites

Ha caigut un avió i la primavera s'ha fet de nit. Però esclataran els brots del pati de la casa nova

| 25/03/2015 a les 14:06h
Especial: Rebedor
Arxivat a: Rebedor

Foto: Horia Varlan


Tractem de posar paraules al dolor i no ens en sortim: les paraules no surten. Encara no. D'aquí a uns dies potser trobarem la manera de consolar els qui han perdut persones estimades. Ara, ni això. Ara la tristesa ens amara i el gest exacte se'ns encalla a la gola, a la punta dels dits. Ara només podem dir que no sabem què dir.

Quan els morts passen a tenir noms i cognoms, quan en coneixes els marits, les dones, els fills, ens engoleix el mateix silenci que se'ls ha endut per sempre. Tot ens sembla absurd i inútil i inoportú. Demà passat, o l'altre, la vida començarà a empènyer de nou. Però encara no.

Fa un any, aquest magazín literari naixia, i la Marta –que en formava part des del minut menys zero– va trobar el gest exacte: em va enviar un ram de flors a casa, amb una nota preciosa: "Catorze es farà molt gran. Gràcies per obrir-me una finestra al món". Avui a ella se li ha tancat una finestra de cop i les flors fan olor de mai més.

La Marta em diu que no pot dormir ni pensar. Els seus fills dormen. Ha caigut un avió i la primavera s'ha fet de nit. Però esclataran els brots del pati de la casa nova. Els nens tornaran a riure. Conviuran l'amor i l'enyor i aquest dolor impossible.

I ens abocarem, potser, a paraules ja escrites.

 
És amarg aquest no acabar
de comprendre
i, immòbil davant d'aquells que estimes,
no saber què dir.
 
Hi ha clares referències a la mort
en cada acte, en el fluctuar
indefugible dels anys
 
I és quan no hi són
que ens hi reconeixem.
 
(Montserrat Abelló)

COMENTARIS

Endavant
Helena Dalmau, 25/03/2015 a les 19:53
+0
-0
Ànim Marta, el sol tornarà a sortir.

"No tornaràs mai més,però perdures
En les coses i en mi de tal manera
Que em costa imaginar-te absent per sempre."

Miquel Martí i Pol

Una abraçada per tu,per l'Ignasi i l'Oriol.

Helena.
Mentre hi ha pampallugues
Anna Montmany, 26/03/2015 a les 23:58
+0
-0
Consternada pels esdeveniments succeïts, mai hagués imaginat que pogués passar una tragèdia d'aquestes descomunals dimesions a algú tant proper.

Ha estat una notícia punyent, colpidora, que ensorra tot castell enlairat; però que no privarà d'aixecar-ne de nous, amb uns ciments més sòlids i esperançadors que aportaran la llum que ara manca.

Un petó molt gran per tu Marta i per tots els que t'envolten.

Anna

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència
Imatge il·lustrativa
Un vídeo sobre una història d'amor viscuda entre pensaments
Imatge il·lustrativa
El cicle gratuït «Gandules» permet viatjar a diferents dimensions, èpoques i identitats