Tast editorial

L'amor impossible de Baricco

És bonica la teva mà sobre el teu sexe, no paris, m'agrada mirar-la i mirar-te

| 25/01/2019 a les 08:21h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, tast editorial

Foto: Facebook Alessandro Baricco


L'escriptor i periodista italià Alessandro Baricco va néixer a Torí el 25 de gener del 1958. Llegim un fragment de la novel·la amb què es va convertir en un fenomen literari mundial: Seda (La Magrana), concretament el moment en què madame Blanche llegeix la carta a Hervé Joncour, dibuixant una escena en què es conjuga l'erotisme i la tendresa. La fascinació i la prohibició: els límits de l'amor impossible. 


Madame Blanche el va rebre sense una paraula. Els cabells negres, lluents; el rostre oriental, perfecte. Petites flors blaves als dits, com si fossin anells. Un vestit llarg, blanc, gairebé transparent. Peus nus.
 
Hervé Joncour s’assegué davant d’ella. Es tragué la carta d’una butxaca.
 
–Us recordeu de mi?
 
Madame Blanche va fer que sí amb un mil·limètric gest del cap.
 
–Us torno a necessitar.
 
Li allargà la carta. Ella no tenia cap raó per fer-ho, però l’agafà i l’obrí. Va mirar els set fulls un per un, després alçà l’esguard cap a Hervé Joncour.
 
–Jo no estimo aquesta llengua, monsieur. La vull oblidar, i vull oblidar aquella terra, i la meva vida allà baix, i tot. Hervé Joncour es quedà immòbil, amb les mans tancades sobre els braços de la seva butaca.
 
–Llegiré per a vós aquesta carta. Ho faré. I no vull diners. Però vull una promesa: no torneu mai més a demanar-me això.

–Us ho prometo, madame.
 
Ella el mirà fixament als ulls. Després abaixà l’esguard sobre la primera pàgina de la carta, paper d’arròs, tinta negra.
 
Senyor meu estimat.
 
Va dir.
 
–No tinguis por, no et moguis, queda’t en silenci, ningú no ens veurà.

Estigue’t així, et vull mirar, t’he mirat molt però no eres per a mi, ara sigues per a mi, no t’atansis, t’ho prego, queda’t com estàs, tenim una nit per a nosaltres, i jo vull mirar-te, no t’he vist mai així, el teu cos per a mi, la teva pell, tanca els ulls, i acaricia’t, t’ho prego,
 
va dir madame Blanche, Hervé Joncour escoltava,
 
no obris els ulls si pots, i acaricia’t, són tan boniques les teves mans, les he somiat tantes vegades, ara les vull veure, m’agrada veure-les sobre la teva pell, així, t’ho prego, continua, no obris els ulls, jo sóc aquí, ningú no ens pot veure i jo sóc prop teu, acaricia’t, senyor estimat meu, acaricia el teu sexe, t’ho prego, a poc a poc,
 
ella s’aturà. Continueu, si us plau, va dir ell,
 
és bonica la teva mà sobre el teu sexe, no paris, m'agrada mirar-la i mirar-te, senyor estimat meu, no obris els ulls, encara no, no has de tenir por, sóc prop teu, em sents?, sóc aquí, et puc tocar, això és seda, la sents?, és la seda del meu vestit, no obris els ulls i tindràs la meva pell,
 
va dir ella, llegia a poc a poc, amb una veu de dona infant,

tindràs els meus llavis, quan et tocaré per primera vegada serà amb els meus llavis, tu no sabràs on, en un moment donat sentiràs la calor dels meus llavis, damunt teu, no pots saber on si no obres els ulls, no els obris, sentiràs la meva boca allà on no saps, inesperadament,
 
ell escoltava immòbil, del butxacó del vestit gris sortia la punta d’un mocadoret blanc, immaculat,
 
potser serà en els teus ulls, posaré la meva boca damunt les parpelles i les pestanyes, sentiràs l’escalfor penetrar dins del teu cap, i els meus llavis en els teus ulls, endins, o potser serà en el teu sexe, hi posaré els meus llavis i els desclouré davallant a poc a poc,
 
va dir ella, tenia el cap encorbat sobre els fulls i es passava una mà pel coll, lentament,
 
deixaré que el teu sexe clogui la meva boca, penetrant entre els meus llavis i empenyent la meva llengua, la meva saliva davallarà per la teva pell fins a la teva mà, el meu bes i la teva mà, un dins de l’altra, sobre el teu sexe,
 
ell escoltava, tenia la mirada fixa en un marc de plata, buit, penjat a la paret,
 
fins que al final et besaré damunt del cor, perquè et vull, mossegaré la pell que batega sobre el teu cor, perquè et vull, i amb el cor entre els meus llavis seràs meu, de debò, amb la meva boca al cor seràs meu, per sempre, si no em creus obre els ulls senyor estimat meu i mira’m, sóc jo, qui podrà esborrar mai aquest instant que s’esdevé, i aquest cos meu ja sense seda, les teves mans que el toquen, els teus ulls que el miren,
 
va dir ella, s’havia inclinat cap a la làmpada, la llum queia damunt dels fulls i passava a través del seu vestit transparent,

els teus dits en el meu sexe, la teva llengua en els meus llavis, tu que t’esmunys sota meu, m’agafes pels costats, m’aixeques, em fas lliscar sobre el teu sexe, a poc a poc, qui podrà esborrar això, tu dins meu movent-te lentament, les teves mans sobre la meva cara, els teus dits a la meva boca, el plaer en els teus ulls, la teva veu, et mous lentament però fins a fer-me mal, el meu plaer, la meva veu,
 
ell escoltava, en un cert punt es girà a mirar-la, la va veure, volia abaixar els ulls però no ho aconseguí,
 
el meu cos sobre el teu, la teva esquena que m’aixeca, els teus braços que no em deixen anar, i els cops dintre meu, és una violència dolça, veig els teus ulls cercar en els meus, volen saber fins on fer-me mal, fins on vulguis, senyor estimat meu, no hi ha fi, no s’acabarà, ho veus?, ningú no podrà esborrar aquest instant que s’esdevé, per sempre llançaràs el cap endarrere, cridant, per sempre tancaré els ulls apartant les llàgrimes de les meves pestanyes, la meva veu dins de la teva, la teva violència que no em deixa escapar, ja no hi ha temps per fugir ni força per resistir, havia de ser aquest instant, i aquest instant és, creu-me, senyor estimat meu, aquest instant serà, d’ara endavant, serà, fins a la fi,
 
va dir ella, amb un fil de veu, després s’aturà.
 
No hi havia cap més signe en el full que tenia a la mà: l’últim. Però quan el va girar per deixar-lo encara va veure al dors algunes línies, ordenades, tinta negra al mig de la pàgina blanca. Alçà l’esguard cap a Hervé Joncour. Els seus ulls la fitaven i ella s’adonà que eren uns ulls bellíssims. Tornà a abaixar l’esguard cap al full.
 
–No ens veurem més, senyor.
 
Va dir.

–El que era per a nosaltres, ho hem fet, i vós ho sabeu. Creieu-me: ho hem fet per sempre. Manteniu la vostra vida a recer de mi. I no dubteu ni un instant, si fos útil per a la vostra felicitat, d’oblidar aquesta dona que ara us diu, sense pesar, adéu.
 
Es va quedar una estona mirant el full, després el deixà sobre els altres, al seu costat, damunt una tauleta de fusta clara. Hervé Joncour no es va moure. Només va girar el cap i abaixà els ulls. Es va trobar mirant fixament la ratlla dels pantalons, amb prou feines insinuada però perfecta, sobre la cama dreta, de l’engonal al genoll, impertorbable.
 
Madame Blanche s’aixecà, s’inclinà sobre el llum i el va apagar. A la cambra quedà la poca claror que hi arribava, a través de la finestra, des del saló. S’atansà a Hervé Joncour, es va treure dels dits un anell de minúscules flors blaves i el posà al seu costat. Després travessà la cambra, obrí una petita porta pintada, amagada a la paret, i desaparegué, deixant-la ajustada darrere seu.
 
Hervé Joncour va estar-se molta estona en aquella llum estranya, donant voltes entre els dits a un anell de minúscules flors blaves. Del saló arribaven les notes d’un piano cansat: desfeien el compàs de manera que gairebé no el reconeixies.
 
Al final s’aixecà, s’atansà a la tauleta de fusta clara, recollí els set fulls de paper d’arròs. Travessà la cambra, va passar sense girar-se davant de la petita porta ajustada i se’n va anar.

 




Seda


© Alessandro Baricco
© de la traducció: Mercè Canela
© La Magrana, 2011



 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Els més petits i la creació es troben al festival de literatura i arts infantil i juvenil
Imatge il·lustrativa
L'escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia ens convida a conèixer el seu projecte educatiu
Imatge il·lustrativa
Dani Espasa dirigeix l'orquestra els Vespres d'Arnardí al Palau de la Música
Imatge il·lustrativa
La Fundació Collserola impulsa un cicle de conferències sobre migracions i convivència
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
14 coses que diu el personatge del professor interpretat per Sergi López a l'obra de Juan Mayorga
Imatge il·lustrativa
Una animació reivindica la importància d'aquest òrgan femení
Imatge il·lustrativa
La fragilitat de la condició humana arriba al TNC amb una obra de Bertolt Brecht