Carta

Carta al pare

Emmudia del tot, m'encongia i no gosava moure'm fins que no em trobava lluny de tu

La metamorfosi

| 10/07/2018 a les 15:03h
Especial: Carta
Arxivat a: Biblioteca, carta, Franz Kafka, L'avenç
La relació amb el seu pare estava basada en una ferida profunda i en una fredor permanent. Però hi va haver dues reaccions que van fer que l'escriptor petés: quan li va dur dos llibres que havia publicat, Un metge rural En l'establiment penal, i Hermann Kafka, amb menyspreu, li va dir: «Posa'ls damunt la tauleta de nit». I quan li va comunicar que es volia casar i va retreure-li que aquell matrimoni seria una vergonya per a la família, mentre li aconsellava el bordell: «Si tens por, t'hi acompanyaré». 

Franz Kafka (Praga, 3 de juliol del 1883 - Viena, 3 de juny del 1924) tenia 36 anys (en va viure 40) i havia trencat el seu prometatge (per tercera vegada) quan va escriure a raig una carta al seu pare. Una carta on es va buidar, on va deixar anar, minuciosament, el ressentiment, el dolor que li havia provocat, que havia arrossegat tota la vida i que, en gran part, també li va condicionar. En llegim 14 fragments de l'edició publicada per L'Avenç
 

Sigismund Jacobi (1860–1935)


1. Molt estimat pare: 
No fa gaire vares preguntar-me per què dic que em fas por. Com de costum no vaig saber què contestar-te; d'una banda precisament perquè em fas por i de l'altra  perquè en l'explicació d'aquesta por hi entren tants factors que no podria, de paraula raonar-la amb una coherència passable. 

2. Jo hauria estat feliç de tenir-te com a amic, o com a amor, oncle, avi, fins i tot (un xic a contracor, això sí) com a sogre. És justament només com a pare, que no; com a pare eres massa fort per a mi, sobretot perquè els meus germans van morir de petits, les germanes van arribar molt tard i jo, tot sol, havia de parar el primer cop. No, jo era massa feble per a això. 

3. Aquest sentiment de nutil·litat que sovint em domina (un sentiment, tanmateix, noble i fecund en un altre aspecte), prové de la teva reiterada influència en mi. M'hauria calgut una mica d'encoratjament, d'amistat. Calia deixar obert el meu camí; en lloc d'això, me'l barraves amb la bona intenció, és clar, de fer-me'n seguir un altre. Però jo no era fet per a un altre. Tu m'encoratjaves si menjava amb gana i si bevia cervesa, o si taral·lejava cançons que no entenia o imitava les teves maneres preferides de dir, però res de tot això no pertanyia al meu futur. I és revelador que fins i tot avui pròpiament m'encoratges només quan et sents compromès en les meves coses, només quan es tracta del teu amor propi. 

4. La teva simple corpulència m'oprimia. Recordo, a aquest respecte, quan als banys ens despullàvem junts a la cabina. Jo magre, dèbil, esquifit; tu alt, valent, espatllut. Dintre la cabina jo em fonia de vergonya, i no sols davant teu sinó davant de l'univers, perquè tu eres per a mi la mesura de totes les coses. Després, quan sortíem i passàvem entre la gent, jo agafat de la teva mà, descalç, tentinejant, tot pell i ossos, tement a l'avançada l'aigua freda i els exercicis de natació que tu amb tota la bona fe del món m'ensenyaves i que jo, per la més gran vergonya, no reeixia a aprendre, llavors hauria volgut morir-me, i en aquell moment afluïen a la meva memòria totes les experiències negatives de tots els aspectes de la meva vida. 

5. Totes les meves idees, en aparença independents de tu, estaven marcades d'ençà que naixien pel teu judici desfavorable; portar-les endavant i expressar-les de paraula resultava gairebé impossible. No parlo pas de pensaments elevats sinó d'innocents acudits de minyó. Només calia estar content d'alguna cosa, o simplement engrescat, arribar a casa, parlar-ne i esperar que vingués la teva resposta acompanyada d'un sospir irònic, un capcineig o un picar de dits la taula: «n'hi ha de millors encara», o «no m'amoïnis», o «quina fantasia», o «ja en tiraràs un bon tros a l'olla d'això» o «correm-hi tots!». [...] El coratge, la fermesa, la confiança o l'alegria no duraven, no podien durar quan t'hi posaves en contra o quan la teva oposició era previsible; i era previsible en gairebé tot allò que jo emprenia. 

6. Mai no he entès la teva manca absoluta de sensibilitat pel que fa al dolor i a la vergonya que podies infligir-me amb aquell parlar; era com si no tinguessis consciència del teu poder. També jo, ho reconec, t'havia ofès sovint de paraula, però sempre me n'adonava; em sabia greu, però no podia dominar-me, no podia retenir el mot, del qual ja em penedia abans d'obrir la boca. Tu, en canvi, les engegaves a desdir, ningú no et feia llàstima, ni quan les deies ni després de dir-les; ningú que se't posés al davant, fos qui fos, no tenia absolutament cap valor. 

7. No es podien escurar els ossos, tu sí. No es podia xarrupar, tu sí. La cosa més important era llescar el pa del dret; però que tu ho fessis amb un ganivet untat de salsa no hi feia res. Calia tenir compte de no deixar caure les engrunes, però al dessota teu hi havia més deixalles de menjar que enlloc. A taula calia estar només pel menjar, i tu et netejaves o et tallaves les ungles, feies punta al llapis, et furgaves l'orella amb un escuradents. Entén-me pare, t'ho prego; tot això serien detalls insignificants, però esdevingueren colpidors pel fet que tu, l'home decisiu i normatiu per a mi, no observaves els manaments que m'imposaves. 

8. Per això se'm dividí el món en tres parts: a la primera hi vivia jo, l'esclau, sotmès a lleis inventades exclusivament per a mi, lleis que, tampoc no sabia per què, mai no arribaria a observar; després un segon món infinitament lluny del meu, on vivies tu, ocupat a governar, a promulgar lleis i a irritar-te quan eren conculcades; i finalment un món habitat per la resta de la gent, la qual vivia lliure de manaments i d'obediència. 

9. La impossibilitat de tractar-nos reposadament tenia encara una altra conseqüència ben natural; desaprenia de parlar. No és pas que altrament hagués arribat a ésser molt eloqüent; sí, però, que hauria dominat la llengua amb una fluïdesa normal. Em vares retirar la paraula molt aviat. La teva amenaça «que no et senti contestar!» i la teva mà alçada m'acompanyaven tota la vida. Al teu davant –tu eres molt eloqüent tan bon punt es tractava de les teves coses–, m'arribava als llavis una mena de balbuceig, de parlar quequejant, però això i tot era excessiu per a tu i a la fi emmudia; primer potser per consolar-me; després perquè davant teu no podia literalment ni pensar ni confegir un mot. 

10. Deies: «que no et senti replicar», i volies fer callar en mi les forces que t'eren contràries i desagradables; però exercies una influència massa forta, i jo dòcilment emmudia del tot, m'encongia i no gosava moure'm fins que no em trobava lluny de tu i que el teu poder, almenys directament, ja no m'aconseguia. Tu, però, restaves impassible i novament tot et semblava rebequeria, mentre que tot era una conseqüència natural de la teva potència i de la meva feblesa.

11. Era horrible de sentir-te dir per exemple: «et trinxaré com carn picada»; prou sabia que tot s'acabava aquí (bé que de molt petit no ho sabia), però les teves paraules corresponien gairebé a les imaginacions que em feia del teu poder, i que eres prou valent per fer-ho, n'estava convençut. Una altra cosa espantosa era quan corries entorn de la taula darrere d'un de nosaltres per atrapar-lo; evidentment no volies atrapar-lo, però ho feies veure, i llavors la mare semblava com si el salvés. I l'infant pensava que altra vegada havia conservat la vida per la teva gràcia, com un do immerescut.

12. Quan jo em posava a fer alguna cosa que no t'agradava i m'amenaçaves amb el fracàs, el temor que infonia la teva opinió esdevenia tan gran que el fracàs tard o d'hora arribava fatalment. Vaig perdre la confiança en mi mateix. Vaig tornar-me inconstant i irresolut. Com més gran em feia, més augmentava la meva nul·litat; gradualment vas tenir raó en la majoria d'aspectes. Em guardaria d'afirmar, ho repeteixo, que vaig tornar-me així exclusivament per obra teva; tu no feies sinó accentuar allò que ja hi havia en mi; tanmateix ho accentuaves molt, perquè, comparat amb mi, eres molt més fort que no jo, i a més a més hi aplicaves tota la teva força. 

13. També és veritat que a penes mai no em vas pegar. Però els crits, la cara que envermellia, el cinturó fora dels pantalons i preparat damunt el respatller de la cadira, m'eren coses gairebé més temibles que el càstig corporal. És com quan han de penjar algú. Si el pengen de debò, es mor i ja està, no se'n parla més. Però si el condemnat ha d'assistir als preparatius i fins que el dogal no li estreny el coll no li comuniquen l'indult, se'n ressentirà tota la vida. 

14. Sempre em retreies (tant si estava sol com en companyia; en la presència dels altres no hi trobaves res d'humiliant; els assumptes dels teus fills han estat sempre públics), que gràcies al teu treball vivia sense privacions, en pau, calent i tip. Recordo algunes observacions que devien marcar més profundament el meu cervell, com ara: «Jo a set anys ja havia d'anar amb el carret d'ací d'allà pels pobles». «Dormíem tots plegats en una cambra.» «Érem feliços quan hi havia patates a taula». [...] Podia gaudir d'allò que em donaves, sí, però amb vergonya, amb desgana, remordiment i sentiment de culpa. En conseqüència el meu agraïment no podia ésser veritable, era si de cas agraïment de captaire. 
 

El pare de Franz Kafka, Hermann Kafka

 
 
 Carta al pare



 © Franz Kafka
 © L'Avenç, 2009
 © de la traducció i estudi preliminar: Ricard Torrents
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El CCCB acull un diàleg entre Xavier Aldekoa i Alfonso Armada sobre què han viscut al continent
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Universitat de Barcelona vol fomentar l'anàlisi i la reflexió
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
L'avinguda de la Catedral s'omple de cultura, llibres i llibertat
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Pedrera acull tres intèrprets i un compositor en la nova edició d'aquest programa de concerts
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
L'emoció de l'actriu en rebre l'Oscar honorífic de mans de Gregory Peck
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Un curt sobre la possibilitat d'agafar les regnes de la nostra vida
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Teatre Nacional de Catalunya presenta la programació de la nova temporada