Tast editorial

La felicitat d'un pollastre a l'ast

Enveja potser perquè ella mai havia cridat mentre ho feia i, en certa manera, en tenia ganes

A taula amb l'Eugènia Broggi

| 13/02/2018 a les 19:43h
Arxivat a: Biblioteca, tast editorial
La cosa va anar així: Marta F. Soldado (Terrassa, 1989) va enviar la seva novel·la al correu de l'Altra Editorial. Dels molts manuscrits que reben cada mes, el seu els va cridar l'atenció. Va anar passant filtres, fins que l'editora Eugènia Broggi se'l va llegir. Li va agradar molt: "Tenia una veu molt fresca i pròpia". Van quedar i la primera sorpresa va ser que, esperant-se algú que tingués uns trenta-llargs o quaranta-pocs anys, aparegués una noia de 26. 

Aquell mail ara té tapa, 116 pàgines i un bon ganxo, que no és només el títol, La felicitat d'un pollastre a l'ast, sinó el que i la manera com ho descriu. La Marta ara té 28 anys i quan a la presentació a la llibreria La Impossible li toca parla d'ella, es nota d'una hora lluny que li fa certa mandra allò que és "massa seriós i intel·lectual". Que li interessa més observar el que hi ha fora que buscar-se el melic. Ella té una mirada i un somriure tímid però, al mateix temps, quan toca dir, parla amb seguretat. Tan admet "que no sé escriure sense riure'm de les coses" com sap on és la línia invisible del límit: "M'agrada fer el gamberro però sense faltar el respecte". Decidida (d'aquí a quatre dies viatja a Vietnam amb un bitllet d'anada i sola), l'interessa més el caminar que l'arribar: "Tinc una obsessió pel ritme, és el més important. Potser és perquè llegeixo molta poesia". 

Llegim un fragment del que és el seu primer llibre.
 

Foto: youPIX Festival


Posa les claus al pany. És d’un gris metal·litzat encastat en una porta de fusta clara. Es nota que és nou. Es nota molt que és nou, el pis; li produeix una profunda satisfacció posar les claus en aquest pany tan nou. Poder comprar-se un pis nou, o com a mínim poder-se hipotecar per un pis nou i ampli, tenir per fi una perruqueria que és tota seva i que, un cop hagi canviat les rajoles i siguin grises, serà perfecta. Només entrar ja ho percep: el pis és buit. El seu marit encara no ha arribat de la feina, l’Edgar és a bàsquet i el Santiago vés a saber on. Se’n va cap a la seva habitació, abaixa les persianes, s’estira al llit i respira fondo. És aquí on se sent més clarament. Els gemecs dels veïns de baix, que cada tarda, puntuals, follen amb passió animal. Al començament la incomodava i sortia a fer un volt per deixar de sentir-los, amb el pudor propi d’una veïna respectable. Un dia va arribar a sortir del pis i va baixar les escales fins a la seva porta per dir-los que ja estava bé, que ja n’hi havia prou, que els seus fills acabarien tenint malsons, encara que fos mentida, encara que els fills no fossin a casa, encara que això no provoqués malsons a ningú. Però quan estava a punt de picar a la porta van arribar els gemecs finals i, amb ells, el silenci. De cop, es va sentir com una intrusa en la intimitat dels altres i va pujar corrents al seu pis per posar-se a fer el sopar, tota agitada. Intrusa, així se sentia cada tarda, regularment, mentre durava allò.

De la indecència inicial que li havien inspirat aquell parell va passar a l’admiració secreta i, fins i tot, a l’enveja. Així que arribava, es tancava a l’habitació i s’estirava al llit, i els escoltava. Era com una espia sonora, però no hi podia fer res, si aquells dos no podien estar-se calladets. Enveja... ¿per què enveja? Tens un marit encara atractiu i molt bo, tens els teus fills, i ara tens també la teva perruqueria. Però tornant al marit, feu l’amor i t’ho passes bé, no tan regularment, és clar, ¿però qui ho fa tan regularment? Enveja potser perquè ella mai havia cridat mentre ho feia i, en certa manera, en tenia ganes, però no li sortia. No li sortia gemegar i cridar. També és cert que hi havia els nens, però també és cert que podria trobar moments... quan havien passat algun cap de setmana fora, per exemple. No tenia excusa, simplement mai no havia cridat perquè mai no s’havia desinhibit fins aquell punt. Tant que xerrava a la perruqueria i això no ho havia explicat mai. És clar que d’això només se’n podia parlar amb un to certament fora de lloc i deixant de banda l’esquema de dona sempre correcta, alegre i ben normal, casada i amb fills, dir-li així com si res a la Joana mentre li fa el color i el reparteix bé amb els guants de làtex per tots els cabells que creu que ho necessita, que necessita arribar a casa i sentir-los des del llit de la seva habitació, ella sola, sense fer res més, immòbil. No, això mai. Tampoc no hi pensa. A la perruqueria hi són ella, els clients i el Kevin que la mira. I prou. Això és el seu petit secret. No l’hi ha dit ni al marit. Els primers dies estava tan desconcertada que no va saber trobar les paraules i ara... ara ja és massa tard i implicaria dir-li massa coses, com ara que ella també vol gemegar o que en realitat gaudeix mentre els escolta. I el marit, pobre Paco, ell és senzill, ell i les seves aus, ell i els seus sopars, ell i la seva vida endreçada. No es mereix aquesta mena de perversions. ¿És pervers gaudir quan sents els teus veïns gemegar? S’ho pregunta en acabat. Tant és.
 

Foto: L'Altra Editorial

 

 La felicitat d'un pollastre a l'ast


 © Marta F. Soldado
 © L'Altra Editorial (2018)

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Som Cultura recorre el patrimoni monumental, artístic i tradicional de les comarques gironines
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Pensa porta el pensament i la filosofia a diversos espais de la ciutat
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural organitza una taula rodona per reflexionar sobre el medi ambient
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull una jornada musical reconeguda pel Departament d'Ensenyament
Imatge il·lustrativa
Les botigues són farmàcies que ofereixen remeis contra els problemes de la vida
Imatge il·lustrativa
14 fotografies que mostren l'evolució de les criatures prematures
Imatge il·lustrativa
L'espot de la Loteria de Nadal espanyola reflexiona sobre la ceguesa que provoca l'ambició
Imatge il·lustrativa
Un vídeo empeny els homes a tallar d'arrel el més mínim intent d'assetjament que detectin