Agustí Calvet, Gaziel, va néixer a Sant Feliu de Guíxols el 7 d’octubre de 1887 i va morir a Barcelona el 12 d’abril de 1964. El recordem amb un fragment dels goigs que l’escriptor i periodista va dedicar al seu poble.
Foto: Nguyen Quang Ngoc
II
Enmig de tantes dolçors
Sant Feliu tenia encara
una altra cosa més rara,
i és que tenia senyors.
Homes rics i de cap viu,
gent de pro, que feia tropa,
viatjant per tota Europa,
però tornant sempre al niu.
Ací el diner i la cultura
es varen saber casar,
i era, de tot l’Empordà,
el pot de la confitura.
A Sant Feliu tota ufana
era oberta al pensament,
com en ple Renaixement
una vila italiana.
La millor menestralia
en el Casino dels Nois
(que n’estaven de cofois!)
biblioteca hi tenia.
Amb certs aires de bruixot,
vetllant de nits, solitari,
dels astres l’immens desvari
estudiava en Patxot.
L’August Casas escrivia
un català pur i fi;
i n’era mossèn Maimí
un pou de Teologia.
Més l’Albert, home d’Esquerra,
va ser, apuntat molt alt,
el líric més musical
que ha donat la nostra terra.
Sant Feliu, llavors, bullia
com no us ho podeu pensar:
per això hi vèieu passar
els miracles cada dia;
doncs mireu que va ser bona
quan, sense ajut de ningú,
a terme els «ganxons» van dur
el carrilet de Girona!
Un impressor, en Viader,
del seu art mestre i devot,
va publicar un Don Quixot
en suro, enlloc de paper.
De tot hi havia una mica:
savis, poetes, pintors,
si els uns bons, altres millors;
mes el gros fou la música.
Teníem un dels Vidals,
en Salvador, bon xel·lista,
i en Rovira, un organista
de molt gust i grans cabals.
Va dur dels Estats Units
un orgue que embadalia,
i a casa seva hi havia
concerts i xefles les nits.
(L’orgue, avui, font de dolçor,
omple, diumenges i festes,
de melodies celestes l’ermita de S’Agaró.)
Un quintet compost d’amics,
a can Rovira, amb desfici
interpretava el seguici
dels mestres, moderns i antics.
Voltada d’horts i florestes,
la casa era un santuari
on anàvem a evocar-hi
la veu de les grans orquestes
que a Europa feien sonar
Bayreuth, París, Roma i Múnic:
ai!, aquell era un lloc únic
per saber-les escoltar.
Al jardí, un cor de gripaus
acompanyava amb sordina
la melodia divina
de Ricard Wagner o Strauss…
Però vós, Vinyas,
—a qui van aquests Goigs dedicats;
que éreu, dels enamorats
del piano, un pur trefí,
i encara ho sou: —d’ajudar
m’haureu, amb vostre senderi,
a explicar el gran misteri
que ara a mi em toca contar.
I és que, al ple d’aquell festeig
(mig rellotger, mig poeta),
ens va néixer el gran Garreta,
espontani com un reig:
increïble fill del Sol
desposat amb la Mar blava,
que cantava i refilava
com la merla o el rossinyol!
Ai, quins temps i quines menes
d’homes forts i esperits lleus,
que eren estimats dels déus,
les muses i les sirenes.
És tan alta llur memòria,
i llur resplendor tan viu,
que ells seran tot Sant Feliu
davant del món i la Història.
III
Res tan curt com la disbauxa,
res més breu que el paradís,
res tan feble i fonedís,
com les delícies de Xauxa.
Ai, qui ens ho havia de dir
que una florida tan rica
hauríem, de mica en mica,
veure-la secar i marcir!
Un seguit de malvestats
ha caigut damunt la terra:
la guerra sols porta guerra,
i els disbarats, disbarats.
El món se’ns ha tornat boig, l
a vella Europa és una olla:
tot desbarra, tot trontolla,
i el boig se’ns ha endut el goig.
Els afanys de cada dia
ens ha ben aclaparat,
i els pollastres s’han tornat
ocells de mitologia.
Adéu, Sant Feliu dels bons!
Pel teu cel, de llums tan fines,
ja no hi volen les cardines:
les han tret els avions.
La cultura? Ai, la cultura!
Mai ningú no podrà dir
quina ha estat la trista fi
d’aquell pot de confitura!
Hem perdut tantes coses,
que no és pas gens d’estranyar
si sentiu l’ase bramar
on abans florien roses.
Els fills d’aquells que la toga
vestien dels escollits,
llegeixen ara, ensopits,
articles d’en Galinsoga.
I, en lloc de parlar amb els déus,
amb la musa o la sirena,
numerats, ai!, per l’esquena
ara juguen amb els peus…
Però aquestes són falles
inevitables del món:
jocs és ben sabut que són
de rialles i ploralles.
Si sempre la darrevera
segueix fatalment l’estiu,
també és cert que tot reviu
quan somriu la primavera.
Els bons temps prou tornaran,
portats pels uns o pels altres;
i si no els veiem nosaltres,
els fills o els néts els veuran.
Per damunt de tanta runa,
i malgrat el fang i el fel,
ens queda mar, terra i cel,
la nostra més gran fortuna.
I, amb dissort o amb benaurança,
això mai no ens ho prendran;
que els homes sempre diran
davant de tanta bonança:
Ai, que n’ets de ben plantada,
amorosa com un niu,
tan dolça i tan encalmada,
entre la boscúria alada
i el sorral com un caliu:
ai, ciutat de Sant Feliu,
arran de la mar salada!
«Gaziel», en un sofà de casa seva.
