Punt i seguit

Punt de control

Necessito una mà, un mugró, algun sender, però no trobo res

Especial: Punt i seguit
Arxivat a: Cambres pròpies, punt i seguit
Abel Pau
Entre el vast continent i la meva illa ínfima, sobre les aigües argentades, suren immutables les vies fèrries, daurades i lluents, sense grava ni travessers de fusta. El meu tren va i ve sense frens ni timó, sense cables ni carbó, rebotant sense aturador entre els topalls de banda i banda, dos coixins vermells immensos que limiten un trajecte rectilini de tres-cents seixanta-cinc metres. Els visitants del meu país isolat hi pugen i en baixen saltant, en marxa, amb una agilitat que em sembla esbalaïdora, carregats de pinzells de metre i mig, pots de pintura i nens petits que s’esvaeixen així que el tren avança cap a casa meva i amenaça els meus límits.
 
No hi ha cap conductor ni cabina de comandament però jo faig de revisora, amb gorra blava i daurada i escàner de mà. No cal comprar bitllet però verifico si tothom obeeix els requisits necessaris per entrar al meu territori insular, condicions que incontestablement impedeixen la consecució de certs successos indesitjables, restriccions gravades en pedra per mi en un dia rúfol ja oblidat, premisses que imposo sense parlar ni mirar més amunt de les espatlles de la gent.
 
En dic petit país flotant per pura poesia, però si flotés no seria la meva illa, casa meva, el meu recer. L’aigua m’agombola sempre; se senti com se senti, enutjada o serena, amoïnada o lliurada al vent o a la lluna, vetlla per la meva ciutat de laberints resolubles i pels extensos camps de verd llis i roselles alineades que només contemplo rere les altes reixes perimetrals. Però la terra s’arrela, s’arrela al fons del mar, i això és per a mi indispensable.
 
Descanso un dia de cada deu. Aquell dia el meu tren fa ruta però va buit, ventilant-se per dintre i ventant el canal amb el seu pas. Jo, si aquella nit no he dormit, inverteixo la jornada en recórrer totes les voreres dels laberints urbans, memoritzats fa dos-cents anys, quan només gatejava. Si en canvi he dormit i he somiat amb les mans sedoses de la mare, sense reconèixer-hi la mare, m’assec a un penya-segat a veure les envestides de les onades contra la roca blanca. Si somio altres coses, com autovies gratuïtes o col·leccions de conquilles, em quedo al llit a remenar les cames sense aturador, sense menjar, sense apujar persianes, i espero l’endemà.

No en surto mai, de l’illa.
 
No em satisfarà la gana, buscar nous aliments.
 
No em satisfarà la set, em dic plegant els braços sobre el pit.
 
No em satisfarà ni els ulls ni les orelles canviar de tren, a terra ferma, i veure món.

Em quedo aquí.
 
Avui el canal està en plena revolta i en salten els taurons i els cavallets de mar. El salnitre m’ha rovellat les vies i el meu tren s’ha encallat, enganxat al topall vermell del continent. Els darrers visitants han baixat i ara estic sola al tren buit i aturat i ja no em queden ungles.
 
Per primer cop en anys trec el cap per la finestra i contemplo el continent. Tothom camina arreu, sucant pinzells i escampant autobiografies pel paratge blanc, dissenyant cada segon de vida a cada segon de temps que arriba, deixant que l’instant s’esborri a cada moment que marxa.
 
Penso en tornar nedant al meu punt de control, la meva illa, i a morir ofegada en l’intent.

Sobre la terra ferma, més enllà de túnels i turons, camins i rius, cases i herbes, al lluny del lluny, veig una parcel·la blanca immaculada i un rètol imponent amb el meu nom. Una tanca de flames la custodia i ningú no s’hi acosta.
 
M’examino el cap amb l’escàner de mà. Després repasso el cos. Ja no hi ha res a fer: he vist el continent.
 
Salto del tren i el tren desapareix. Desapareixen les vies, la meva illa es va esfumant. Ja no tinc gorra ni escàner, no tinc roba tampoc.
 
Necessito una mà, un mugró, algun sender, però no trobo res.
 
Poso un peu davant de l’altre i vaig rejovenint i a mesura que avanço em creixen a les mans pintures i pinzells.

Contingut relacionat

04/10/2017
27/06/2017

COMENTARIS

Per els dies de vent i fred.
Rosa E. Carbonell, 03/01/2018 a les 14:16
+0
-0
Preciós, me'l guardaré per poder tornar a revifar aquets moments tant nostres.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
L'edifici de Gaudí obre les portes a tothom el dia dels llibres i les roses
01/01/1970
La Universitat de Barcelona obre les portes a qui vulgui gaudir de les matemàtiques i la informàtica
01/01/1970
Escriptors locals i internacionals conversen sobre literatura a les portes del 23 d'abril
01/01/1970
El festival «Lo Closcamoll» ofereix concerts per a tota la família
01/01/1970
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord
01/01/1970
Un vídeo ens alerta sobre les (doloroses) conseqüències de tenir una mirada plena de prejudicis
01/01/1970
Revivim el capítol de la sèrie en què arriba l'estiu en forma de musical
01/01/1970
Un anunci mostra la necessitat de plantar cara al «bullying» tant si ens toca de prop com de lluny