Punt i seguit

Punt de trobada

Aquí a la Plaça dels Fanals, vam prometre, sí, en el nostre banc, d'aquí a vint anys exactes

Punt de partida

Especial: Punt i seguit
Arxivat a: Cambres pròpies, Punt i seguit
Abel Pau
Sona un quart al campanar. Un quart d'una. La plaça segueix decorant-se de paràboles de serpentina i s’ha encatifat de confetti.
 
D'aquí a vint anys!, vam cridar mentre ens aixecàvem del nostre banc, ens reagrupàvem, amuntegàvem les mans esquerres al centre del cercle i brindàvem amb les dretes. Vam acabar les llaunes d'un glop que va durar dotze campanades, provàrem sense èxit d’encistellar-les a la paperera i vam petar-nos de riure. Bon any nou, tios!, bramàrem. Aquí a la Plaça dels Fanals, vam prometre, sí, en el nostre banc, assenyalà el Pere, a les dotze en punt d'aquí a vint anys exactes.
 
Estic envoltat de brindis, d’abraçades i de raïm trepitjat, i els espero assegut al banc. Algun coi d'incidència ha petat tot el corrent elèctric fa un parell d’hores i només la lluna plena il·lumina el poble. La falta de televisors ha engegat la gent al carrer, i aquí estan tots, excepte ells, que deuen haver decidit rebre l’any en família i vindran tot seguit. Em miro la lluna però ara orbita tot just rere un fanal i no sembla la lluna; sembla només un dels sis llums de la plaça, encès per fer-me companyia, el molt cabró, que divertit, no fa ni puta gràcia, les dotze i vint-i-tres.
 
El Pere se'n va anar a una guerra aixecant el puny, tornaré en vèncer, tios, no fallaré a la nostra cita!
 
El Manel ara es fa dir Manuela. Em va venir un atac de riure i em va penjar el telèfon sense deixar que m'expliqués. Si alguna cosa del nostre Manuel queda en aquella dona, serà aquí a dos quarts, no en dubto gens.
 
El Ramon té dues filles, crec, o tres. Aleshores insistia que malgrat el cacessin avui seria aquí, abans mort que no ser-hi.
 
Dues campanades. El corrent elèctric serpenteja i espetega pels cablejats i, xas!, la claror torna als sis fanals de la plaça i a algunes finestres i se sent alguna tele cantant vulgaritats. Els que ocupaven la plaça fan un oh decebut i van marxant a casa, com si fos obligat ara que hi haurà llum. Somric: ara sé que vindran. Durant l’ensopiment la lluna em repetia: tu i jo, només el teu fanal i tu, Joan, t'has quedat sol. Però ara veig els sis llums i ara sé que vindran. Les dotze i trenta-set.
 
L'Andreu fa anys que no envia postals des dels països aquells on s'encaparrava en anar a portar la pau, l'educació, les medecines, a salvar el puto món i bla bla bla. Aquest se n'ha cansat i està per aquí, segur.
 
M'aixeco del banc per seure de nou com aleshores: pujo els mocassins al seient i el cul al respatller, amb cura de no arrugar els pantalons del pare. Em desfaig el nus de la corbata, em descordo un botó, a qui vull enganyar?, sóc el mateix de sempre, el Joan que estimaven, per què he hagut de disfressar-me?, sóc imbècil!, què vull, impressionar-los?
 
L'Oriol va passar per la presó però en va sortir reformat, diuen, i no hi faltarà, ell no, ell vindrà de seguida. Ric.
 
Em trec els mocassins, em fan mal, els vaig comprar fa mil anys i fins avui no els havia ni estrenat. En el fons no he canviat i sóc aquí tal com sóc, a complir la promesa. On són, coi? Jo he vingut, hòstia, el Joan de sempre, a esperar un cop més els de sempre, no?
 
S’acosta un núvol.
 
Sonen tres campanades, tres quarts ja.
 
La plaça és buida i bruta i put a cava vessat.
 
Jo no he canviat.
 
Estic sol.
 
La lluna s'apaga rere el núvol i apaga el fanal que il·luminava i llavors me n'adono: no s'ha encès en cap moment, el molt inútil, em cago en la puta lluna mentidera, només en funcionen cinc.
 
Em trec els pantalons ben planxats del pare i la seva camisa neta i la meva samarreta vella i els meus calçotets de llavors i els mitjons recosits i ho llenço tot a terra sobre els mocassins i, despullat però amb corbata, trepitjo el manyoc de roba a riallades i el deixo allà i marxo ballant i taral·lejant tot sol i rient i plorant.
 
Sona un tro al campanar i neix un xàfec. M’aturo un moment a la sortida de la plaça. Aixeco els ulls i em deixo mullar el rostre i em mullo tot, de dalt a baix, de dalt a baix.
 
Bon any nou, em dic, molt bon any nou, mentre m’allunyo del banc, del nostre banc, i veig encendre’s la lluna.
 
Muriel Villanueva

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
FLAIX FM celebra el seu 25è aniversari al Palau Robert
01/01/1970
Pablo & the Appleheads presenta el seu nou disc a la sala Luz de Gas
01/01/1970
L'edifici de Gaudí celebra la festa major barcelonina amb un espectacle
01/01/1970
L'Antiga Fàbrica Estrella Damm obre les portes a la festa major de Barcelona
01/01/1970
Descobrim els films més especials del cantautor del Guinardó
01/01/1970
Descobrim els films més especials de l'escriptora
01/01/1970
Un curtmetratge sobre la importància de tenir i trobar el teu lloc al món
01/01/1970
L'obra «Un tret al cap» de Pau Miró aborda l'ètica professional i els conflictes íntims