La ventura de viure

Tortell Poltrona: «La gent riu més com menys coses té»

El pallasso creu que «una societat sense humor és una societat intolerant»

Josep Maria Pou: «L'únic que m'ha preocupat sempre és no fer mal a ningú»

Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca, Jaume Mateu, pallasso, Pallassos Sense Fronteres, Circ cric, Tortell Poltrona
"Que bé que s'està aquí". "Shht, no ho diguis a ningú que ens fotran fora". 

Arribo al Circ Cric, que el podem gaudir fins a l'1 de juliol, passejant i xiulant. Creuo un riu. Tot és verd. Sento com m'acompanyen ocells i aquesta pau i energia del Montseny. En Tortell Poltrona (Jaume Mateu - Barcelona, 6 d'abril del 1955) em rep al seu despatx: una taula i dos bancs de fusta, entre l'herba i enmig de les caravanes i el circ. Diria que si viu allunyat del món, és per prudència: el pitjor que li podria passar a aquest nen gran és ser un adult. Per evitar-ho té un nas vermell, manté l'emoció a flor de pell i, als seus 63 anys (i als 25 de Pallassos Sense Fronteres), segueix entrenant la capacitat de fer caures les màscares de la gent. 

Aquesta conversa està patrocinada pel celler Jané Ventura.
 

Foto: Oscar Perales



A mesura que ens fem grans riem menys?

A mi em passa el revés. Cada vegada banalitzo més les coses i em fa més gràcia tot aquest personal i les ganes de grandesa d'aquesta colla d'omnívors. Saps a quina velocitat anem? Anem a 29,5 quilòmetres per segon donant voltes al voltant del sol. Vivim en una pel·lícula totalment al marge d'aquesta increïble velocitat de l'univers. Em fa molta gràcia i pena. Sempre he anat molt en contra de... ai mira, tens una papallona al braç [m'allarga la mà per assenyalar-la] ...la dicotomia del pallasso que plora per dins mentre fa riure per fora. No crec que s'hagin de bombardejar els nens als hospitals de Síria ni d'enlloc. Em sembla tremendo. Em vaig fent gran, però per una banda hi ha aquesta ridiculesa, i per altra, la consciència absoluta que la humanitat ha perdut els papers.

Però si t'ho mires amb distància, fa gràcia veure com ens creiem tan importants i imprescindibles. 

Quatre dies i al pot, com tothom. De fet, estàs absolutament de pas. Això és un trànsit de la consciència. L'única diferència que hi ha entre estar viu o mort és que en un estat ets conscient i en l'altre, no. 

L'important seria ser conscients que som vius?

Sí. Si ets conscient que tot és efímer, ho gaudeixes més. És com els caramels, oi? Quan saps que se t'acaba el caramel i que no en tens cap més, hòstia, el llepes més. La vida és com un xupa-xup, si sabessis que el paper que l'embolica el va dissenyar Dalí, potser te'l guardaries i el posaries a la teva habitació i n'apreciaries el valor. 

A vegades no ho apreciem fins que algú de prop es mor. 

Aquí és on està la regla del joc per poder ser feliç: un dia negatiu és un dia perdut. Quants dies tens la possibilitat d'aquesta consciència? Tornant al llenguatge d'abans, quantes voltes al sol penses donar, tenint en compte que cada dia anem a 1.680 quilòmetres de forma rotativa? És brutal! Que bé, oi?

És un miracle estar viu. 

Sí, i estàs aquí després que molts que ja no hi són s'hagin esforçat molt. Gràcies a ells tenim les aixetes, les taules, la roda, les pintes, les tisores. 

És qüestió de sortir de l'ego?

L'ego és una merda. Tot seria més fàcil sense l'ego. Hi ha un joc que es diu Lego, oi?

Però és per construir. 

Sí, l'ego és per destruir. 

Tu en tens?

Sí. Depèn de com em surti la cresta, veuràs. Però per una qüestió cultural, no de desig. Tots els que sortim davant del públic i ens esforcem a fer-ho bé, sense l'ego seria difícil. 

Els nens es peten de riure però els grans normalment, no. 

Hi ha una cançó brasilera molt bonica de Gonzaguinha, fill de Luiz Gonzaga, que diu: "Viver e não ter a vergonha de ser feliz". La gent riu més com menys coses té. Ho puc assegurar. M'hi jugo un pèsol o cinc cent euros. 


Hi ha una por a fer el ridícul, a sentir. Com una mena de contenció. 

Això són els adults. A mi m'agrada treballar quan hi ha presència infantil. Si hi ha algun adult, no em molesta, però realment no tenen la capacitat de resposta que tenen els nanos, amb aquesta frescor. El que busca el pallasso és la poesia escènica: pots explicar coses dels éssers humans, que ells no en són capaços. Per això el pallasso és més semblant a un titella que a un actor. Els nens, des que comencen a tenir capacitat motriu i tenen la parla fins que són adolescents, ho expressen tot amb el cos. No hi ha filtre ni màscara, fins que aprenen a dir mentides. Per això els adults estan adulterats. 

Què és el que no t'agrada dels adults?

Que són uns mentiders, i no expliquen el que són, sinó el que ells volen que jo llegeixi que són. I, per tant, estan tot el dia fent teatre i analitzant amb el cap, i amb el cervell aquest que tenim sobre els ulls, que no ens deixa sentir ni emocionar-nos. Que ens reté les emocions i ens reté les llàgrimes i ens reté la possibilitat de viure des d'un punt de vista més vital. Trobo que els adults humans aquests d'ara, sobretot els europeus, els catalans i els hispànics, s'estudien massa. 

Es miren massa a ells mateixos?

Sí, es miren massa al mirall i es donen massa importància. 

Ho voldríem controlar tot. 

Es tracta que siguis un adult: una persona sèria. No facis el pallasso, sigues sèrio. 

Està més ben vista una persona sèria que una que faci riure?

Teòricament, sí. Però a la pràctica no és veritat: és molt més estimada una persona que fa riure, que una sèria. Què és la consideració? Que et llepin els peus? De mons n'hi ha molts, eh? Però, és clar, has vist on estic? Al meu despatx, amb aquests quadres acollonants [m'assenyala les rues del circ i el bosc]. Fantástico! 

La calefacció també et funciona prou bé. 

Sí, oi? Però baixes a la ciutat, on tothom viu tan a prop, i ningú es mira. I només ens faltaven els invents de Steve Jobs, això ja ens ha acabat d'espatllar d'una forma absoluta. La gent està a dos metres i s'envia un missatge. 

Com et protegeixes de ser adult?

Perquè soc pallasso, i miro les coses des d'un altre punt de vista. Tinc un filtre. I quan em poso el nas veig a tothom en boles emocionalment. 

Ets capaç de veure algú i saber que té a dins?

Sí. 

Ets com un psicòleg?

Hi ha certa psicologia, perquè quan actuem fem la meitat de l'espectacle, l'altra la fa el públic amb les seves reaccions. Quan el públic riu, has de parar, deixar que rigui i tornar a buscar el tempo. Aquesta capacitat no deixa de ser un estudi sociològic i psicològic. No tothom riu del mateix. La gent només riu de les coses que coneix. Si tu fas un acudit sobre Felipe González a Palestina, ningú riurà. Abans que els nens s'adulterin tenen un sentit de l'humor bastant universal. 

Tu estàs protegit del món dels adults perquè ets pallasso, però jo com ho podria fer per no adulterar-me?

Compra't un nas i mira't al mirall. 

Cada dia?

L'hàbit fa el monjo. L'avantatge d'haver triat una cosa marginal és que et permet viure al marge. 

Et salva?

Et salva i et condemna a d'altres coses, com per exemple a ser autònom. A no tenir seguretat i tenir sempre risc. Però hi ha coses que m'han ajudat molt. Hi ha un poema del Brossa que diu: "Conec la utilitat de la inutilitat i tinc la riquesa de no voler ser ric". Per a mi és una màxima. 

Parlant de seguretat, el teu pare de jove et va aconsellar que treballessis a la Caixa. Hauria estat una seguretat tramposa?

La seguretat econòmica no és seguretat i la vida no té seguretat: jugues un risc, és una malaltia mortal de transmissió sexual. No té una altra definició, això. Aquesta consciència es pot aprofitar de moltes maneres. Cadascú escull el seu camí, hi ha qui ho fa a partir de l'escultura, l'escriptura o la pintura. L'ésser humà té la capacitat de fer art. La persona que decideix ser artista i surt dels qui viuen sense donar sentit a la vida ni transformar res, viu, pensa d'una forma diferent. I això t'ajuda a apagar els desastres enormes.

Però encara que no existeixi la seguretat, la necessitem.

Necessitem les coses segures. La hipoteca i els terminis dels cotxes és un invent del capitalisme per deixar la gent ben lligada. Aquesta necessitat de posseir ens està condemnant a tots a la puta merda. 

I a no sentir. 

És acollonant. Jo baixo poc a la ciutat en cotxe, l'altre dia vaig tenir la desgràcia d'haver-hi d'anar. I és brutal la quantitat de ferralla que hi ha a tots els carrers. És impressionant. Està ple de ferros que caminen amb rodes i gent a dintre sola escoltant la ràdio. I saps què diu la ràdio cada deu minuts?

Que compris un cotxe. Fa por i tot. 

No es que faci por, però és brutal: hosti, si no en caben més, de cotxes. Però aquest t'aparcarà sol! A prendre pel cul! 

És una mena d'estrès. 

No deixem de ser una espècie animal que ha evolucionat en certes coses. Però parlem perquè els nostres avantpassats es van quedar sense pèl i els nens no es podien enganxar a les mares i llavors les mares van començar a desenvolupar les cordes vocals. I això ho hem arribat a convertir en òpera, en llenguatge, en definicions, en adjectius, en pronoms. Tu i jo ens podem comunicar d'una forma molt ràpida, i això ens fa diferents a d'altres espècies. Però el nas que té un gos i el que tenim nosaltres no té res a veure. Ells poden diferenciar moltes olors i nosaltres, amb tota la merda que respirem, tenim el nas per aguantar les ulleres. 

Què va dir la teva mare quan vas dir que volies ser pallasso?

No li va agradar. 

Ni a la teva mare ni al teu pare?

No. D'entrada, als anys 70, que un tio digui que vol ser un pallasso professional és com si et condemnessis a la misèria. Però després es va arreglar, eh? Després la meva gran admiradora va ser ma mare. A ella li hauria agradat molt poder viatjar i no ho va poder fer mai, jo sí, i això la feia feliç. I em demanava que li expliqués com eren els llocs on anava.

Una de les coses que et poden fer més feliç del món és dedicar-te al que estimes. 

Sí. Hi ha gent que té la capacitat de poder gaudir del que té i hi ha gent que només té la capacitat de viure de la il·lusió de tenir. I aquesta il·lusió es passa quan posseeixes. Si t'enamores d'un cotxe, te'l compraràs. I quan el tinguis, t'haurà passat l'enamorament perquè desitges el que no tens, en comptes de desitjar el que tens. Però això és per cultura, eh? Perquè si mirem les etapes de la vida de la gent, des que neix fins que aprèn, l'ambient condiciona. Jo ho noto, si treballo amb gent rica, pobra, cultivada, no cultivada. 

A aquestes alçades et planteges què has donat al món? Perquè potser hi ha qui ha fet per fer i no ha aportat res als altres.

A tot arreu hi ha bons i dolents. Hi ha qui des de la seva posició ajuda a la gent i qui es dedica a putejar. 

Te n'has trobat molts, que es dediquen a putejar?

Sí, els veig a venir. Molts porten corbata. 

I els que no en porten?

També n'hi ha. 

Però deuen ser més difícils de detectar.

També és fàcil detectar-los. Ho veus de seguida. 

Aquest radar et funciona sempre?

No, també t'equivoques. Però penso que tenim tres cervells: un entremig de les cames, que és molt perillós perquè no reflexiona mai. Un altre és el del cap, que és una mica imbècil, perquè un dia depèn com va cap a la dreta, després amunt, després avall, sempre està buscant i posant en qüestió qualsevol cosa que facis. I després hi ha un altre cervell, el parasimpàtic, que és on hi ha les nostres emocions. Per a mi és el cervell més primitiu. Si penses amb el d'entre les cames, l'has cagat; si penses amb el del cap, també; en canvi, hi ha una història que és aquest cervell de l'instint, de la intuïció: aquest tio m'agrada, aquest no. 

Els qui es dediquen a putejar els detectes millor a mesura que te'ls vas trobant?

Sí. Quan tenia vint anys no tenia encara aquest radar. 

Pompeu Fabra deia que "el pallasso només es pot tenir en compte com a objecte de divertiment". Com la veus aquesta definició?

Estupenda. Sempre m'hi havia cagat, però a hores d'ara la veig bé: som un objecte de divertiment. Divertim els nostres congèneres. Em sembla molt més interessant la gent que diverteix que els que es dediquen a putejar. Per tant, fantàstic. Visca en Pompeu. L'ofici de pallasso no es pot estudiar, perquè tu no saps de què riurà la gent, i si et penses que riurà d'una cosa, després t'equivoques. Però sí que et permet aprendre molt de les teves equivocacions, i per poder-ho fer has de tenir la humilitat de reconèixer que t'equivoques. 

És un gran què.

Sí, però no és el més corrent. 

Ni això ni demanar perdó. 

Ah, no, no. Perdó no en demanen. Aquest és el gran problema d'Espanya. Hi ha molta gent que t'està dient gràcies i que està pensant: tant de bo te la fotis. Hola i gràcies són les primeres paraules que aprenc en l'idioma local del país on vaig.

Tu que tombes tant pel món, què és el que et sap més greu del que has vist? 

Quan t'acostes a la merda, t'embrutes. I jo n'he vist molta.

Com quina?

Que matin nens davant teu. Nens que tu coneixes, que has actuat davant seu. 

A les situacions més dures d'on treus l'humor?

A les situacions més dures no em serveix de res no tenir humor. Em podrien dir que soc un cap de trons o un eixelebrat. 

Però en alguna situació de la teva vida t'ha salvat l'humor?

Sí, en moltes. 

En diries alguna?

No m'agrada explicar-les, però sí. Una vegada, a Colòmbia, els paramilitars no ens van matar perquè érem espanyols i els vam dedicar el número de l'espectacle que estàvem fent. I els vam demanar que deixessin les armes i aplaudissin com tothom, que ja ens matarien després. I això els va fer molta gràcia. 

I per què us havien de matar?

Perquè la vida a Colòmbia fins fa molt poc no val una puta merda. Per què hi ha gent a la presó per una companya política? Qui diu que la justícia és injusta? Amb la mateixa regla de tres, això quan ho portes al mateix costat i al màxim, si molestes, te mato y dejas de molestar. El mateix que fem amb les mosques, amb els senglars. El món és així, eh?

Soc una mica ingènua. 

Ho veus? Ja creixeràs. Bé, espero que no. La innocència no fa mal a ningú. 

Tu vas amb el lliri a la mà?

Això és molt català. No, intento que no gaire. Intento poder estar prou distanciat d'aquesta realitat comuna per poder seguir fent el que vull fer. Ja fa molts anys que no escolto la tele ni miro la ràdio ni veig els diaris. 

En algun moment de la teva vida has dubtat de si valia la pena seguir aquest camí?

No, per la senzilla raó que mai he tingut el temps per poder-m'ho plantejar. La dinàmica és que fa 40 anys que vaig d'actuació en actuació, d'actuació en actuació, d'actuació en actuació, després va arribar un moment que les actuacions es van començar a combinar amb les expedicions, i després amb les gires del circ i ara amb aquest pollastre que tinc muntat al Montseny. 

Ens jutgem per l'aparença que ensenyem. 

Ens vestim, no anem en boles. Per tant, ja d'entrada ens comencem a posar coses, ens pintem, ens tallem els cabells, ens en deixem de llargs, ens afaitem.

I tu te'n poses, de màscara?

Em poso el nas. Després el problema és que el pallasso el portes a dintre i fas bromes de coses que la gent diu això no és correcte. I com que no? 

A vegades diuen: "D'això no se'n pot fer broma."

Hi ha una certa tendència a dir de què es pot fer broma i de què no. La terra té 4.560 milions d'anys, tu creus que en els últims 60 milions d'anys aquí no hi ha pogut haver una altra civilització semblant a la nostra que se'n va anar a la merda? Ara estem descobrint el món com si fóssim els primers. És brutal, eh? Hi ha moltes constel·lacions. Què vol dir que saps què és sèrio i què no? Em sembla que la cosa va d'un altre pla. La vida s'ha de viure des que neixes fins que mors. Ja està bé d'aguantar certes coses. 

Què és el que no t'agrada aguantar?

Fer cua, no ho suporto. Hi ha certes estructures polítiques que són absolutament detestables. Hi ha una falta de respecte en moltes coses: a la història, al que som, al tracte a les dones, amb les dones i per les dones. Si els homes no han sigut capaços de fotre un món una mica correcte, per què no deixen fer-ho a les dones? I no cal anar a l'Aràbia Saudita, és aquí mateix on passa. Explica-li al president del govern, a veure què en pensa. O si sap què és una dona, perquè potser no li han explicat els qui li van ensenyar tot. No sé si és que una vegada agafen el poder es tornen imbècils o si són imbècils que van a parar al poder.

A vegades m'han dit "no facis el pallasso", com una cosa despectiva. T'han tractat de tonto per tenir aquest ofici?

Sí. "Oye, tú, pallasso". I dic: "Sí, sí, com tu. Però jo cobro i tu, no". Totes les civilitzacions han tingut algú que els fes riure, des dels indis americans, fins a la cultura grega. 

A la vida jo necessito algú que em faci riure. 

Sempre és més interessant viure amb algú que et fa riure que no amb algú que et fa plorar. 

L'humor també ens ajuda a relativitzar els drames. Quan passa alguna cosa greu i algú és capaç de donar-hi el tomb, el dolor es fa una mica més petit.

En diem sentit de l'humor, però també en podríem dir sentit de la tolerància. L'humor genera tolerància. Una societat sense humor és una societat intolerant. Mira com és el sentit de l'humor d'Espanya, no en tenen. Són soldados ciegos, puros, al deber, al honor. L'honor és l'antipallasso. Quin collons d'honor tens si pixes i cagues cada dia? Qui et penses que ets? 

Però hi ha a qui li fa por això. 

Però això és la gent que no ha entès que tots estem fets d'un 80% d'aigua, d'uns quants minerals i que naixem, morim. Què hem inventat els humans per poder guanyar la mort? Els països, les banderes, les fronteres, les medalles. Em sembla una falta d'intel·ligència. 

Què t'espanta?

Tinc tres nets: la Thais, que té 12 anys; el Roc, que en té 5; i la Rita, que en té 4. M'espanta el seu futur, davant d'aquesta animalada de com es construeix el món, de com fabriquem les armes, de com el negoci és el negoci i és igual si provoca mal. Un sol tio va veure que posant plom als cotxes no traquejaven els motors. I en va fotre per tot arreu, quan el plom és verinós. Si un sol tio ha fet el forat de la capa d'ozó i ha deixat tot el planeta ple de plom, imagina't. I per què? Pels diners. Estem al món de la informació, però estan bombardejant Síria i matant nens i ningú diu res. A la gent d'Open Arms els agafen el barco i has vist algú que es mogui? Llavors de què ens serveix que ens mantinguin informats? I llavors per què no es posen el telèfon al cul?

Com eres de petit?

A hores d'ara tindria uns quants psicòlegs i TDH. M'interessava molt poc el que m'explicaven. Volia jugar, fer acudits i divertir la gent. Ens deien que hi ha un comportament d'un tipus, però qui diu com hem de ser? 

Les etiquetes són perilloses. 

Amb tantes universitats i amb tanta gent amb tantes carreres, com és possible que siguem tan burros? Hi ha un poeta que m'agrada molt, que es diu Jesús Lizano, que té un poema que diu: "Han olvidado que son mamíferos y se creen obispos, fontaneros, lecheros, diputados. ¿Diputados? Yo veo mamíferos. Policías, médicos, conserjes, profesores, sastres, cantautores. ¿Cantautores? Yo veo mamíferos."

Què és per tu la intel·ligència?

Per a mi la intel·ligència és estimar, compartir i intentar facilitar la vida als altres. De Stephen Hawking em tenia el cor robat que des de la seva situació fos capaç d'imaginar unes coses que no les havia vist mai i que tenen una immensitat tan bèstia. També admiro els jugadors d'escacs, perquè mai he guanyat cap partida. O els qui tenen un talent innat amb la música, la pintura, la dansa. El talent em deixa molt palplantat: aquests nens de sis anys que toquen el violí de forma admirable. De totes les formes d'intel·ligència al final et quedaries amb qui més t'ajuda.

T'encantes molt?

Vaig cansat. Un dia vaig descobrir que l'ésser humà per veure poesia, la necessita marcar. I si fas això [ajunta el polze i l'índex de cada mà per crear un marc] fas un focus i és com si agafessis un quadre i vas passejant per aquí i llavors et quedes mirant-ho. La millor poesia és la natura. 

Creus molt en el poder d'un somriure. 

El somriure és la porta del riure. A més, m'agrada molt la combinació de som i riure

Què t'enamora?

Que me'n vagi a dormir i l'endemà al matí, si em llevo, tingui un altre dia. I m'agrada anar-me'n a dormir de pressa, perquè així l'altre dia arriba més ràpid. Això ho vaig descobrir de nen, quan hi havia excursió i anava a dormir pensava sempre: "Si m'adormo de seguida, aniré abans a l'excursió". 

T'espanta la mort?

No, no. Vaig fer un monòleg sobre això, Grimègies, que era un pallasso que se n'anava a morir i arribava i deia: "Hola, hola, hola, estic aquí perquè he arribat i he arribat aquí perquè he vingut i he vingut aquí però no tinc gaire temps, me'n vaig de seguida. Així que m'acomiadaré aviat, eh? Perquè resulta que m'han trucat i m'han dit prepara't que surts ja, que te'n vas. I han afegit i no et preocupis de res, perquè només t'emportaràs el que realment deixes i és un viatge tan impactant, que no tornaràs mai. Què? Un momento, por favor. On m'ha tocat a mi un viatge tan extraordinari, que no tornaré mai, si no he comprat cap número i m'han dit que els números els tenia tots de naixement. Perquè resulta que quan naixem, ja tens tots els números de la sort i que més d'hora o més tard et toca el viatge. I aquí no et quedes. Quines coses més rares, no? Vosaltres ho sabíeu i jo no. Tota la vida pensant en viatjar i resulta que el viatge més llarg i més interessant de la meva vida va i resulta que és aquest. Home, una cosa així l'hauríeu d'avisar amb temps, perquè si el dia que em toca no estic a casa i no me n'aaaaaassabento, i m'han dit que sí, que sí, que te n'aaaaassabentes estiguis on estiguis. Que ells et busquen i et troben. I si no te n'aaaaassebentes abans, quan t'arriba l'hora te'n vas, que aquí no et quedes. I us ho dic i a més a més, que sapigueu que ningú s'ha de sentir discriminat, eh? Perquè m'han dit i m'han assegurat que vosaltres també teniu tots els números de la sort i més d'hora o més tard també us tocarà aquest viatge extraordinari. Així que vinga, tots a estar contents, que tots tenim un viatge llarg a un lloc sorprès". 

Bravo! 

Això era la introducció. 

Aquesta secció es diu La ventura de viure

Home, amb tots els lios que m'he fotut, que encara pugui estar aquí és acollonant. A més, flipo molt, eh? Perquè te'n vas amb Pallassos Sense Fronteres a la vall de la Bekaa, a la frontera de Síria, i després pam pim pim pim i tornes aquí, i és acollonant. Imagina't!

A vegades penso mira, tota aquesta estona que hem estat aquí parlant es convertirà en un record de dos o tres segons. 

Bé, perquè el coco guarda i reté coses, però no totes. Després hi ha coses molt divertides, la música i les olors retenen les emocions i els sentiments, cosa que el cervell, no. 

Quina cançó t'emociona? 

Moltes. Soc molt melòman. M'agrada la música tot i que considero que la millor música que hi ha és el silenci. Vivim torturats en una quantitat de soroll que és acollonant. 

És molt difícil escoltar-nos a nosaltres mateixos.

Segurament aquest és un dels problemes, perquè ens han educat per estar pendents del que hi ha a fora i no del que tenim a dins. Saber estar sol i saber compartir la solitud és interessant.

I necessari, no?

Sí, però cada vegada la gent es posa les maquinetes aquestes per por de trobar-se amb ells mateixos. Em trobaré amb mi i no sabré saludar-me. 

T'has trobat mai amb tu mateix?

No m'he buscat gaire. Però començo a ser una mica grandet.

Potser un dia te'l creues. 

Ens saludarem. Encantat! És interessant poder-te reconèixer amb el que realment ets. 

Hem de recuperar l'alegria de viure?

I de ser el que som. Som homo sapiens empeltats amb noséquè. Això és ciència, eh? És així. Que haguem evolucionat fins aquí i tinguem llum i aigua calenta, i una pinta, i alguna cosa pels polls és collonut. És un motiu d'alegria. Què volem ser, déus?

Què valoraries?

Que demà al matí he de penjar les cortines per a l'espectacle que estreno el dia 1. I que dilluns hi ha assaig al matí amb els col·legues acròbates i els músics i a la tarda assajo un amic meu. Que em passaré la setmana de puto cul assajant dues obres diferents cada dia. 

Ets feliç?

Sí, amb totes les lletres. 

Què diries que és la felicitat?

L'harmonia amb tu mateix. 

I ara que tothom parla tant de l'èxit, què ha estat per a tu a la teva vida?

L'èxit és efímer i està en mans dels poders que controlen la societat: la televisió fa exitós un producte i no una persona. I molt probablement aquest èxit va en contra de la felicitat de l'individu. 

Ens hauríem d'oblidar una mica de l'èxit i del fracàs?

El fracàs m'agrada perquè em permet superar-me, en canvi l'èxit no m'aporta res. 

Quan estàs trist, què fas per tirar-te cap amunt?

No em molesta la tristesa. Hi ha moments que em sento trist i gaudeixo assaborint-la. Per exemple, quan una persona que estimo se'n va i m'hagués agradat... em sento trist. Em sento trist quan veig el funcionament del món, l'estat de tort, que és allò que li diuen estat de dret. Però a les coses se'ls dona la volta i endavant. El Charlie Brown li diu al Snoopy: "¿Sabes qué, Snoopy? Un día nos vamos a morir". I el Snoopy li diu: "Sí, Charlie, pero los otros días no". 


Aquesta conversa ha estat patrocinada pel celler Jané Ventura.



 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Macba ofereix visitar la seva col·lecció a partir de tres mirades diferents
Imatge il·lustrativa
L'obra «Tebas Land», de Sergio Blanco, es representa al Teatre Nacional de Catalunya
Imatge il·lustrativa
El Macba ofereix un curs per aprofundir en la seva col·lecció
Imatge il·lustrativa
La comèdia de Santiago Rusiñol arriba al Teatre Nacional
Imatge il·lustrativa
Una animació reivindica la importància d'aquest òrgan femení
Imatge il·lustrativa
Curtmetratge animat sobre els monstres que fem néixer per culpa de l'enveja
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge mostra les diferents perspectives d'una mateixa realitat
Imatge il·lustrativa
L'actriu comparteix pista amb Fred Astaire en una escena de «Ballant neix l'amor»