Foto: Peter Asquith
Cada divendres al vespre, el Jaume Tries camina fins a la pizzeria La Fontana, entra, es recolza a la barra i diu: “Manu, lo de siempre”. I s’espera a fora fumant un cigarro. Quan el Manu treu el cap per avisar-lo, apaga el cigarret, es palpa amb la mà la cartera de la butxaca i torna a entrar al local. L’afusellen les rialles, les converses de la gent i encara més les taules parades per a grups. Observa les parelles que s’agafen les mans per damunt les estovalles i les que s’esperen a l’entrada fent una birra fins a tenir taula. Travessa totes aquestes evidències de divendres, paga amb un bitllet de 50 i espera el canvi. Diu adeu amb un cop de cap i agafa els tres cartrons de pizzes que el Manu li ha deixat amuntegats a la barra. Camina pel carrer amb cautela, reequilibrant el pes. Quan ja és a prop de casa, alguns veïns el saluden amb un “Bon profit!”, “Què, avui també tens juerga?” o “Jaume, si que t’ho montes bé!”. I així va fent els últims passos fins a ser davant la porteria. Recolza una punta dels cartrons al mànec de la porta, i amb una mà es treu la clau de la butxaca i obre. Injecció letal de bombeta trista, bústies velles i portes tancades del veïns. Travessa totes aquestes evidències de divendres i puja les escales a poc a poc. Quan és davant de casa, fa el mateix ritual de contrapès i clau. Entra i deixa la càrrega damunt la taula. S’asseu al sofà. Aparta dos cartrons i els col·loca amb delicadesa al terra. Obre el tercer, el del cul oliós, el que fa olor de divendres, el dels ingredients infinitament combinables, el que té un pes que no és el del buit. Es mira la pizza i diu en veu alta: “Ho tallo en vuit trossos?”. I deixa que els buits li responguin. Talla i mossega.
Els altres dos cartrons esperen des del terra que dilluns el Jaume els retorni a la Fontana, on el Manu els recollirà discretament.
