Literatura

«Cada dona té dret al seu monstre»

Amélie Nothomb diu que «la lletjor almenys inspira compassió, la bellesa només suscita enveja»

| 21/04/2018 a les 00:24h
Especial: Literatura
Arxivat a: Biblioteca, literatura, Amélie Nothomb

Foto: Pep Herrero


Una conversa entre Sergi Pàmies –escriptor reconegut pel seu humor càustic i afilat– i Amélie Nothomb, una de les autores més originals del moment –belga com Hercules Poirot i Jacques Brel, amant dels barrets extravagants i del xampany– és sens dubte una manera de començar amb bon peu Sant Jordi. En són testimoni els nombrosos assistents que van omplir l’auditori del Museu del Disseny, més conegut com “la grapadora” de Glòries, divendres 20 a la tarda, en el primer dels Diàlegs de Sant Jordi organitzats per l’oficina de Barcelona Ciutat de la Literatura i Biblioteques de Barcelona. 
 
Juganera, incisiva, hilarant, Nothomb va fer riure al públic en més d’una ocasió, sempre esperonada per Pàmies, el seu traductor al castellà i home també de la broma. Nothomb és una autora-món: la seva imaginació espetarrega com les bombolles del líquid escumós que tant li agrada xarrupar. El resultat són frases com ara: “Sóc com un cargolí de mar, per això, quan em van publicar per primer cop i vaig tenir èxit, de seguida vaig entendre que havia d’aparèixer. Aleshores vaig pensar: doncs ara veureu! El meu vestir és una estratègia de tímida.” O bé: “El xampany? Res de rosat, justament m’agrada pel seu color daurat: m’agradaria convertir-me en or”. I vinga: “L’ocell és el meu animal fetitxe des de la infància i m’ha ajudat a viure i superar els meus problemes. L’ocell té una mirada com de menyspreu, per això m’agrada: no li pots projectar sentiments que són nostres”.
 
Nothomb, que ve cada dos anys a Barcelona a presentar les seves novetats literàries, proposa, després de Barbablava (2012), una nova versió lliure d’un conte de Perrault: En Riquet del plomall (Anagrama), i sobre aquesta novetat va giravoltar la conversa a l’inici. Per què aquest conte justament? L’escriptora belga sosté que es tracta d’un títol poc conegut, fins i tot a França; en canvi, considera que és una història més reeixida que la seva variant edulcorada i més popular de La Bella i la Bèstia. “En Riquet és la mateixa història: un lleig i una bella que s’enamoren, però després del primer petó el lleig es queda igual d’horrible. Si ella s’enamora d’un monstre és perquè així ho vol i cada dona té dret al seu monstre. Què voleu que en faci, del príncep blau?”
 
A través d’aquest nou fill que ha infantat, Nothomb reflexiona sobre la bellesa i la lletjor: “La lletjor almenys inspira compassió, que és millor que res, mentre que la bellesa només suscita enveja. Avui dia si una dona és bella ha de ser model i es veu abocada a convertir-se en un esquelet”, assevera una escriptora que va patir anorèxia, una experiència que va donar lloc a un dels seus títols més extraordinaris, Metafísica dels tubs (2000) i alhora la va mantenir apartada del preuat beuratge durant vint anys ja que, com ella mateixa va explicar, no menjava ni bevia res: amb prou feines un got d’aigua de tant en tant. (Després de superar la malaltia es va allunyar de l’alcohol, però el va tastar de nou l’11 de setembre del 2001, “la fi del món” segons ella, moment apocalíptic i imprevisible en què s’havia promès tornar al xampany.)
 
Sergi Pàmies la sap burxar i li etziba: “I això de fer una història d’amor amb final feliç?” Aquí Nothomb s’escuda en Balzac. El 2015 es va empassar sencera La comèdia humana. Estem parlant de 137 llibres (perquè, a banda d’escriure, l’autora és primer de tot una lectora). “La majoria parlen d’amor i només un 6 per cent acaben bé. Si Balzac té dret a escriure novel·les amb final feliç, per què no el puc tenir jo?” Voilà! I afegeix: “A banda d’una simple constatació estadística, el final desgraciat s’ha convertit per desgràcia en una regla estètica. Si una història d’amor acaba malament et prenen per un bon escriptor, reflexiu i profund, i per aquest motiu en la gran literatura, d’històries d’amor que acabin bé n’hi ha ben poques”.
 
Potser el seu llibre acaba en to positiu, però alhora En Riquet del plomall també conté una certa moralina final que l’autora vol deixar oberta per donar corda al magí del lector: “El llibre suggereix que fins una sort tan ingrata com ser d’una lletjor horrorosa es pot capgirar amb astúcia i humor, i amb paciència te’n pots sortir... quan tenia 18 anys ningú hauria dit que algun dia arribaria a ser una escriptora traduïda!”
 
Interrogada sobre el cèlebre “mètode Nothomb” –és a dir, llevar-se a les quatre de la matinada i treballar fins a les vuit mentre xarrupa un litre de te negre que li provoca una mena d’“embriaguesa seca”–, l’escriptora va revelar algunes interioritats: “No cal disfressar-se per escriure, però sí dur roba calenta. Saben, a aquestes hores fa fred i per no tremolar cal anar ben abrigat”. Tot i que escriu a mà –“dec ser l’única escriptora del món que lliura el seu treball manuscrit a l’editor!”– és un mètode altament productiu perquè, si bé ha publicat 26 llibres, assegura que en té gairebé cent en capses de sabates. “He estipulat que a la meva mort no es podran publicar, però tampoc destruir: també són fills meus”. “I la tria?”, li llança Pàmies. “Com a bona mare que sóc selecciono els meus fills, els que estan fets per a la llum i els que estan fets per a la foscor, aquests m’agradaria fixar-los en un gran bloc de resina que es pogués exposar al Museu del Disseny de Barcelona”.
 
Aquest és el to clarobscur característic d’aquesta escriptora, progenitora intrèpida de títols com ara Higiene de l’assassí, amb què va debutar el 1992, Cosmètica de l’enemic (2001), Antichrista (2003), Biografia de la fam (2004), o Una forma de vida (2010). “En les teves obres sempre es troba aquesta barreja estranya de sofriment i goig, d’on sorgeix?”, darrera pregunta. “Escric perquè m’agraden les sensacions fortes i les que obtinc per l’escriptura ho són. No són forçosament agradables, però quan són punyents sento un vertigen de plaer. De vegades escriure és pesat i dolorós, però de cop trobes un moment de plaer indescriptible i incomprensible, un misteri, que produeix un goig inigualable. Això fa de mi un ésser de plaer i jo el reivindico totalment”. 
 

Fotos: Pep Herrero

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secret que va creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions